Persona
Kíev, 1933
Pàgina 33 de 103
KÍEV, 1933
Menjar-se els fills és un acte de barbàrie!
El pare havia menjat coloms i explicava contes a la petita Gilah, la seva filla.
—Filla estimada.
Tenia gana, ella, només havia menjat herba, però el nen de l’altra casa encara estava pitjor. Estava tan feble que quan intentava posar-se a caminar no li aguantaven les cames i queia.
—Un conte. La barca i la bruixa.
El pare li va fer un petó al front i ella va notar-li el mal alè.
—Hi havia una vegada un pare i una mare que tenien una filla petita que es deia Gilah Berkowitz. Era molt petita, però creixia de pressa. Com tu…
El pare va somriure, li va fer pessigolles al ventre, però ella no va riure.
—Un dia, la petita Gilah va dir a son pare: «Vull una barca d’or amb rems de plata per anar a buscar menjar per a vosaltres i els meus germans. Fes-me una barca com aquesta, si us plau, si us plau, pare».
—Si us plau, si us plau, pare —va xiuxiuejar ella.
—La petita Gilah va obtenir la seva barca d’or i plata i, cada dia, anava a pescar al riu i tornava amb coses per menjar per al pare, la mare i els germans. I cada vespre la seva mare baixava fins a la vora del riu i cridava: «Torna a la riba, petita Gilah».
La mare està malalta, pensa la menuda. Té la boca negra i el rostre molt blanc.
El pare la mira.
—I què va dir llavors la petita Gilah, quan la va cridar la mare?
—«Barca d’or, torna la Gilah a la riba» —va respondre ella, i va sentir la mare que tossia al llit.
El pare tenia les mans fredes i la pell de la cara lluent. Potser per la febre. Una nena del final del carrer s’havia mort de febre i la seva mare se l’havia menjat. La mare d’aquella nena era una bruixa lletja i dolenta. No pas com la mare de la Gilah, que era tan pura i tan bonica abans de posar-se malalta.
—Sí, anava d’aquesta manera. Cada dia durant anys i panys. La petita Gilah s’anava fent gran i la seva mare baixava cada vespre a cridar-la des de la riba, però un vespre…
El pare va callar en sentir tossir la mare altre cop, al llit.
La Gilah, però, no volia sentir tossir la mare.
—Continua! —va cridar tot rient mentre el pare l’alçava enlaire—. Que tirin la bruixa al foc!
El pare l’aguantava a pes de braços i això li feia pessigolles al ventre, i aquest cop sí que era divertit de debò.
La mare, però, aviat va tornar a tossir encara més fort, i el pare va deixar de riure. Va callar, es va posar seriós, va deixar la Gilah a terra i li va acariciar els cabells.
La Gilah s’adonava que ell estava trist, però volia escoltar el final del conte, quan cremaven la bruixa.
—No puc continuar. He d’anar a veure la mare. Necessita aigua.
No tenim aigua, va pensar la Gilah. Hi ha sequera i la mare va dir que tot el que creix als camps que no són de Stalin és mort. La mare també va dir que ella també es moriria aviat de tant tossir. S’assecaria, com els camps de blat.
—No serveix de res anar a buscar aigua —va dir la Gilah.
El pare la va mirar amb severitat.
—Què vols dir?
Ho sabia prou bé, ell, que sempre deia que la mare era com un oracle, que sabia tot el que passava al món i sempre tenia raó.
—La mare diu que es morirà.
El pare tenia els ulls humitejats i no va contestar, però la va agafar fort de la mà. Després es va aixecar i va anar a posar-se el barret i l’abric, malgrat la calor que feia. Es va estremir i va marxar.
La Gilah es va abocar a la finestra i va mirar el pare que caminava carrer enllà. Sabia que era perillós sortir a fora i que només podia fer-ho ell, ni la mare ni ella ni els germans. Hi havia cadàvers i havien de menjar-se’ls perquè no quedava res sinó herba, fulles, escorça i arrels, cucs i insectes. Menjar-se’ls. De tota manera, els morts ja no servien per a res.