Persona
Tvålpalatset
Pàgina 39 de 103
TVÅLPALATSET
Des de feia molts anys, el club de boxa Linnea ocupava uns locals al mateix edifici de Sankt Paulsgatan on era la consulta de la Sofia Zetterlund. Hi havia discussió sobre l’origen del nom. Alguns afirmaven que els fundadors del club tenien el costum d’entrenar-se en un camp d’herba vora una casa que se’n deia, d’altres que la inauguració havia caigut el dia de santa Linnea. Segons una tercera teoria, aquells boxejadors eren grans admiradors d’Evert Taube, i havien triat el nom que el gran poeta, mort ofegat, considerava el més bonic del món.
Linnea.
De tornada a la consulta, la Sofia estava completament destrossada. Li quedava una hora abans del següent client, una dona d’edat madura a qui ja havia vist dues vegades, el problema principal de la qual era, precisament, tenir un problema.
Una entrevista que estaria dedicada a comprendre un problema que d’entrada no ho era però que, a poc a poc, n’esdevindria un a mesura que avancés la conversa.
La Sofia se sentia impotent. Què podia inventar-se, aquesta vegada? Un quadre tort a casa després que el marit hagués tancat la porta massa fort en sortir per anar a la feina? Aquell quadre simbolitzaria el naufragi del seu matrimoni, esquerdaria la solidesa de la família. Seria culpa seva, d’ell, si ella no estava bé, encara que durant vint anys ella no havia fet res més que menjar xocolata mentre els seus fills engegaven a rodar qualsevol cosa que començaven.
Va encendre l’ordinador, va repassar les notes i de seguida va veure que no havia de preparar res.
En acabat, tocaria el torn a en Samuel Bai.
Problemes de persones normals i corrents, va pensar.
Una hora.
Victoria Bergman.
Va connectar els auriculars.
Per la veu, la Victoria semblava divertida.
És tan fàcil que fa pixar de riure veure les seves cares serioses quan jo comprava un caramel per deu cèntims i en duia les butxaques plenes i després els podia revendre a tots els qui es barallaven per veure qui gosava grapejar-me els pits o ficar-me la mà a les calces i després riure quan m’enfadava i ficava cola al pany perquè fessin tard i aquell paio barbut que et donava cops al cap amb el seu llibre gruixut fins que petaves de dents i et feia escopir el xiclet que de tota manera ja no tenia gust de res i que després vaig enganxar a una mosca…
La Sofia se sorprenia de veure fins a quin punt canviava la veu segons les associacions. Com si els records pertanyessin a diverses persones que parlessin a través d’un mèdium. A mitja frase, la veu de la Victoria va adquirir un to de tristesa.
… però jo tenia més xiclets en reserva i me’n vaig poder ficar un a la boca mentre ell llegia dalt de la tarima i mirava de reüll que jo no copiés les mans humides m’empastifaven els deures i feia faltes d’ortografia només perquè estava nerviosa no perquè fos idiota com tots aquells cretins que podien fer mil regats sense cansar-se però no sabien res de capitals ni de guerres i en canvi n’haurien hagut de saber perquè sempre eren els paios com ells qui començaven les guerres sense comprendre mai quan ja n’hi havia prou i es ficaven sempre amb qui se sortís una mica de la fila i portés la marca de texans que no tocava o anés mal pentinat o fos massa gras…
La veu es va tornar més tallant. La Sofia va recordar que la Victoria s’havia empipat.
… com aquella nena grassa que anava en tricicle, amb la cara tota estranya, sempre bavejant, una vegada li van dir que es despullés però no ho va entendre fins que no li van treure els pantalons. Sempre s’havien pensat que era grassa i res més, la pobra, llavors es van endur una sorpresa en veure que era adulta a la part de baix i després et castigaven perquè no es plorava quan et donaven cops de puny al ventre sinó que te n’havies de riure i anar-te’n sense explicar-ho ni queixar-te perquè calia ser dura i decidida…
Llavors la veu va callar. La Sofia va escoltar la seva pròpia respiració. Per què no havia convidat la Victoria a continuar?
Va prémer la tecla per fer avançar la gravació. Quasi tres minuts de silenci. Quatre, cinc, sis minuts. Per què ho havia enregistrat? Només se sentia respirar i soroll de papers.
Al cap de set minuts, la Sofia va sentir que feia punta al llapis. Després la Victoria trencava el silenci.
Mai vaig pegar a en Martin. Mai!
La Victoria gairebé cridava i la Sofia va haver d’abaixar el volum.
Mai. Jo no traeixo ningú. Vaig menjar-me un munt de merda per elles. Merda de gos. Cagoncony, estic acostumada a menjar-ne. Esnobs dels collons de Sigtuna! Que en vaig arribar a menjar, de merda, per culpa d’elles!
Sabia que la Victoria perdia el fil, barrejava els records i oblidava sovint el que acabava de dir.
Però, aquells espais buits només eren llacunes sense importància de la memòria?
Li feia angúnia l’entrevista amb en Samuel, que aviat arribaria. Havia d’evitar que la conversa quedés encallada en un carreró sense sortida, com havia tingut tendència que passés en les sessions anteriors.
L’havia d’agafar amb la guàrdia abaixada abans no fos massa tard, abans que se li escapés entre els dits. Sabia que hauria de mobilitzar tota l’energia per a aquella conversa.
En Samuel Bai va arribar puntualment, com sempre, acompanyat d’un assistent social de Hässelby.
—Dues hores i mitja?
—M’agradaria allargar una mica la visita, aquesta vegada —va dir la Sofia—. Pot venir a buscar-lo a les tres.
L’assistent social va desaparèixer per l’ascensor. La Sofia va mirar en Samuel Bai, que va fer un xiulet.
—Nice meeting you, ma’am[005] —va dir mentre dibuixava un gran somriure.
La Sofia es va sentir alleujada en veure quina de les personalitats d’en Samuel se li presentava.
Era en Frankly Samuel, com l’anomenava la Sofia a les seves notes, en Samuel franc, obert i amable que començava totes les frases dient «Frankly, ma’am, I have to tell ya…».[006] Parlava l’anglès a la seva manera i la Sofia ho trobava divertit.
Les últimes vegades, en Samuel es convertia en en Frankly Samuel just quan marxava l’assistent social.
És interessant que triï aquesta cara quan em ve a veure, es va dir mentre el convidava a passar.
L’actitud de franquesa d’en Frankly Samuel en feia el més interessant dels diversos Samuels que la Sofia havia observat fins ara en el curs de les entrevistes. El Samuel «normal i corrent», el qual ella havia batejat com a Samuel Common —la seva personalitat principal—, era reservat, tancat en si mateix, i s’obria poc.
En Frankly Samuel era la faceta de la seva personalitat que parlava de les atrocitats que havia comès de petit. Era quasi surrealista veure’l, sempre somrient i encantador, fent compliments a la Sofia pels seus ulls tan macos i els pits tan bonics, i acabant la frase explicant com havia tallat amb tota cura les orelles d’una nena en un hangar fosc de Lumley Beach, a prop de Freetown. Tot seguit podia esclatar amb un riure encomanadís que feia pensar la Sofia en el futbolista Zlatan Ibrahimovic. Un ho-ho-ho feliç i com aspirat que li il·luminava el rostre sencer.
Amb tot, de tant en tant li havia vist una lluïssor als ulls que li feia pensar en l’existència d’un altre Samuel que encara no s’havia mostrat.
La tasca terapèutica de la Sofia tenia per objectiu ajuntar aquelles personalitats diverses en una persona coherent. Era conscient, però, que no podia cremar les etapes. El client havia de poder enfrontar-se a allò que portava a dintre.
La Victoria Bergman ho havia fet tota sola. Era com una rentadora: donava voltes a les coses amb els seus monòlegs i d’aquella manera intentava netejar el mal.
Amb en Samuel Bai, en canvi, era diferent.
Havia de ser prudent amb ell, sense que això volgués dir ser ineficaç.
En Frankly Samuel no es mostrava especialment afectat quan explicava els horrors que havia viscut, però ella cada vegada tenia més la impressió de ser davant d’una bomba de rellotgeria.
El va convidar a seure i en Frankly Samuel es va arraulir al sofà. Una mena de gesticulació elàstica, ondulant, acompanyava aquella personalitat.
La Sofia el va mirar i li va somriure, amb una certa reserva.
—So… how do you do, Samuel?[007]
En Samuel va donar un copet a la taula amb el seu gruixut anell de plata i la va mirar amb ulls de felicitat. Després va fer un moviment ondulatori amb les espatlles, com si l’hagués travessat una onada.
—Ma’am, dat has never been better… And frankly, I must tell ya…[008]
Li agradava fer el fanfarró. A més, es mostrava obertament interessat en la Sofia, feia ell mateix preguntes personals i li demanava sense embuts l’opinió sobre diversos problemes. Ja li anava bé així, perquè li permetia orientar la conversa envers qüestions que li semblaven adequades a l’hora d’aprofundir en la teràpia.
Feia mitja hora que parlaven quan en Samuel, per a gran decepció de la Sofia, va canviar bruscament de personalitat i va tornar a ser en Samuel Common. Quin error havia comès?
Havien parlat de segregació, un assumpte al qual en Samuel donava una gran importància, i ell li havia preguntat on vivia i a quina parada de metro calia baixar per anar-la a veure. Quan ella va contestar —barri de Södermalm, metro Skanstull o Medborgarplatsen—, se li havia apagat el somriure i s’havia tancat més en si mateix.
—Monumental, ah, de collons… —va fer, en un mal suec.
—Samuel?
—Qui és? Aquell d’allà, que m’escup a la cara… amb aranyes als braços. Tattoos…
La Sofia sabia a quins esdeveniments es referia. Els serveis socials de Hässelby l’havien informat que en Samuel havia patit una agressió sota una arcada d’Ölandsgatan. Per Monumental volia dir el barri de Monument, prop de la sortida del metro de Skanstull.
Prop del pis d’en Mikael, va pensar.
—Mira el meu tattoo, també, R de Revolution, U de United, F de Front. Aquí!
Es va estirar el coll de la samarreta: portava un tatuatge al pit.
RUF, en lletres irregulars. Ella coneixia aquelles sigles tan carregades de significat. Massa bé, les coneixia.
Havia estat el record d’aquella agressió el que havia fet ressorgir en Samuel Common?
La Sofia hi va rumiar un instant mentre ell mirava la taula en silenci.
Potser en Frankly Samuel no havia sabut enfrontar-se a la humiliació d’aquella agressió i havia passat la responsabilitat a en Samuel Common, que assegurava, per dir-ho d’alguna manera, la continuació dels contactes formals amb la policia o els serveis socials. Heus aquí per què havia desaparegut en Frankly Samuel quan havien fet esment del barri de Monument durant la conversa.
Molt lògic, va pensar ella. El llenguatge està carregat de valors simbòlics.
Llavors va idear una manera de fer retornar en Frankly Samuel.
—Em permets un moment, Samuel?
—Què?
La Sofia va somriure.
—M’agradaria ensenyar-te una cosa. Espera’m aquí, torno abans d’un minut.
Va sortir del despatx i va anar directament a la sala d’espera del dentista Johansson, la porta que quedava a la dreta de la seva consulta.
Va entrar sense picar. Va demanar disculpes a un Johansson tot sorprès, que en aquell moment estava esbandint la boca d’una dona d’una certa edat, i li va demanar que li deixés la vella maqueta de moto que tenia en un prestatge darrere seu.
—Només la necessitaré una hora. Ja sé que li tens molt d’afecte, però et prometo que aniré amb compte.
Va adreçar un somriure encantador al dentista sexagenari. Ell l’apreciava, la Sofia ho sabia. Segurament n’estava una mica encaterinat i tot.
—Ai, aquestes psicòlogues —va riure sota la màscara, mentre anava a buscar la petita moto metàl·lica.
Era d’una Harley Davidson vintage, lacada en vermell. Molt ben feta, fabricada, segons en Johansson, als Estats Units el 1959 a partir del metall fos i el cautxú d’una Harley de debò.
És perfecta, es va dir la Sofia.
En Johansson li va passar la menuda moto i li va recordar el valor que tenia. Almenys dues mil corones a internet, i encara més si la venia a un japonès o a un ianqui.
Si no pesa un quilo…, es va dir ella mentre sortia de la consulta del dentista. Va tornar a demanar disculpes a en Samuel i va deixar la moto a l’ampit de la finestra, a l’esquerra de l’escriptori.
—Jeesus, ma’am! —va exclamar ell.
La Sofia no esperava que la transformació hagués de ser tan ràpida.
Els ulls d’en Frankly Samuel es van posar a brillar. Es va precipitar cap a la finestra i la Sofia, divertida, va observar com feia girar la moto en totes direccions, xiulant i emetent crits de joia.
—Jeesus, beautiful…
En les entrevistes anteriors, la Sofia havia detectat una passió d’en Frankly Samuel. Li havia parlat diverses vegades d’un club de motoristes de Freetown, on anava sovint a entretenir-se admirant les llargues fileres de motos. Amb catorze anys, havia cedit a la temptació i havia robat una Harley per anar a solcar les llargues platges dels voltants.
En Samuel havia tornat a seure, ara, amb la moto als braços. L’acariciava com si fos un gosset. Li brillaven els ulls i un gran somriure li creuava la cara.
—Freedom, ma’am. Dat is freedom… Dem bikes are for me like momma-boobies are for dem little children.[009]
Es va posar a parlar de la seva passió. Tenir una moto no només havia significat la llibertat, per a ell, sinó que també li havia permès impressionar les noies i fer amics.
—Parla-me’n una mica més. Your friends.
—Which firends? Da cool sick or da cool fresh? Myself prefer da cool freshies! Frankly, I have lots of dem in Freetown… start with da cool fresh Collin…[010]
La Sofia va somriure discretament i el va deixar parlar d’en Collin i dels altres amics, cadascun més guai que l’anterior. Al cap de deu o quinze minuts, es va adonar que a força d’anècdotes, algunes d’admiratives i d’altres plenes de fatxenderia, es passaria tota la sessió fent un retrat de cadascun dels amics amb una exhibició impressionant de detalls.
La Sofia va tenir la impressió que havia de posar-se en guàrdia altra vegada. La xerrera i l’agitació d’en Frankly Samuel li feien perdre la concentració.
Havia de reorientar l’entrevista.
Llavors va passar el que ella ja havia previst, però no pas en aquell precís instant.
Va aparèixer un nou rostre d’en Samuel.