Por
Nebot
Pàgina 56 de 70
Nebot
—M’has decebut, tio.
L’Omar em mirava molt seriós i sense parpellejar. Sèiem a les butaques abatibles. La tele estava apagada. Fora, el dia era gris, trist. L’any havia començat amb molt mal temps. No només a l’atmosfera.
—Ho sé —va dir, compungit.
—Has robat a casa dels meus amics. Vas fer servir informació que vas aconseguir gràcies a mi. Ets un merda.
Va emetre alguna mena de grunyit, donant-me la raó. No podia negar l’evidència.
—Em denunciaràs?
—De ganes no me’n falten —va torçar la boca amb disgust—, però he pensat en una cosa molt millor.
Se li van obrir molt els ulls. No sé si d’alleujament o de curiositat.
—Si tornes tot el que has robat i fots el camp de casa meva, t’ajudaré.
Va quedar-se en silenci. No eren dues condicions fàcils de complir. Jo ho sabia i ell també.
—No puc, tio. No tinc les coses.
—Llavors no hi ha tracte. Trucaré a la meva amiga. —I vaig treure el telèfon.
—Ei, ei, espera, no corris tant. Preguntaré al meu oncle.
—És el cap de la banda?
—Sí.
—Perfecte. Ell no voldrà que vagis a la presó, suposo.
—A ell li soc igual. Només es preocupa d’ell mateix.
—Però sap que aquest cop no et jutjaria un tribunal de menors.
—És clar que ho sap.
—I que la condemna seria més llarga. Sortiries amb antecedents. Tot molt xungo, col·lega. Serà per a tota la vida, com una cicatriu.
Es va posar les mans al cap, es va estirar. Semblava fet pols. No per tot el que acabava de dir-li, sinó per no tenir manera d’evitar-ho sense perjudicar la seva família.
—El que has de fer és amenaçar el teu oncle de denunciar-lo si no t’ajuda.
—No puc denunciar-lo —va fer que no amb el cap amb molta vehemència—. És la meva família. És el germà de la meva mare. La mare va morir fa molt. La mare s’estimava molt el seu germà. No puc fer això.
—Escolta, Omar. —El vaig agafar per les espatlles, per fer-lo reaccionar—. No m’has entès. Escolta. Si convences el teu oncle que ets capaç de denunciar-lo a la poli, no ho hauràs de fer. S’espantarà, et deixarà en pau i tu podràs buscar una feina normal i viure com la resta de la gent. La gent decent, col·lega. No vols viure com una persona decent? —Vaig somriure, amb una ironia que ell no va entendre.
—No ho sé, tio. Mai ho he intentat. Igual no en sabré. Soc mig burro.
—T’estic donant la solució a tots els teus problemes. Si no l’aprofites, ets més burro del que creus.
Encara no sé com el vaig arribar a convèncer. Va marcar el número de telèfon i va sortir al balcó. La conversa va començar en un to de veu normal. Vaig imaginar el que deia i la reacció del seu oncle. Emprenyament, indiferència, egoisme, odi. Vaig imaginar les seves negatives, les seves explicacions absurdes i la seva ràbia en sentir les amenaces del nebot. No sentia gaire bé l’Omar, que a més parlava en un altre idioma, potser àrab, però amb el seu to de veu en tenia prou per entendre què passava. La conversa va ser més llarga que altres cops, va haver-hi un parell de moments en què va aixecar la veu. Després la va abaixar i va pronunciar un parell de frases curtes, eixutes, incomprensibles per a mi. Quan va tornar a entrar encara semblava una mica enfadat.
—Com ha anat? —vaig preguntar—. Què t’ha dit?
—Que ja no pertanyo a la família. Que no vol veure’m mai més.
Hi ha famílies de les quals és millor no formar part. Crec que l’Omar ja se n’havia adonat.
—Enhorabona, col·lega —vaig respondre.