Persona
Tvålpalatset
Pàgina 26 de 103
TVÅLPALATSET
La Sofia va marxar de Huddinge completament rebentada. L’entrevista amb la Tyra Mäkelä l’havia deixat esgotada i a més havia acceptat un nou cas que probablement també seria molt dur. En Lars Mikkelsen li havia demanat que participés en la investigació sobre un pederasta a qui imputaven agressió sexual a la seva filla i difusió de pornografia infantil. L’home havia reconegut els fets en el moment de la detenció.
No s’acabarà mai, això?, es va dir mentre agafava Huddingevägen sentint un gran pes a les espatlles.
Era com si l’haguessin obligat a dur a ella també la càrrega del que havia viscut la Tyra Mäkelä. Records d’humiliacions que havien cicatritzat dintre seu haurien volgut tornar, tanmateix, a la superfície i desvelar la seva vulnerabilitat. La cicatriu, però, continuava allà, tancada al fons del pit, i només es manifestava de tant en tant amb un dolor punyent. Conèixer el mal que un ésser humà era capaç de causar a un altre s’havia convertit en una mena de cuirassa impenetrable.
Res no hi podia entrar. Ni sortir-ne.
Aquell pes la va acompanyar fins al consultori, on l’esperava la cita que havia acordat amb els serveis socials de Hässelby. Amb l’antic nen soldat Samuel Bai, de Sierra Leone.
Una cita en què ella sabia que es tractaria la qüestió de la violència gratuïta i els actes de barbàrie.
En dies com aquell, res de dinar. El silenci a la sala de descans. Ulls tancats i posició horitzontal per mirar de retrobar l’equilibri.
En Samuel Bai era un jove alt i musculós que va començar amb reticència i indiferència. Però quan la Sofia va proposar deixar l’anglès i parlar en krio, es va obrir i es va mostrar més loquaç de seguida.
En el curs dels seus tres mesos a Sierra Leone, la Sofia havia après aquella llengua de l’Àfrica Occidental, i van parlar força estona de Freetown, dels llocs i dels edificis que coneixien tots dos. Al llarg de la conversa, la confiança d’en Samuel envers ella va augmentar a mesura que la veia capaç de comprendre una part del que havia viscut.
Al cap de vint minuts, la Sofia va començar a tenir esperances de poder-lo ajudar.
Els problemes d’atenció i de concentració d’en Samuel Bai, la seva incapacitat per quedar-se assegut tranquil·lament més de mig minut, així com les dificultats per controlar certs impulsos i explosions emocionals feien pensar en un trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.
Però no era tan senzill.
Es va fixar que la col·locació de la veu d’en Samuel, l’entonació i la gestualitat canviaven en funció dels temes que abordaven. De vegades passava bruscament del krio a l’anglès, d’altres feia servir un dialecte krio que ella no havia sentit mai. Els ulls i la posició també variaven amb el canvi en la manera de parlar. Tan aviat estirava l’esquena i parlava alt i clar del restaurant que tenia pensat obrir a la ciutat, com es quedava recargolat, amb la mirada apagada, i murmurava aquell estrany dialecte.
Si la Sofia havia pogut identificar trets dissociatius en la Victoria, aquests encara eren més marcats en el cas d’en Samuel Bai. La Sofia sospitava que en Samuel, a causa de les atrocitats que havia viscut de petit, patia un estrès posttraumàtic que havia desencadenat un trastorn de la personalitat: semblava encloure dins seu diverses personalitats i, en aparença, passava inconscientment de l’una a l’altra.
Aquell fenomen s’anomenava de vegades «trastorn de personalitat múltiple», però la Sofia considerava que «dissociació» era un terme més adequat.
Aquelles persones eren molt difícils de tractar, ella ho sabia.
D’entrada calia molt de temps, tant pel que feia a la durada de cada sessió com a l’extensió global del tractament. La Sofia era conscient que no n’hi hauria prou amb la sessió tradicional de quaranta-cinc a seixanta minuts. Hauria de prolongar cada entrevista amb en Samuel Bai fins a noranta minuts i proposar als serveis socials tres sessions setmanals pel cap baix.
A més, el tractament seria difícil perquè exigiria una atenció total per part del terapeuta.
En el curs d’aquella primera entrevista, la Sofia va reconèixer de seguida el que havia viscut amb els monòlegs de la Victoria Bergman. En Samuel, com la Victoria, era un hipnotitzador hàbil i el seu estat de quasi somnolència se li encomanava.
Caldria posar-s’hi a fons per poder ajudar en Samuel.
A diferència de les seves intervencions en el terreny judicial, on no es tractava ni de bon tros de curar les persones amb qui s’entrevistava, sentia que en aquest cas podia ser útil.
Van estar parlant més d’una hora i, quan en Samuel va sortir de la consulta, la Sofia va percebre que la imatge de la seva psique damnificada es començava a aclarir als seus ulls.
Estava cansada, però la jornada encara no s’havia acabat: havia de tancar l’afer Tyra Mäkelä i preparar l’informe que li havien demanat sobre el llibre d’un antic nen soldat. Relat del que passa quan algú dóna a un infant el dret de matar.
Va treure els documents que tenia i va fullejar la versió anglesa del llibre. Els editors li havien enviat la llista de preguntes a les quals esperaven que donés resposta quan es trobessin a Göteborg i ella es va adonar ben aviat que no els podria donar respostes directes.
Era massa complicat.
El llibre ja estava traduït, ella només intervindria en els detalls.
El llibre d’en Samuel Bai, en canvi, encara no estava escrit. Era allà, davant dels seus ulls.
Ho deixo córrer, se me’n fot, va pensar.
La Sofia va demanar a l’Ann-Britt que anul·lés el bitllet de tren i l’habitació d’hotel a Göteborg. L’editor, que digués el que volgués.
Sovint, les millors decisions es prenen a cop calent.
Abans de tornar a casa, va enviar per correu electrònic les seves conclusions al grup d’experts de Huddinge per posar punt final a l’afer Mäkelä.
En el fons, només era una formalitat.
S’havien posat d’acord: condemnarien la Tyra Mäkelä a internament psiquiàtric, com havia proposat la Sofia.
Notava, però, que la seva decisió havia pesat en la balança.