Por
Robatori
Pàgina 52 de 70
Robatori
Durant la matinada del penúltim dia de l’any una banda de lladres va entrar a casa de l’Hugo mentre tothom dormia. Van escalar la bastida i van entrar pel balcó del menjador, que era l’únic que no tenia la persiana abaixada. Com que era un carrer de molt moviment, més encara durant les festes de Nadal, els lladres van esperar l’hora de menys afluència per actuar. La policia va deduir que van passar-se entre vint minuts i mitja hora dins el pis, i van arribar a la conclusió que havien entrat a les dues o les tres de la matinada. La llista d’objectes robats no era gaire llarga, però incloïa diversos quadres de molt valor —tots originals—, dos televisors, un ordinador, una catifa, diversos objectes de decoració, una bona quantitat de diners en metàl·lic i totes les joies que la senyora de la casa guardava en un joier a la calaixera. La policia va calcular que la banda la formaven entre tres i cinc membres. El seu modus operandi va ser molt similar al de la coneguda com a «La banda de la Costa Brava», que durant els últims dies havia robat en cases i masies a les comarques de l’Empordà i la Selva.
El del pis de la Bonanova podria haver estat un robatori perfecte. Però aquella nit l’Hugo no podia dormir i feia voltes al llit quan el va sobresaltar un cop al menjador. Es va quedar molt quiet, a l’aguait, pensant què fer. Va sentir passes que es dirigien cap a la seva habitació i va decidir fer-se l’adormit. El lladre va entrar a la seva cambra, va fer un parell de voltes, va tocar l’ordinador. Potser pensava endur-se’l, però l’Hugo va anar més ràpid. Va saltar sobre ell de sobte i va aconseguir agafar-lo per la roba i immobilitzar-lo durant uns segons. Fins que l’altre va poder desprendre’s de la jaqueta i es va esmunyir, pels pèls, això sí.
El Jaume va avisar la policia. Els agents hi van anar de seguida i van endur-se la jaqueta com a única prova. Era de cuir negre, amb claus i botons platejats. Semblava nova. Quan hi vaig arribar l’endemà, l’Hugo encara estava emocionat pel seu gest d’heroi i per tot el que va passar després, l’enrenou de la policia i el munt de preguntes que li havia fet una agent que, segons ell, «era molt simpàtica» i «semblava molt jove» (per la seva veu i la manera de parlar).
—Em va dir que et coneixia —va afegir— i que encara els queda molta feina per fer. M’ha explicat que hauré d’anar a la comissaria a testificar o una cosa així, diu que ja em trucarà. Es diu Merche.
De cop vaig pensar que tot allò estava molt bé. Molt bé per a l’Hugo, és clar, però no només per a ell.
I que de vegades les coses dolentes acaben transformant-se en una oportunitat única.