Persona
Bondegatan
Pàgina 43 de 103
BONDEGATAN
La Sofia Zetterlund va entrar a la botiga Tjallamalla, a Bondegatan, amb l’esperança de trobar alguna cosa bonica per ampliar el fons d’armari, però en va sortir amb un petit quadre de la Velvet Underground, l’antiga banda de Lou Reed, que escoltava molt sovint d’adolescent.
S’havia endut la sorpresa que també hi venguessin art, era la primera vegada, però no havia dubtat ni un instant: aquell quadre era una veritable troballa.
Es va instal·lar a la terrassa del pub Harvest Home, a dues passes d’allà, i va deixar el quadre a la cadira del costat.
Haver anat a comprar no havia calmat la seva inquietud. El vi potser faria més el fet.
Va demanar blanc de la casa. La cambrera li va fer un somriure en veure-la, i ella l’hi va tornar mentre encenia un cigarret.
Havia provat de deixar-ho però era impossible, cada cop n’estava més convençuda. La nicotina l’ajudava a pensar i, de vegades, fumava deu o quinze cigarrets l’un rere l’altre.
Va tornar a pensar en en Samuel Bai i la sessió de teràpia de poques hores abans. Es va estremir en recordar el que havia alliberat i en la seva pròpia reacció.
Empès per la ira, en Samuel era imprevisible, clos rere una façana impenetrable, allunyat de tota racionalitat. La Sofia va recordar com havia intentat anar directament al fons de la qüestió, aterrar al bell mig del terrabastall d’una reminiscència caòtica presentant-li alguna cosa a la qual pogués aferrar-se. Però havia fracassat.
Es va afluixar el fulard i es va palpar el coll adolorit. Havia tingut sort de sortir-ne amb vida.
No sabia com podria continuar ocupant-se’n.
Tot anava bé fins que el nou Samuel havia aparegut a la superfície.
Era allà, amb la maqueta de la moto del dentista entre les mans, evocant amb passió un dels seus companys d’infància, i llavors ella havia estat testimoni d’una metamorfosi espantosa.
Sabia que les personalitats dissociatives podien canviar molt de pressa d’identitat. Una paraula, un gest havien bastat per a en Samuel.
Durant un incís, que d’altra banda estava relacionat amb el seu amic, en Samuel havia esmentat la Pademba Road Prison.
Just en pronunciar la tercera paraula, la seva veu havia canviat, s’havia carregat amb un xiulet sord:
—Presssó…
Havia arrencat a riure amb una gran riallada que havia glaçat la sang a la Sofia. Continuava mostrant el seu gran somriure, però completament buit, i la seva mirada s’havia enfosquit.
La Sofia va esclafar la punta del cigarret. Estava a punt de plorar.
Sigues valenta, ets més forta que això.
Els records eren confusos.
Amb tot, recordava que en Samuel s’havia aixecat bruscament i havia donat un cop a l’escriptori, i la capsa de llapis havia rodolat fins a caure-li a la falda.
I recordava el que ell li havia escopit.
Primer en krio:
—I redi, an a de foyu. If yu ple wit faya yugo soori!
«Estic preparat, i he vingut a endur-te’m. Si jugues amb foc, te’n penediràs».
Després, en llengua mandé.
—Mambaa manyani… Mamani manyimi…
Era com una llengua infantil, la gramàtica era estranya, però no hi havia cap dubte sobre el significat de les paraules. Ja les havia sentit abans.
Llavors l’havia aixecada pel coll com a un ninot.
I tot s’havia enfosquit.
La Sofia es va acostar la copa de vi a la boca amb mà tremolosa i llavors es va adonar que plorava. Es va eixugar els ulls amb la màniga de la camisa i va comprendre que havia de posar ordre als records.
L’assistent social havia anat a buscar en Samuel.
La Sofia recordava haver-lo posat sota la seva responsabilitat, com si no hagués passat res fora del normal. Però, què havia succeït abans?
Era curiós, l’únic record que li quedava era el d’un perfum que reconeixia.
El que feia servir la Victoria Bergman.
És el xoc, va pensar la Sofia, o potser la manca d’oxigen quan ha intentat estrangular-me. Ha de ser això.
Sabia, però, que no era tota la veritat.
Va omplir la copa.
No aconsegueixo distingir els meus clients entre si, va constatar brutalment mentre bevia uns quants glops. És per això que no me’n surto.
Samuel Bai i Victoria Bergman.
Els mateixos salts bruscos entre diverses personalitats.
A més del xoc emocional i de la manca d’oxigen, havia perdut completament el control, i era per això que el seu únic record de la visita d’en Samuel es referia a la Victoria Bergman.
No me’n surto, es va repetir a ella mateixa en silenci. No servirà de res anul·lar la propera sessió, ho anul·lo tot. De moment, sóc incapaç d’ajudar-lo.
És així, va pensar, i de seguida es va tranquil·litzar després d’haver pres la decisió.
De vegades, calia acceptar la feblesa.
El telèfon va interrompre les seves reflexions. Un número que no reconeixia.
—Sí, digui’m? —va fer, amb veu insegura.
—Hola, sóc la Jeanette Kihlberg, de la policia d’Estocolm. Vostè és la Sofia Zetterlund?
No era gaire professional contestar com ho havia fet. Es va mossegar els llavis i va mentir:
—Disculpi, sóc en una reunió, havia oblidat posar el mòbil en silenci…
—D’acord. Vol que li truqui més tard?
—No, perdoni, un moment, si us plau…
La Sofia es va aixecar i va entrar dins del restaurant. La sala estava quasi buida, però, per precaució, va anar a tancar-se al lavabo per evitar que el soroll del bar o de la cuina revelessin que no estava reunida.
—Molt bé, ara podem parlar sense que ens molestin.
—Reunions el divendres al vespre?
—Doncs bé… De fet… Diguem que és una qüestió administrativa.
De vegades, les mentides li acudien totes soles a la ment i quedava impressionada de la seva pròpia inventiva.
—Es tracta d’un dels seus pacients, en Karl Lundström. Tenim motius per pensar que potser està embolicat en un afer que estem investigant, i en Lars Mikkelsen m’ha suggerit que ens adrecem a vostè per parlar de les seves converses amb ell. M’interessaria saber si li ha explicat alguna cosa que ens pogués ajudar.
—Tot depèn de què es tracti, és clar. Com ja deu saber, he de respectar el secret professional i, si no m’equivoco, cal una ordre del fiscal perquè em pugui pronunciar amb relació a una investigació en curs.
—No trigarà gaire, l’ordre.
La Sofia va seure damunt de la tapa del vàter i va mirar fixament un grafit que hi havia a les rajoles de la paret.
—Investigo la tortura i l’assassinat de dos nens. Suposo que vostè llegeix els diaris i mira les notícies, no crec que li hagi passat per alt. Li estaria molt agraïda si tingués alguna cosa per explicar-nos sobre en Lundström, per insignificant que pogués semblar.
El to de veu humil, i condescendent alhora, d’aquella dona no li agradava. Com si la volgués ensarronar i esgarrapar-li alguna cosa.
La Sofia es va ofendre. Amb qui es pensaven que estaven parlant?
—Tal com li he dit, no puc fer res per a vostè sense una ordre del fiscal, i d’altra banda no tinc el dossier d’en Karl Lundström, ara.
Va sentir la decepció a la veu de la dona.
—Ho entenc, però si canvia d’opinió, no dubti a posar-se en contacte amb mi. Tot pot ajudar.
Van picar a la porta del lavabo. La Sofia va dir que havia de penjar.