Por
Companya
Pàgina 59 de 70
Companya
—Saps què ha passat? Ara fliparàs! —va dir l’Hugo, només d’olorar-me—, els lladres han tornat tot el que es van endur! Quadres, teles, joies, els diners, la catifa, no faltava ni la sucrera de plata que van agafar de la vitrina del menjador! D’aquí una estona tornarà aquella poli tan simpàtica que em va interrogar l’altre dia. Ens han dit que no toquem res.
—On ho han deixat?
—A l’ascensor privat —va dir l’Hugo—; pensava que el meu pare es tornava boig quan ho ha vist. Hauries d’haver sentit els crits que feia!
«L’Omar és un paio llest», vaig pensar.
La casa i tots els seus habitants estaven revolucionats. L’Hugo no tenia ganes d’escoltar-me llegir. Ens interrompien tota l’estona. L’Adela ens va portar alguna cosa per berenar. Cap a les sis va arribar la Merche, acompanyada d’un altre col·lega.
—Els lladres han estat molt curosos. No han deixat empremtes dactilars a cap dels objectes recuperats —va informar—. De manera que no tenim res.
—Per què han tornat les coses? —va preguntar l’Hugo.
—Ni idea. Pensem que pot estar relacionat amb la intervenció d’una tercera persona. —La Merche em va dedicar una mirada carregada d’intenció, que l’Hugo no va detectar, és clar—. Però igualment, si és així, mai ho sabrem. És una manera d’actuar completament atípica. L’important és que no hi ha hagut danys ni pèrdues personals. Ningú ha patit cap mal —va somriure, encisadora.
Havia avisat l’Adela que aquell dia hauria de marxar una mica abans per un assumpte molt important. No vaig dir quin assumpte. Quan va ser l’hora, el sergent Roig em va enviar un missatge. «Soc a la cantonada, d’incògnit», deia. Volia dir que no havia vingut amb el cotxe patrulla, sinó amb un altre que passaria inadvertit allà on ens dirigíem. És a dir, al meu barri, on els polis són habituals i gens benvinguts. La jornada de pesca estava a punt de començar.
No vaig voler posar-me solemne quan em vaig acomiadar de l’Hugo, però suposo que el subconscient em va trair.
—Et deixo en bones mans, col·lega. He portat una amiga que ocuparà el meu lloc de bon grat. Espero que llegeixi pitjor que jo i no em pregui la feina. Això si no torno, és clar.
L’Hugo va arrufar les celles. Va saber que alguna cosa passava i va preguntar:
—Això de què va, tio?
La Merche em va fer una abraçada i em va xiuxiuejar:
—Bona sort.
Em va semblar que de debò es preocupava per mi. Després es va asseure a la butaca que jo solia ocupar, amb el seu uniforme de policia, els llargs cabells rossos recollits en una cua, el llibre sobre els genolls, i va començar a llegir.
Els havia deixat el meu exemplar de Frankenstein. Érem al capítol setze, quan el monstre acaba d’explicar la seva història i demana al creador el seu únic desig. Abans, li confessa la seva solitud i tristesa. La seva desesperació més absoluta. Ningú vol estar sol, i ell no té ningú. Tothom s’espanta quan el veu. Per això necessita algú. Una companya que no s’espanti d’ell i que l’entengui.
No podria haver trobat ningú millor que la Merche per llegir aquest capítol. Ni ningú millor que l’Hugo per sentir-lo de la seva veu. «Una companya de la meva mateixa espècie —diu el monstre—, que tingui els mateixos desitjos que jo». El seu desig és el de qualsevol de nosaltres. Ningú és capaç d’aguantar sol gaire temps. Ni tan sols els monstres.