Persona
Kärrtorp
Pàgina 55 de 103
KÄRRTORP
Quan la Jeanette i en Hurtig van sortir de l’edifici i van ser a l’aparcament, en Hurtig va obrir la boca per primera vegada des que havien arribat a casa de la noia.
—Bé, què me’n dius?
La Jeanette va obrir la porta del cotxe.
—Que en Von Kwist haurà de reobrir el cas per força. A menys que vulgui cometre una falta professional.
—I en què ens afecta?
—En això, tinc els meus dubtes.
Es van asseure i la Jeanette va engegar el cotxe.
—Els teus dubtes? —va fer en Hurtig amb veu ofegada.
—Però Hurtig, amic meu, en fa set anys, d’allò. Ella anava borratxa i drogada. I, a més, no té gran cosa a veure amb els assassinats que investiguem.
Mentre reduïa la marxa per entrar a una rotonda, li va sonar el telèfon. Collons, qui és ara?, es va dir.
Era l’Åhlund.
—On sou? —va preguntar ell.
—A la part alta de Hammarby, estem tornant —va respondre la Jeanette.
—Llavors només cal que feu mitja volta. El repartidor de diaris, en Martin Thelin, viu a Kärrtorp.
L’antic repartidor de diaris Martin Thelin va anar a obrir la porta amb pantalons de xandall negres i la camisa descordada, amb pinta de tenir una ressaca considerable. No anava afaitat, duia els cabells esbullats i hauria pogut matar un elefant amb l’alè.
—Què passa? —En Martin Thelin es va escurar la gola i la Jeanette va fer una passa enrere per por que vomités.
—Podem? —En Hurtig va brandar el carnet de policia i va fer un gest en direcció a l’interior del pis.
En Martin Thelin va arronsar les espatlles i els va fer passar.
—Sí, és clar, perdonin el desordre.
La Jeanette es va sorprendre que es mostrés tan indiferent davant la seva presència, i va suposar que ja s’esperava que el trobessin tard o d’hora.
Un tuf de cervesa vessada i escombraries sense treure empudegava l’apartament. La Jeanette es va esforçar a respirar només per la boca. En Thelin els va fer passar a la sala, va seure a l’única butaca que hi havia i els va convidar amb gestos a acomodar-se al sofà.
—Què li sembla si airegem això una mica?
La Jeanette va mirar al seu voltant i, després que el buidaampolles assentís amb el cap, va obrir una finestra de bat a bat i va seure al costat d’en Hurtig.
—Expliqui’ns què va passar a Thorildsplan. —La Jeanette va obrir el bloc de notes—. Sí, sabem que hi era.
—No cal que corri —va afegir en Hurtig—. Volem el màxim de detall possible.
En Martin Thelin va començar a balancejar-se endavant i endarrere i la Jeanette es va adonar que estava buscant en la memòria fragmentària d’alcohòlic.
—Bé, jo aquell matí no tenia el cap gaire clar —va començar mentre agafava un paquet de cigarrets que va agitar fins a fer-ne sortir un—. Havia estat bevent al vespre i bona part de la nit, llavors…
—I, malgrat això, va anar a la feina? —La Jeanette en va prendre nota al bloc.
—Això mateix. I quan vaig haver acabat em vaig aturar allà al metro per pixar i llavors vaig veure el sac de plàstic.
Malgrat el seu estat d’embriaguesa, els va fer una narració detallada, sense cap buit de memòria. S’havia ficat als matolls a l’esquerra de l’entrada del metro, havia pixat i després havia descobert la bossa d’escombraries negra. L’havia obert i s’havia endut un gran ensurt.
En l’estat de confusió, havia tornat on havia deixat el carretó dels diaris i havia creuat el parc a corre-cuita fins a Rålambsvägen.
Prop del gratacel del Dagens Nyheter, havia trucat al 112.
Allò era tot.
No havia vist res més.
En Hurtig el va mirar de fit a fit.
—El podríem ficar a la garjola per no haver dit res abans, però si ens acompanya a la central per deixar-hi una mostra de saliva, farem com si no hagués passat res.
—Una mostra de saliva? I què en faran?
—És per descartar el seu ADN de l’escena del crim —li va explicar la Jeanette—. L’orina ja la vam recollir al sac de plàstic.