Persona

Persona


Indira

Pàgina 47 de 103

INDIRA

Un estudi únic sobre l’enviliment humà, primer llargmetratge del món rodat enterament amb un telèfon mòbil, potser no era la millor pel·lícula que la Jeanette havia vist mai, però no era en absolut tan dolenta com l’havia trobat l’Åke.

—Hauríem d’haver vist la que deia jo —li va dir ell a cau d’orella—, la d’Indiana Jones. I mira, hem llençat dues-centes corones.

La Jeanette es va girar cap a l’altra banda i es va aixecar de la butaca del cine.

Van sortir en silenci de la sala, van pujar fins a Medborgarplatsen i van continuar cap a Götgatan.

—Tens gana? —va dir la Jeanette mirant l’Åke—. O anem a fer una cervesa i ja està?

—Tinc un foradet, potser. —L’Åke mirava fixament endavant—. Què vols fer, tu?

La Jeanette sentia créixer la frustració.

Ella prenia la iniciativa d’anar al cine, proposava una cervesa, potser fer un mos, i ell, en canvi, continuava indiferent, apagat.

—No ho sé, potser val més que tornem a casa… Deus estar cansat, després de la feinada que has tingut avui —va dir amb ironia.

—Doncs sí, exacte —va contestar ell—. Efectivament, estic esgotat.

La Jeanette es va aturar i el va estirar per la jaqueta.

—Au, vinga! Feia broma. És clar que anem a menjar alguna cosa. Anem a l’Indira, a Bondegatan.

—Està bé, d’acord. —L’Åke la va mirar—. No ens faran cap mal un parell de queixalades.

Semblava que ell ho fes com un sacrifici. Com si li costés un esforç immens haver de passar un parell d’hores més en companyia seva.

El restaurant indi estava ple, van haver d’esperar deu minuts perquè els donessin taula, i l’Åke es va irritar d’allò més. Quan els van acomodar al fons de la sala del soterrani, feia morros ostensiblement.

La Jeanette es va preguntar quant feia de l’última vegada que havien anat a un restaurant indi. Cinc anys? I de l’última que havien anat a un restaurant de la mena que fos? Dos anys, potser. Hi havia hagut una època, just abans de néixer en Johan, a meitat dels noranta, en què no paraven d’obrir nous restaurants indis al centre, i l’Åke i ella hi anaven gairebé un cop a la setmana.

Van demanar una Kingfisher cadascú i de seguida els van portar el menjar. Un senzill palak paneer per a la Jeanette i un plat de pollastre molt picant per a l’Åke. Va semblar que la rapidesa del servei el posava de més bon humor. O potser la cervesa. Ja anava per la segona.

—És bo —va dir la Jeanette entre dues queixalades—. Però em falten nassos per…

—Sí, sempre demanes el mateix —va fer l’Åke.

Sempre el mateix? La Jeanette pensava que ell també era molt previsible. Sempre demanava el plat més fort, li explicava doctament per què calia menjar picant, i en acabat del sopar es trobava malament i insistia a tornar corrents a casa.

—Abans sempre menjaves això —va continuar ell—. Per què no tastes mai res de diferent?

—Ja t’ho he dit, no dec ser prou valenta. I tu, què, el teu plat?

L’Åke va fer una rialla de murri.

—Fort. El vols tastar?

—I tant.

La Jeanette en va agafar mitja cullerada i en va tenir prou i de sobres. Va haver d’ajudar-se amb cervesa i aigua per empassar-s’ho.

—Però com et pots menjar això? —va esclafir a riure—. Només té gust de bitxo. —Li ploraven els ulls i se’ls va eixugar amb el tovalló.

Aleshores ell va dir una cosa que li va provocar una sensació de déjà vu.

—D’entrada, és bo per a la salut. El bitxo mata els bacteris intestinals i fa suar. El sistema de refrigeració del cos s’estimula. És per això que als països càlids la gent menja picant. D’altra banda, és com si et fotessin una bona fuetada. Les endorfines circulen cap al cervell, com si et droguessis.

—I en tercer lloc, fa mascle, oi? —va arrodonir-ho ella. Sabia que l’Åke es faria el sarcàstic en contestar.

—Sa i mascle —va fer ell, amb un somriure.

La Jeanette va mirar el plat del seu marit. S’ho havia menjat quasi tot. No trigaria a trobar-se malament. Ell mateix ho anomenava el coma picant.

Van demanar una altra cervesa cadascú i ella es va fixar que començava a anar torrat. Tenia les galtes vermelles i el menjar fort el feia suar de valent. Però no es rendiria fins que no hagués deixat el plat net i polit.

No va oblidar indicar al cambrer que li havia agradat, però que l’hauria preferit una mica més picant. Després va repetir el que acabava de dir-li a ella sobre les virtuts dels aliments amb força bitxo. El cambrer feia que sí amb el cap.

La Jeanette el trobava avorrit. Va intentar canviar de conversa, però ell no hi semblava interessat: probablement, també la trobava avorrida.

Al cap d’una hora, la Jeanette es va fixar que només havien estat parlant de menjar, i que no era sinó la reedició d’una conversa que segurament havien tingut almenys deu vegades, quinze anys enrere.

Estancament, va pensar mentre mirava l’Åke. Ell tenia una quarta cervesa al davant i, quinze minuts més tard, no parava de remenar el mòbil. Cada dos minuts prenia un parell de glops llargs, cada cinc es mirava el rellotge. De tant en tant li vibrava el telèfon.

—A qui escrius?

Va alçar els ulls per mirar-la.

—D’això… és un nou projecte artístic. Un nou contacte.

La Jeanette s’hi va interessar de seguida. Per fi passava alguna cosa, potser?

—Ah, sí? Explica-m’ho.

L’Åke va prendre un altre glop de cervesa.

—Espera… que acabo d’enviar això.

Nou silenci. La Jeanette es va adonar que ell començava a empal·lidir. Va deixar el mòbil al damunt de la taula i es va tapar la boca amb la mà per dissimular un rot.

—No tens pas un Almax? —Li brillaven els ulls.

—Què, et repeteix?

L’Åke va intentar somriure, sense èxit.

—No, però convé un antiàcid després del picant.

—Em sap greu —va dir la Jeanette—. No porto Almax, en podem demanar al restaurant. Si no, sempre pots prendre una cullerada de bicarbonat.

Se suposava que era broma, però ell no va semblar que se n’adonés.

—Deixa-ho córrer —va dir—. Vaig al lavabo. Aprofita per pagar i així podrem marxar de seguida.

Va desaparèixer. La Jeanette sabia que s’estaria una bona estona al vàter i després proposaria agafar un taxi per tornar a casa. Va pagar i va esperar.

Un nou projecte artístic, va pensar. M’agradaria saber qui és aquest contacte.

L’Åke va reaparèixer al cap de vint minuts, amb els ulls envermellits i pinta d’estar destrossat. No va seure, va agafar directament la jaqueta del respatller de la cadira.

—Has pagat?

—Sí. I tu, com estàs?

L’Åke es va posar la jaqueta i no va contestar.

—Has cridat un taxi?

—No, pensava que podíem tornar amb metro.

—Ni parlar-ne. He de tornar de pressa. Tinc l’estómac regirat.

El coma picant acabava de posar punt final a la vesprada.

Davant del restaurant, la Jeanette va tornar a la càrrega a propòsit del nou projecte artístic, i ell li va donar respostes evasives, mentre remugava que allò no donaria resultat.

—Abans m’has dit que estaves esgotat. —La Jeanette va aturar un taxi, que se’ls va acostar enfilant-se a la vorera—. Has estat pintant?

L’Åke va sospirar. Semblava a punt de vomitar. Quatre cerveses en una hora, va pensar la Jeanette. I aquell menjar. Només faltaria que vomités dins del taxi.

—No —va acabar contestant ell. El taxista va treure el cap per la finestreta per recordar-los que el taxímetre estava en marxa—. He tret unes quantes coses que tenia a mitges i que vull de recuperar.

—Ah. Molt bé…

La Jeanette va recordar totes les vegades que l’Åke havia començat a recuperar quadres antics per tornar-hi a treballar. Al final els trobava tots més dolents del que eren abans, quan no els estripava directament.

Va obrir la porta del taxi.

—Gamla Enskede. Quant costarà?

—El que marqui el taxímetre —va dir el xofer—. Dues-centes, potser tres-centes.

La Jeanette va seure al davant. Haver sortit aquella nit els costaria un ronyó. I per a què?, es va preguntar mentre l’Åke es deixava caure al seient del darrere.

Es va adreçar al conductor.

—Ho trobarà, oi? Un cop allà, ja li donaré indicacions.

Ell la va mirar amb les celles alçades.

—La seva cara em sona.

La Jeanette era bona fisonomista i el va reconèixer en pocs segons. Era un antic company de classe. Els ulls i el nas no li havien canviat, de la boca en quedava alguna cosa, però ja no tenia els llavis tan carnosos. Era com veure el rostre d’un infant ocult rere diverses capes de greix i pell flàccida. No va poder evitar un esclafit de riure.

—Déu meu… Magnus. Ets tu?

Ell també va riure i es va passar la mà pel crani quasi sense cabells, com si volgués amagar els estralls provocats pel pas del temps. La Jeanette els recordava llargs i arrissats. Foscos. Ara només en quedaven uns quants de grisos.

—Jany?

La Jeanette va assentir amb el cap. El seu àlies d’aleshores.

En Magnus va desconnectar el taxímetre.

—Au, t’ho deixo per cent cinquanta en record dels vells temps.

Va somriure i va fer baixar el cotxe de la vorera.

Els vells temps, va pensar ella. Ell era el terror de la classe. Una vegada, durant uns exercicis de gimnàstica, a cinquè, li havia pegat i tot. Era la mena d’individu que s’havia d’evitar. Però la Jeanette l’havia rebutjat.

El mirava i es deia que ell també devia estar pensant en allò.

—Bé, doncs… —va dir ell mentre embocava Ringvägen en direcció a Skanstull—. A què et dediques?

—Sóc poli.

En Magnus es va posar a riure i es va girar a mirar-la.

—Ah, collons, el torno a engegar —va fer, donant un copet al taxímetre.

—No, cap problema.

Es van aturar en un semàfor en vermell cap al final de l’avinguda. En Magnus va allargar la mà enrere per saludar l’Åke, que no tenia gaire bon aspecte.

—Esteu casats?

La pregunta era per a tots dos, però l’Åke va tombar el cap i es va arraulir al seient.

—Sí —va dir la Jeanette; el semàfor es va posar verd, el taxi va arrencar—. I tu?

—Sóc solter. Faig de taxista… —va agafar el pont de Skanstull—. Saps una cosa? No em sorprèn que t’hagis fet de la bòfia.

—Ah, no? Per què?

—Anava amb tu. —La va mirar amb cara de complicitat—. Ja eres la poli de la classe, llavors. Sempre havies de dir la teva sobre qualsevol cosa. Mirant-ho amb perspectiva, eres ben dura de rosegar.

Dura de rosegar? La Jeanette no podia comptar el munt de vegades que havia plorat, de petita. A l’escola on anava hi havia un petit grup, al qual pertanyia ell, que es dedicava a humiliar els altres i, tot i que ella n’havia sortit prou ben parada, li feia mal pensar el que alguns devien haver hagut de suportar.

—Vull dir —va continuar ell— que no érem angelets… Te’n recordes, d’aquell de les ulleres, i aquella altra que no parlava mai?

—Ah, sí… En Fredrik i l’Ann-Christine.

I tant si els recordava.

—Aquells, sí. Els fèiem la vida impossible, però tu… que pesada! Sempre et teníem al damunt… No m’estranya, no, que t’hagis fet poli. El teu pare ja n’era, oi? —Va tornar a fer una riallada.

—Corres massa —va dir la Jeanette sense bellugar ni tan sols una cella.

Ell va reduir la marxa i se li va apagar el somriure.

—Perdó, m’he distret.

La Jeanette va pensar en totes les vegades en què havia hagut d’intervenir. Aleshores, ells es limitaven a fotre’s d’ella entre rialles sarcàstiques.

Ara ell també havia hagut de cedir.

L’Åke va passar la resta del vespre fent viatges entre el llit i el lavabo. Just abans de mitjanit, va semblar que s’adormia. La Jeanette es va quedar davant de la tele mirant una pel·lícula dolenta d’uns policies americans que perseguien terroristes. Morta d’avorriment, va obrir una ampolla de vi.

Tot massa previsible, va pensar, tant a propòsit de la pel·lícula com de la seva relació amb l’Åke.

Ella també era previsible?

Probablement.

Palak paneer.

El poli de la classe des que anava a l’escola.

Anar a la pàgina següent

Report Page