Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 15 de 103
BARRI DE KRONOBERG
L’endemà, la comissària Jeanette Kihlberg va llegir sistemàticament tots els documents que li havia portat el seu ajudant, en Jens Hurtig. Informes, investigacions i judicis sobre casos d’agressions o assassinats amb connotacions de sadisme. La Jeanette va constatar que els autors sempre eren homes, gairebé amb una única excepció: la Tyra Mäkelä, condemnada feia poc juntament amb el marit per la mort del seu fill adoptiu.
El que havia vist a l’escena del crim de Thorildsplan no li recordava res de res. Tenia la impressió que necessitava ajut.
Va agafar el telèfon i va trucar a en Lars Mikkelsen, que estava a càrrec de la unitat criminal d’agressions sexuals a menors. Va decidir limitar-se a un resum al més breu possible. Si en Mikkelsen podia ajudar-la, ja entraria en detalls.
Ostres, quin merder, va pensar mentre esperava que despengés.
Interrogar pederastes, investigar-los tot el sant dia: com es podia tenir estómac per visionar milers d’hores d’agressions filmades i milions de fotos de víctimes infantils? S’imaginava una tasca descoratjadora.
Es podien tenir fills propis, després?
En acabat de la conversa amb en Mikkelsen, la Jeanette Kihlberg va reunir tots els investigadors per mirar de dibuixar una visió de conjunt a partir dels fets disponibles. No era gens fàcil, perquè de moment les pistes eren força febles.
—La trucada a la central d’emergències la van fer des dels voltants del gratacel del Dagens Nyheter. —L’Åhlund va agitar un paper enlaire—. Acabo de rebre això, aviat ho sabrem amb més precisió.
La Jeanette va fer un gest d’assentiment amb el cap.
—Quanta precisió?
—Segons els tècnics, un marge de deu metres. En el pitjor dels casos… —L’Åhlund va callar.
—I en el millor dels casos? —L’Schwarz va riure amb sarcasme—. Vull dir…
—Amb això en tenim prou —el va tallar la Jeanette—. I de sobres.
Va esperar el moment de captar l’atenció dels altres, es va aixecar i es va acostar al tauler blanc on hi havia clavades una desena de fotos del nen mort.
—Bé, què sabem? —Es va girar cap a en Hurtig.
—A la gespa i al parterre vora el lloc on es va trobar el cos hem descobert roderes d’un cotxet i d’un cotxe petit. El cotxe és el vehicle de la neteja, hem parlat amb el treballador del servei i el podem descartar.
—Això vol dir que algú pot haver utilitzat un cotxet per portar el cos?
—Sens dubte.
—Podrien haver-hi transportat el nen? —va preguntar l’Åhlund.
—Si ets prou fort, és perfectament possible. El cos pesava menys de quaranta-cinc quilos.
Es van quedar en silenci, i la Jeanette va suposar que els altres, igual que ella, imaginaven algú transportant el cos d’una criatura embolicat dins d’una bossa d’escombraries negra.
Va ser l’Åhlund qui va trencar el silenci.
—Quan vaig veure com havien torturat el nen, de seguida vaig pensar en en Harri Mäkelä, i si no fos que l’havien detingut a Kumla, llavors…
—Llavors, què? —el va interrompre l’Schwarz amb un somriure.
—Doncs llavors hauria pensat que era ell, qui busquem.
—Ja veus que original… I et penses que no hi havíem pensat els altres?
—Ja n’hi ha prou. —La Jeanette es va concentrar en els papers—. Oblideu en Mäkelä. En canvi, en Lars Mikkelsen, de la criminal, m’ha donat informació d’un tal Jimmie Furugård.
—Qui és aquest? —va preguntar en Hurtig.
—Un antic casc blau. Primer, deu anys a Kosovo i després un a l’Afganistan. Ho va deixar fa tres anys, amb una valoració contradictòria.
—I per què ens interessa? —En Hurtig va obrir el seu bloc i el va fullejar buscant una pàgina en blanc.
—En Jimmie Furugård té diverses condemnes per violació i agressions. La majoria de les víctimes són immigrants o homosexuals, però sembla que també li agraden els menors. Tres casos de violació. Dues condemnes i una absolució.
En Hurtig, l’Schwarz i l’Åhlund es van mirar els uns als altres i van fer gestos d’assentiment.
Els interessa, va pensar la Jeanette, però no n’estan gens convençuts.
—D’acord, però per què va deixar els cascos blaus, el paio aquest? —va preguntar l’Åhlund. L’Schwarz el va mirar fixament.
—Pel que he vist, va ser per una denúncia. Deien que havia agredit sexualment prostitutes de Kabul unes quantes vegades. No tinc més detalls.
—I no és a la garjola? —va preguntar l’Schwarz.
—No, va sortir de Hall l’any passat, a finals de setembre.
—Però, segur que busquem un violador? —va objectar en Hurtig—. I per què ens parla d’aquest, en Mikkelsen? Vull dir que ell s’ocupa d’agressions a menors, oi?
—Calma —va continuar la Jeanette—. Per a aquesta investigació ens pot interessar tota mena de violència sexual. Aquest Jimmie Furugård sembla que no va tenir cap mania a l’hora d’atacar criatures. Ha estat sospitós d’agressió i temptativa de violació d’un menor, almenys una vegada.
En Hurtig es va dirigir a la Jeanette.
—I on para, ara mateix?
—Segons en Mikkelsen, ha desaparegut sense deixar cap rastre. He enviat un email a en Von Kwist perquè emeti una ordre de crida i cerca, però encara no m’ha contestat. Suposo que vol tenir més material.
—Vaja, que no tenim gran cosa en el cas de Thorildsplan, i en Von Kwist no és una llumenera… —va sospirar en Hurtig.
—De moment —va interrompre la Jeanette—, continuem amb el procediment rutinari i deixem treballar els del laboratori. Amb disciplina i sense prejudicis. Preguntes?
Tots van fer que no amb el cap.
—Molt bé. Doncs cadascú a la seva feina.
La Jeanette va rumiar un moment i tot seguit va donar uns copets a la taula amb la punta del bolígraf.
Jimmie Furugård, va pensar. Probablement amb doble personalitat. Sens dubte no es considera a ell mateix homosexual i lluita contra el seu propi desig. Es fa retrets a ell mateix i se sent culpable.
Alguna cosa no encaixava.
Va obrir un dels dos diaris que havia comprat de camí cap al despatx i que no havia tingut temps de llegir. Ja s’havia fixat que tots parlaven del mateix, amb titulars semblants.
Va tancar els ulls i va comptar fins a cent sense bellugar-se; en acabat, va agafar el telèfon i va trucar al fiscal Von Kwist.
—Bon dia, ha llegit el meu email? —va dir de seguida.
—Sí, malauradament, i encara m’estic preguntant com li ha pogut passar pel cap.
—Què vol dir?
—Que què vull dir? Doncs que em sembla que s’ha begut l’enteniment, vostè, això vull dir.
La Jeanette es va adonar que l’home estava fora de si.
—No entenc…
—En Jimmie Furugård no és l’home. No continuï per aquí!
—I doncs…? —La Jeanette estava a punt de perdre la paciència.
—En Furugård és un casc blau ben considerat pels seus superiors. Ha rebut diverses distincions i…
—Jo també sé llegir —el va tallar la Jeanette—, però aquest paio és un nazi condemnat diverses vegades per violació i agressions. Es va relacionar amb prostitutes a l’Afganistan i…
La Jeanette es va aturar. De què li serviria donar la seva opinió? Creia que el fiscal s’equivocava, però era ben clar que no l’escoltaria.
—L’he de deixar. —La Jeanette havia recuperat el control de la veu—. Buscarem en una altra direcció i ja està. Gràcies pel seu temps. A reveure.
Va penjar, va reposar les mans damunt de l’escriptori i va tancar els ulls.
Amb el temps havia après que hi havia mil maneres de violar, maltractar, degradar i assassinar algú. Amb els punys tancats al davant, es va adonar que hi havia moltes maneres de dur una investigació a mal borràs i que un fiscal podia obstruir un cas per raons poc clares.
Es va aixecar i va recórrer el passadís fins al despatx d’en Hurtig. Ell era al telèfon i li va fer senyal de seure. Ella va mirar al seu voltant.
El despatx d’en Hurtig era l’antítesi del seu. A la prestatgeria, els arxivadors estaven tots perfectament numerats, i damunt de l’escriptori les carpetes ordenades amb tota cura l’una al damunt de l’altra. Fins i tot les flors a la finestra semblaven ben cuidades.
En Hurtig va acabar la conversa i va penjar.
—Què diu en Von Kwist?
—Que en Furugård no és el nostre home.
La Jeanette va asseure’s.
—Potser té raó.
La Jeanette no va contestar. En Hurtig va apartar una pila de papers i va continuar:
—Ja saps que demà arribarem tard?
En Hurtig semblava avergonyit.
—No t’amoïnis. Només aneu a donar un cop de mà per canviar de lloc uns quants ordinadors farcits de pornografia infantil, i després torneu.
En Hurtig va somriure.