Por
Goalball
Pàgina 61 de 70
Goalball
Vam dir a l’Adela que l’Hugo havia de declarar a la comissaria i que havia d’anar-hi sol, però que no es preocupés de res perquè un agent el vindria a buscar i el tornaria a casa. Li vam dir que els de la policia eren lents i que potser trigaríem bastant. L’Adela no va tenir cap altre remei que acceptar. Li va costar una mica, però.
A les deu del matí, la Merche, vestida amb el seu uniforme, es va presentar a casa de l’Hugo i va dir que venia a recollir-lo per endur-se’l a la comissaria. L’Hugo i jo l’esperàvem, amb les nostres expressions més formals. L’Adela ens va repetir les mil instruccions de sempre, totes innecessàries. L’Hugo va concloure:
—Mare, la tinent té pressa.
Gairebé ens dona un atac de riure. Tinent? D’on havia tret l’Hugo aquell càrrec? Després ens va explicar que era una manera d’impressionar la seva mare perquè ens deixés tranquils. Va funcionar la mar de bé.
—A més, si encara no ets tinent, ho seràs. Només és qüestió de temps —va opinar l’Hugo.
Allò de la declaració a comissaria era mentida, és clar. Realment tot formava part del tracte que havíem fet l’Hugo i jo la nit de Nadal, i al qual la Merche s’havia apuntat en el seu dia lliure només per ajudar una mica. Això deia ella, tot i que jo m’adonava que hi havia alguna cosa més. La Merche es moria de ganes de tornar a veure l’Hugo. I l’Hugo desitjava que ella tornés, encara que, per descomptat, no ho volia reconèixer.
Ho tenia tot meticulosament organitzat, com si fos una operació policial. No podia permetre’m que res sortís malament. Sabia que l’Hugo no em donaria cap altra oportunitat. Al matí ens esperaven al gimnàs, per fer-nos una classe de goalball. El monitor era un noi bromista, que va començar explicant-nos les regles del joc. Abans de facilitar-nos l’equipament, ens va preguntar:
—Quan fa que no feu esport?
L’Hugo va esbufegar, indicant que feia massa temps. Jo vaig ser completament sincer:
—Mai.
—Doncs quin equip! —va dir el monitor—. Potser hauríeu de començar per aprendre les normes i familiaritzar-vos amb el material.
La Merche també corria per allà, en una d’aquelles màquines de tonificar bíceps. A nosaltres ens va posar a les cintes de caminar.
—Al menys mitja hora de cinta i mitja de bicicleta —va dir—. Després, si encara sou vius, parlarem.
L’Hugo va començar a caminar sobre la cinta. Al principi, en silenci, concentrat en els comandaments, que intentava dominar. El botó de la dreta apujava la velocitat, el de l’esquerra aturava la màquina. Hi havia un indicador acústic dels quilòmetres recorreguts. Quan va dominar-los, vaig notar que es començava a animar. Es notava que era algú acostumat a fer esport i que un dia va estar en forma. De fet, encara ho estava, comparat amb mi. Portàvem deu minuts quan va dir:
—Ja no recordava aquesta sensació.
En el meu cas, la sensació es limitava a no trobar la manera de respirar i tenir moltes ganes d’estirar-me sobre la cinta, però em va alegrar veure’l així, content. Crec que era el primer cop que el veia content. No feia més que apujar la velocitat i caminar cada cop més de pressa. Fins i tot la Merche es va estranyar.
Quan va acabar la tonificació, el monitor va venir a buscar-nos.
—Esteu preparats per rebre una pallissa, novells? —va preguntar.
—Igual te la clavem nosaltres a tu —va contestar l’Hugo, contagiat d’un esperit esportiu que acabava de recuperar i que sempre havia format part d’ell mateix.
La Merche, l’Hugo i jo vam formar un equip. A la Merche i a mi ens van posar una bena als ulls amb la qual no vèiem res. Ens van ensenyar a posar-nos el plastró (és molt important dur les proteccions adequades) i vam practicar la posició de defensa, que ens va semblar el més complicat, perquè s’ha de fer estirat a terra. Vam aprendre a identificar les franges vermelles que delimiten les diferents àrees del camp, reconèixer el so de la pilota i ocupar les nostres posicions. Vam trigar una estona a acostumar-nos a tot, era més difícil del que pensàvem. Després, vam començar a jugar. Els primers cinc minuts van ser trepidants, massa ràpids per a nosaltres. Per sort, l’Hugo li va treure l’entrellat de seguida i va començar a atacar. La Merche i jo vam fer tot el que vam poder.
—Oblideu el que no podeu veure i concentreu-vos en el que podeu tocar i sentir —va dir el monitor.
Aquesta frase ens va fer reaccionar, o alguna cosa semblant. Vam fer deu gols en els següents vuit minuts. Vam guanyar per golejada!
—La sort del principiant —va dir el monitor, amb un somriure.
Quan em van treure la bena dels ulls em vaig adonar que l’Hugo tenia un gran somriure de satisfacció dibuixat a la cara.
—Bé. Què? Us apunteu a l’equip o només heu vingut aquí per humiliar-nos? —va preguntar el monitor.
I com que l’Hugo no va dir que no, el noi va afegir:
—Benvingut, Hugo. Seràs el jugador estrella de la temporada.
I per celebrar-ho, la Merche li va fer un petó als llavis.