Por
Matinada
Pàgina 51 de 70
Matinada
De tant en tant, l’Omar marxava de matinada. A les dues, a les tres. Mai em deia on anava. Ni tan sols em deia que sortiria. Jo no li preguntava mai res. M’estimava més no saber res. Normalment tornava al matí, cansat però de bon humor. De vegades portava coses. Un matalàs, un microones, una torradora… Deia que ho feia en senyal d’agraïment. En arribar, se n’anava a dormir i no es llevava fins moltes hores després. Generalment, jo marxava i el deixava dormint.
Però aquella nit va ser diferent. No eren ni les cinc de la matinada quan va sonar el timbre amb insistència. Cinc, sis, set cops. Em vaig endur un ensurt de por. Vaig aixecar-me amb el cor a mil per obrir la porta. L’Omar era al replà, molt nerviós, com si hagués passat una cosa greu.
—Tanca la porta, ràpid! —va ordenar.
Semblava espantat. També mort de fred. No duia la jaqueta. Tenia mala pinta.
—Què ha passat?
—Res, col·lega. Una mala nit.
—Vols parlar?
—No, tio. Millor no.