Por
Pesca
Pàgina 57 de 70
Pesca
El segon dia de l’any, quan la meva mare sortia del Bar Carme i, amb prou feines, havia caminat cinquanta passes, algú que l’esperava amagat en un portal la va assaltar, la va immobilitzar i li va posar el canó d’una pistola a l’esquena, al mig dels ronyons.
—On és el teu fill? —li va preguntar a cau d’orella.
La meva mare li va dir que no ho sabia.
—Alguna cosa deus saber. Ets la seva mare —va insistir l’agressor.
—Viu a Barcelona —va dir ella, i va mentir—: Però no sé on. Fa més de quinze anys que no el veig.
Sense perdre la calma, el pistoler li va dir un altre cop a cau d’orella:
—Molt bé, puta. Demà t’ho tornaré a preguntar. I si em tornes a dir que no ho saps, dispararé. Si menteixes, trigaré una mica més, però també dispararé. Em sents?
La meva mare va fer que sí. L’agressor la va deixar anar. Ella no el va reconèixer, però sabia que era un dels nebots de l’Horacio. No sabia quin, perquè tots s’assemblen i ella amb prou feines se’n recordava de quan eren petits.
De tot això me’n vaig assabentar per una trucada de la tieta Carme. La Maite vivia a casa seva des que havia tornat de Londres, per això va ser la primera persona a qui va explicar el que havia passat. La tieta va mirar de tranquil·litzar-la, li va preparar una infusió d’herbes i tot seguit em va telefonar.
—Has de fer alguna cosa, Èric.
Jo ho vaig dir al sergent Roig. El primer que va respondre va ser:
—Els Medina s’han tornat bojos. No sé què redimonis els passa, però sembla greu.
Després em va preguntar qui sabia la meva adreça, si l’havia facilitat a la meva mare. Li vaig dir que no. Realment gairebé ningú la sabia. Només la Xènia (que no havia anat mai al meu pis encara) i l’Omar (de qui no vaig dir res per no delatar-lo). El sergent Roig em va avisar que corria perill: els Medina em buscaven.
—A mi no em fan por, els Medina —vaig contestar.
—Millor —va contestar el sergent, animat—, perquè necessito que m’ajudis a pescar-los. I crec que se m’acaba d’acudir com fer-ho.
—Com?
—Bé. Qualsevol aficionat et dirà que per pescar una bona peça necessites un bon esquer. Els millors són els vius, tan apetitosos com sigui possible, capaços d’aguantar i resistir (les bones peces no sempre piquen a la primera)…
No sabia a què treia cap, aquella classe de pesca. Vaig mirar de protestar, però el sergent em va interrompre:
—Parlant clar, noi. Jo soc el pescador. Els Medina són la peça. I tu seràs l’esquer.
I a continuació me’n va donar els detalls.