Persona
Hospital de Huddinge
Pàgina 37 de 103
HOSPITAL DE HUDDINGE
La Sofia estava completament extenuada quan el pare de la Linnea Lundström, el pederasta Karl Lundström, va sortir de la sala. Per molt que ho negués, se’l menjava la vergonya. Ella se n’havia adonat en mirar-lo als ulls mentre li explicava l’episodi de Kristianstad. Les elucubracions religioses i les històries del tràfic d’infants li servien de paravent.
En aquests darrers casos, es tractava de reprimir-ho.
La culpa, el pecat, no eren cosa seva, sinó de la consciència humana en conjunt i de la màfia russa.
Aquelles històries, les dictava l’inconscient?
La Sofia va decidir comunicar a en Lars Mikkelsen les informacions que havia recollit durant l’entrevista, tot i que estava convençuda que la policia no trobaria cap Anders Wikström a Norrland, ni cap cinta de vídeo en un armari del soterrani.
Va marcar el número de la policia, li van passar en Mikkelsen i ella li va fer un breu resum del que li havia explicat en Karl Lundström.
Va acabar la conversa amb una pregunta retòrica:
—Hi hauria manera humana que en un dels hospitals més importants de Suècia deixessin d’administrar ansiolítics a tort i a dret?
—En Lundström anava grogui?
—Sí. Si volen que faci la meva feina com cal, almenys procurin que la gent amb qui parlo estigui neta.
Mentre marxava del departament 112 de l’hospital de Huddinge, la Sofia va rumiar sobre la seva carrera professional.
A quina mena de clients voldria dedicar-se de debò? Quan i de quina manera resultava més útil? I quin preu estava disposada a pagar en nits d’insomni i mals de panxa?
Volia treballar amb clients com en Samuel Bai i la Victoria Bergman, però, en aquells casos, no havia estat a l’altura.
Amb la Victoria Bergman, s’hi havia compromès massa des del punt de vista personal, senzillament, fins al punt de perdre l’objectivitat.
I si no?
Va arribar a l’aparcament, va treure les claus del cotxe i va donar un cop d’ull en direcció al complex hospitalari.
D’una banda hi havia la seva feina aquí, amb persones com en Karl Lundström. No era l’única a prendre decisions. Passava un informe pericial que, en el millor dels casos, es transmetia a títol de recomanació a les autoritats judicials.
Era com el joc dels disbarats.
Donava la seva opinió a cau d’orella a algú que la transmetia a una segona persona, i aquesta a una tercera per arribar finalment a un jutge que anunciaria un veredicte amb un contingut completament diferent, potser empès per un magistrat influent.
Va obrir el cotxe i es va deixar caure al seient.
D’altra banda, hi havia la feina a la consulta, amb clients com la Carolina Glanz, que li pagaven un preu per hora.
Allò és una situació previsible, va pensar mentre posava el contacte. Les condicions quedaven fixades per avançat, amb un contracte.
Utilitzar i deixar-se utilitzar.
El client paga per un temps convingut, exigeix una concentració total en la seva persona i fa servir la terapeuta, que, per la seva banda, cobra per deixar-se utilitzar pel client.
Una trista tautologia, va concloure mentre sortia de l’aparcament.
Sóc com una prostituta.