Persona
La porta
Pàgina 45 de 103
LA PORTA
Es va obrir i la dona rossa se li va acostar. També anava despullada, i era la primera vegada que ell veia una dona sense roba. Ni tan sols la seva mare se li havia mostrat mai d’aquella manera.
Va tancar els ulls.
Ella es va estirar al seu costat i es va quedar en silenci absolut mentre li ensumava els cabells i li acariciava dolçament el pit. No era la seva veritable mare, però l’havia triat. Només l’havia mirat i després li havia somrigut i l’havia agafat de la mà.
Ningú no l’havia acariciat mai així i ell mai no s’havia sentit tan segur.
Els altres sempre havien dubtat. No el tocaven, el pessigaven. Per veure què valia.
La dona rossa, però, no dubtava.
Va tancar els ulls altra vegada i li va deixar fer el que volgués.
el matalàs
estava humit després dels exercicis. Durant molts dies, es quedaven al llit sense fer més que entrenar-se i dormir alternativament.
Quan no entenia del tot què n’esperava, ella li ensenyava amb detall què volia que fes. Malgrat que tot era nou per a ell, aprenia de pressa i, amb el temps, s’anava tornant més destre.
El que li costava més d’aprendre a manejar era l’instrument en forma d’urpa.
Sovint no premia prou fort i ella es veia obligada a ensenyar-li com havia d’esgarrapar fins a fer sang.
Si premia massa fort, ella gemegava, però mai no feia cara de voler-lo castigar: com més fort premia, millor, encara que no entengués veritablement per què.
Potser perquè ella era un àngel, insensible al dolor.
el sostre
i les parets, el terra i el matalàs, el plàstic que cruixia sota els peus i la petita estança amb dutxa i lavabo. Tot era seu.
Passava els dies aixecant pesos, fent dolorosos exercicis abdominals i pedalant hores i hores amb la bicicleta estàtica que ella havia posat en un racó de la cambra.
Al lavabo hi havia un petit armari ple d’olis i de cremes que ella li aplicava cada vespre. N’hi havia que feien una olor molt forta, però quan els hi posava desapareixien els cruiximents. D’altres desprenien una aroma meravellosa i li tornaven la pell llisa i elàstica.
Es va mirar al mirall, va tensar els músculs i va somriure.
la cambra
era una reproducció en miniatura del país on havia anat a parar. Silenciosa, segura, neta.
Recordava el que havia dit el gran filòsof xinès sobre la capacitat de l’home per aprendre.
Sento i oblido, veig i recordo, faig i comprenc.
Els mots eren superflus.
S’acontentava amb la contemplació i l’aprenentatge del que ella volia que fes. Més endavant faria i comprendria.
La cambra era silenciosa.
Cada cop que mostrava intenció de dir alguna cosa, ella li posava la mà a la boca amb un xxt. Quan ella es comunicava amb ell, ho feia amb petits grunyits apagats i precisos, o amb gestos. Al final, ell va deixar de parlar, senzillament.
Veia fins a quin punt estava contenta d’ell quan el mirava. Quan recolzava el cap a la seva falda i ella li acariciava els cabells rapats, ell es calmava, i llavors, amb un lleu ronc, li feia saber que li agradava.
La cambra era un lloc segur.
Observava i aprenia, es deixava penetrar per allò que ella volia que fes i, amb el temps, va deixar de pensar amb paraules o frases per enviar totes les experiències al seu propi cos. La felicitat era una escalfor a la panxa, la inquietud una tensió als músculs del clatell.
La cambra estava neta.
S’acontentava de fer i comprendre. Sensacions pures.
No deia mai res. Si pensava, era en imatges.
Seria un cos, res més.
Les paraules no tenien sentit. No tenien cabuda en el pensament.
Tot i així, eren allà, no podia fer-hi res.
Gao, va pensar. Em dic Gao Lian.