Persona
Monument
Pàgina 18 de 103
MONUMENT
Cap a les nou del vespre, la Sofia va decidir fer el que volia en Mikael, anar al seu apartament d’Ölandsgatan, al barri de Monument. De camí va parar a comprar alguna cosa per esmorzar, perquè sabia que ell tindria la nevera buida.
Un cop a casa d’en Mikael, es va adormir estirada al sofà i es va despertar en notar un petó al front.
—Hola, hola, bonica. Sorpresa! —va dir ell en veu baixa.
La Sofia va mirar al voltant, plena de confusió, mentre es gratava allà on ell li havia fet pessigolles amb la seva barba negra i aspra.
—Hola, què hi fas, aquí? Quina hora és?
—Dos quarts d’una. He agafat l’últim vol.
En Mikael va posar un ram ben gran de roses vermelles al damunt de la taula i va anar a la cuina. La Sofia va mirar les flors amb disgust, es va aixecar i va travessar la gran sala per anar-lo a trobar. En Mikael havia tret mantega, pa i formatge de la nevera.
—En vols? —va preguntar ell—. Una tassa de te i una llesca?
La Sofia va assentir amb el cap i va seure a la taula de la cuina.
—Com t’ha anat la setmana? —va continuar ell—. A mi, com una merda! A un periodista dels collons se li ha ficat al cap que una de les nostres fórmules té efectes secundaris nefastos i n’ha fet campanya als diaris i a la tele. N’han parlat, aquí?
Va posar dos plats amb torrades i va anar a buscar l’aigua, que bullia violentament als fogons.
—No ho sé. Pot ser. —Encara estava mig endormiscada; l’arribada inesperada d’en Mikael l’havia agafat a contrapeu—. Jo, avui, he hagut d’escoltar una dona que diu que l’assetgen els mitjans de comunicació…
—Ja veig que no has tingut el dia —la va tallar ell mentre li passava una tassa de te d’aranyó fumejant—. Tot passarà. Hem descobert que el periodista en qüestió és una mena d’activista que va participar en una acció d’un comando ecologista contra una granja d’un criador de visons. Quan se sàpiga…
Es va posar a riure mentre mostrava amb un gest al coll la sort que correria aquell que havia gosat alçar-se contra el gran laboratori farmacèutic.
A la Sofia no li agradava gens l’arrogància d’en Mikael, però ara no tenia prou forces per embolicar-se en una discussió. Era massa tard per a això. Es va aixecar, va desparar taula, va esbandir les tasses i va anar a rentar-se les dents.
En Mikael es va adormir al seu costat per primera vegada des de feia més d’una setmana i la Sofia es va adonar de fins a quin punt l’havia trobat a faltar, malgrat tot. Era prim i esvelt, tot i que havia guanyat uns quants quilos darrerament. Alt, pelut i de cos càlid. Va enfonsar el cap al seu clatell.
Li recordava en Lasse.
Uns fars que escombraven el sostre la van despertar. De primer no sabia on era, però mentre s’asseia damunt del llit va reconèixer l’habitació d’en Mikael i va veure al despertador que amb prou feines havia dormit una hora.
Va tancar la porta de l’habitació a poc a poc i va anar cap a la sala. Tenia la impressió d’haver oblidat alguna cosa.
Va obrir la finestra i va encendre un cigarret. Bufava una brisa tèbia dins de la sala i el fum va desaparèixer en la fosca, darrere seu. Mentre fumava, va observar com al carrer el vent s’enduia una bossa de plàstic blanca que va anar a parar dins d’un bassal a la vorera d’enfront.
He de tornar a començar des de zero amb la Victoria Bergman, va pensar. Se m’escapa alguna cosa.
Tenia la bossa al costat del sofà. En va treure l’ordinador portàtil i el va posar al damunt de la taula.
Va obrir el document on havia escrit punt per punt un breu resum de la personalitat de la Victoria Bergman.
Nascuda el 1970.
Soltera. Sense fills.
Entrevistes centrades en experiències traumàtiques durant la infantesa.
Primera infantesa: filla única de Bengt Bergman, entre altres coses inspector de l’Agència de Cooperació al Desenvolupament, i de Birgitta Bergman, mestressa de casa. Els primers records són l’olor de suor del pare i els estius a la Dalecarlia.
Infantesa: creix a Grisslinge, al municipi de Värmdö. Molt dotada. Classes particulars a partir dels nou anys. Va començar l’escola un any abans i es va saltar el quart curs. Va viatjar molt amb els pares. Víctima d’abusos sexuals des de molt jove (el pare? altres homes?). Records fragmentats explicats mitjançant associacions incoherents.
Adolescència: comportaments de risc, idees suïcides (des dels catorze anys? els quinze?). Descriu els primers anys d’adolescència com «febles». Novament records fragmentats. Institut a l’internat de Sigtuna. Continus actes autodestructius.
La Sofia s’adonava que els anys a l’institut havien estat molt conflictius per a la Victoria Bergman. A segon, era dos anys més petita que les companyes de classe i estava clarament menys desenvolupada que elles en l’aspecte físic i en l’afectiu.
La Sofia sabia per experiència pròpia fins a quin punt podien ser cruels les adolescents entre elles dins dels vestidors després de les classes de gimnàstica. A més, l’havien deixat completament sota l’autoritat de les alumnes més grans, allò que anomenaven «tutoria entre iguals».
Amb tot, faltava alguna cosa.
Vida d’adulta: descriu els èxits professionals com «sense importància». Vida social limitada. Pocs centres d’interès.
Tema central / preguntes: el trauma. Què li va passar a la Victoria Bergman? Quina relació va tenir amb el pare? Records fragmentats. Problema de dissociació?
La Sofia es va adonar aleshores que calia treballar un altre aspecte central. Va apuntar una nota nova.
Què significa la feblesa?
Detectava una gran angoixa i un profund sentiment de culpabilitat en la Victoria Bergman.
Amb el temps, treballant plegades, potser podrien aprofundir fins allà, desfer uns quants nusos.
Ara bé, no era segur ni de bon tros.
Molts elements suggerien que la Victoria Bergman patia un problema de dissociació i la Sofia era conscient que, en el noranta per cent dels casos, allò provenia d’abusos sexuals o d’un trauma anàleg repetit. La Sofia ja havia tractat moltes persones amb experiències traumàtiques, aparentment incapaces de recordar-les. De vegades, la Victoria Bergman explicava agressions terribles, mentre que unes altres semblava que no en conservés el més petit record.
En el fons, la reacció és del tot lògica, va pensar la Sofia. La ment es protegeix d’experiències massa pertorbadores i, per fer front a la vida de cada dia, la Victoria Bergman reprimeix la impressió que li han deixat aquests esdeveniments i es crea una memòria de substitució.
Però, què significa, doncs, aquesta feblesa de què parla?
És la persona víctima d’agressions, qui és feble?
Va tancar el document i va apagar l’ordinador.
Va rumiar sobre el seu propi comportament durant les sessions. Una vegada, havia donat a la Victoria Bergman un dels seus pots de paroxetina, cosa que la feia anar més enllà de les seves atribucions. No tan sols era il·legal, sinó també contrari a la professionalitat i a l’ètica. Tanmateix, a força de racionalitzar-ho, havia acabat per convèncer-se que se saltava les regles per un motiu ben fonamentat. El medicament no li havia fet cap mal. Al contrari, la Victoria Bergman havia millorat i la Sofia, doncs, havia decidit que estava ben fet. La Victoria necessitava aquell medicament i allò era l’essencial, malgrat tot.
A banda dels trets dissociatius hi havia una tendència als comportaments compulsius i la Sofia també havia notat un símptoma que suggeria la síndrome de savant: una vegada, la Victoria Bergman havia fet un comentari sobre el consum de tabac de la Sofia.
—Ha fumat almenys dos paquets —havia dit mentre assenyalava el cendrer—. Trenta-dues burilles.
Un cop sola, la Sofia no havia trigat a comptar-les i havia constatat que la Victoria tenia raó. És clar que també podia ser fruit de l’atzar.
Tot plegat feia de la personalitat de la Victoria Bergman el cas més complicat, de bon tros, que la Sofia havia hagut de tractar al llarg dels seus deu anys d’exercici.
La Sofia es va despertar la primera, es va estirar i va passar els dits entre els cabells i la barba d’en Mikael. Es va fixar que hi començaven a aparèixer pèls blancs, i això la va fer somriure.
El despertador assenyalava dos quarts de set. En Mikael es va bellugar, es va girar cap a ella, li va posar un braç damunt del pit i li va agafar la mà.
La Sofia no tenia cap visita aquell matí i va decidir anar més tard a la consulta.
En Mikael estava de molt bon humor. Li va explicar que aquella setmana, a més de buscar les pessigolles a aquell periodista que es dedicava a remenar la merda, havia signat un contracte sucós amb un gran hospital de Berlín. Amb el plus que en trauria, podria pagar un viatge de luxe on volgués ella.
La Sofia hi va rumiar sense trobar un lloc on somiés anar.
—Què et semblaria Nova York? Una mica de shopping als grans magatzems. Esmorzar a cal Tiffany i tot això? Saps, m’he fixat en uns quants hotels cars de debò a Manhattan. Podem tirar la casa per la finestra, massatges, neteja de cutis i tutti quanti!
Nova York, va pensar ella, i es va estremir amb el record. Per què li proposava allò, precisament? En sabia res, ell? No, havia de ser casualitat, per força.
En Lasse i ella havien anat a Nova York menys d’un mes abans que tot se n’anés en orris.
Seria massa dur per a ella obrir aquella antiga ferida.
—O preferiries més aviat anar al sol? Vacances a la platja?
La Sofia veia l’entusiasme d’en Mikael, però per més que ho intentava, no aconseguia compartir-lo. Se sentia pesada com una pedra.
De sobte, li va aparèixer al davant el rostre de la Victoria Bergman.
De vegades, en el curs de les entrevistes, queia en un estat d’apatia que recordava el dels heroïnòmans, i no mostrava ni el més petit senyal de reacció afectiva. Ara se sentia en el mateix estat, i es va dir que la propera vegada hauria de demanar al metge que li augmentés la dosi de paroxetina.
—No sé què tinc, amor meu. —Va fer un petó a la boca a en Mikael—. M’agradaria molt, però en aquest moment no tinc ganes de res. Potser és culpa de tot el que escolto a la feina.
—Doncs raó de més per agafar vacances. No cal marxar gaires dies. Un cap de setmana o així?
En Mikael es va tombar del tot cap a ella i li va acariciar el ventre amb la mà.
—T’estimo.
La Sofia estava en una altra banda i no va contestar, però es va adonar que ell s’havia empipat quan va enretirar bruscament el cobrellit per aixecar-se. Ella no estava del mateix humor. En Mikael reaccionava tan de pressa i d’una manera tan impulsiva.
—Perdona, Mikael. No t’enfadis.
En Mikael va sospirar, es va posar els calçotets i se’n va anar a la cuina.
Per què se sentia culpable? Per què havia de tenir mala consciència a causa d’ell? Què feia que ell hi tingués dret? La culpabilitat era, sens dubte, el pitjor invent de la humanitat, es va dir la Sofia.
Es va empassar l’enuig i el va seguir. Mentre preparava cafè, en Mikael li va llançar una mirada plena de ressentiment per damunt de l’espatlla. Llavors ella es va deixar endur per la tendresa. No era culpa seva ser d’aquella manera.
El va abraçar per darrere, li va fer un petó al clatell i va deixar caure la bata al terra de la cuina. Deixaria que la posseís contra la pica abans de dutxar-se.
Tampoc no era la fi del món.