Persona
El plàstic
Pàgina 56 de 103
EL PLÀSTIC
Va cruixir quan l’altre es va regirar en somnis. El nen havia dormit força temps. En Gao havia comptat quasi dotze hores —s’havia fixat que la campana que se sentia feblement en la llunyania sonava cada hora.
En aquell precís instant, la campana va tornar a sonar i es va preguntar si era una església.
Pensava en paraules malgrat que no volia.
Maria. Pere, Jacob, Magdalena.
Gao Lian. De Wuhan.
Va sentir que l’altre es despertava.
la foscor
amplificava els sons que feia l’altre nen. Els plors, la dringadissa quan arrossegava la cadena, els gemecs i les queixes, les paraules en llengua estrangera.
En Gao no portava cadena. Era lliure de fer a l’altre el que volgués. Potser tornaria ella, si ell li feia alguna cosa? La trobava a faltar, no sabia per què trigava tant a tornar.
Es va fixar que l’altre nen es passava l’estona anant a les palpentes en la fosca, com si busqués alguna cosa. De tant en tant deia alguna cosa en aquell idioma estrany. Feia xto, xto, xto.
Volia que el nen desaparegués. En Gao l’odiava. La seva presència a l’habitació el feia sentir-se sol.
Finalment, va arribar ella.
Ell havia passat tanta estona a les fosques que la llum que va inundar l’estança li va fer mal als ulls. L’altre nen va cridar i es va posar a plorar i a picar de peus a terra. Quan va veure en Gao a la llum, es va calmar una mica i el va mirar fixament amb odi. Potser només estava gelós perquè en Gao no portava cadenes?
La dona rossa va entrar a l’habitació i es va acostar a en Gao, amb un bol a la mà. Va posar a terra la sopa fumejant i tot seguit li va fer un petó al front i li va passar la mà entre els cabells, i ell va recordar com li agradava que el toqués.
Al cap de poc va tornar a entrar amb un segon bol i el va donar a l’altre nen, que es va posar a menjar amb avidesa. En Gao, en canvi, va esperar que ella tanqués la porta en sortir i l’habitació es quedés de nou a les fosques. No volia que veiés la gana que tenia.
La dona va tornar només una hora més tard. Portava un sac a l’esquena i duia a la mà un objecte negre que semblava un escarabat gros.
el sostre
s’havia il·luminat a llampades amb la mort de l’altre nen. En Gao ja no se sentia sol, es podia desplaçar lliurement per l’habitació sense haver d’amagar-se de l’altre. Ara ella venia més sovint i això també estava bé.
Hi havia alguna cosa, però, que no li agradava.
Els peus començaven a fer-lo patir. Li havien crescut les ungles, que es cargolaven sobre si mateixes i li impedien caminar sense dolor.
Una nit, mentre dormia, ella es va acostar sense que se n’adonés. Quan es va despertar es va trobar lligat de mans i peus, amb els braços a l’esquena. Ella seia a cavall damunt seu, en percebia l’ombra al darrere.
Va entendre de seguida què volia fer. Una sola persona l’hi havia fet abans, a l’orfenat on havia crescut, a prop de Wuhan. Moltes vegades, el vell de la cara gravada l’havia perseguit pels passadissos. Sempre l’atrapava, i li engrapava els peus amb tanta força que en Gao es posava a plorar. Llavors el vell treia un ganivet d’una petita beina de fusta i esclatava a riure amb la seva boca esdentegada.
No li agradava que ella, que l’estimava tant, també l’hi fes.
En acabat, la dona va deslligar la corda i li va donar menjar i beure. Ell va rebutjar el menjar i, quan ella va deixar d’acariciar-li el front i va sortir de la cambra, es va quedar molta estona despert, estirat, pensant en el que li havia fet.
L’odiava, no volia continuar allà dins. Per què li havia fet mal, quan ell li havia demostrat tan clarament que no volia? No li havia fet allò fins aleshores, i a ell no li agradava gens.
Una mica més tard, però, quan va tornar, la dona plorava, i en veure-ho, va notar que els peus ja no li feien mal i no sagnaven com passava sempre quan era el vell qui li tallava les ungles.
Llavors li va parlar per primera vegada.
—Gao —va dir—. Gao Lian…