Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 46 de 103
BARRI DE KRONOBERG
Després de la conversa amb la Sofia Zetterlund, la Jeanette estava descoratjada. Sabia que l’ordre del fiscal seria un problema. En Von Kwist li posaria bastons a les rodes, n’estava segura.
I a més, hi havia aquella Sofia Zetterlund.
La Jeanette no podia suportar la seva fredor. Era massa racional i insensible. Es tractava de dos nens morts, i si podia ser-li útil, per què ho rebutjava? Era només per rigor deontològic que s’escudava en el secret professional?
Estava estancada.
Al matí, en companyia d’en Hurtig, havia intentat en va posar-se en contacte amb la Ulrika Wendin, la noia que havia denunciat en Karl Lundström set anys abans per agressió i violació. El número de telèfon que havia trobat ja no corresponia a cap usuari i al seu últim domicili conegut, a la part alta de Hammarby, no havien obert la porta. La Jeanette esperava que amb el missatge que li havia deixat a la bústia la noia donés senyals de vida en tornar a casa. El telèfon, però, de moment no sonava.
Aquella investigació s’enfilava per un pendent cada cop més costerut.
Havia de provocar un canvi. Llançar nous desafiaments.
Si volia ascendir dins del cos de policia, allò significaria treballar en un despatx, amb funcions administratives.
Amb tot, era allò el que desitjava?
Mentre llegia una circular interna que informava d’un curs de formació continuada de tres setmanes sobre els interrogatoris a infants, van trucar a la porta.
En Hurtig va entrar acompanyat de l’Åhlund.
—Hem pensat d’anar a fer una cervesa. T’hi apuntes?
Va mirar l’hora. Dos quarts de cinc. L’Åke es posaria a preparar el sopar. Macarrons gratinats i mandonguilles davant la tele. El silenci, amb un toc de cansament, heus aquí el que compartien ara.
Un canvi, va pensar.
Va fer una bola amb la circular i la va llençar a la paperera. Tres setmanes darrere d’un pupitre.
—No, no puc. Potser un altre dia —va dir, tot i que feia un instant s’havia promès a ella mateixa que acceptaria.
En Hurtig va assentir amb el cap, somrient.
—D’acord, fins demà. Però no et matis a treballar, ara. —Va tancar la porta darrere seu.
Just abans de recollir les seves coses per tornar a casa, va prendre una decisió.
Després d’una breu conversa amb en Johan per acordar que demanés al seu company David si podia quedar-se a dormir a casa seva, va reservar per telèfon dues entrades al cine per a la sessió següent. Certament, no es tractava d’un gran canvi, però, almenys, era un modest intent de treure’s del damunt una mica de la grisor quotidiana. Cine, després restaurant. I una cervesa, potser.
L’Åke semblava irritat, en contestar.
—Què fas? —va preguntar ella.
—El de sempre a aquesta hora. I tu?
—Estava a punt de tornar a casa, però m’he dit que potser ens podríem trobar al centre.
—Ah, sí? Hi ha alguna cosa especial?
—No, només pensava que fa temps que no sortim plegats a divertir-nos.
—En Johan està a punt de tornar, i jo estic…
—En Johan dormirà a casa d’en David —el va interrompre ella.
—Ah, bé, molt bé. On ens trobem, llavors?
Davant del mercat de Söder. A un quart de set.
Fi de la conversa. La Jeanette es va ficar el telèfon a la butxaca de la jaqueta. Havia esperat que li fes il·lusió, però ell semblava més aviat apagat. És clar que només es tractava d’anar al cinema. De tota manera, hauria pogut mostrar una mica més d’entusiasme, va pensar mentre apagava l’ordinador.
La Jeanette va escurçar el camí passant per l’escala de Medborgarhuset, davant de la plaça que commemorava l’assassinat de la ministra Anna Lindh, i llavors va veure l’Åke. Semblava emmurriat. Es va aturar per observar-lo. Vint anys plegats. Dos decennis.
S’hi va acostar.
—Si fa no fa, set mil —va dir, somrient.
—Què? —va fer l’Åke, desconcertat.
—Una mica més, segur. No he estat mai bona amb les mates.
—Però, de què parles?
—Vora set mil dies fa que estem junts. Te n’adones? Vint anys.
—Ah…