Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 58 de 103
BARRI DE KRONOBERG
Mitja hora més tard va arribar a Kungsholmen i va fer un resum curt i depriment amb en Hurtig, l’Schwarz i l’Åhlund.
Durant el matí, es va assabentar que l’únic motiu pel qual l’havien autoritzat a continuar la investigació era que faria mala impressió abandonar-la tan aviat.
Ras i curt, que els tres nens no li importaven a ningú. La Jeanette va llegir entre línies que l’únic objectiu de la seva feina era, de moment, recollir informacions que poguessin resultar útils en el cas que s’acabés trobant assassinada alguna criatura de la qual haguessin denunciat la desaparició.
Un vailet suec torturat fins a la mort, amb els familiars esplaiant-se davant la premsa i acusant la policia de no haver-hi fet prou.
La Jeanette no ho creia pas: estava convençuda que l’agressor no triava les víctimes a l’atzar.
La crueltat i la manera d’actuar eren tan semblants que hi havia d’haver un únic autor. Tanmateix, no en podia estar segura: sovint s’hi barrejava l’atzar i les coses es complicaven.
Havia exclòs tots els homicidis habituals: el marit gelós que estrangula la dona, la baralla de borratxos que acaba amb morts, etc. No tenien cap interès. Homes normals i corrents que es carregaven algú en un rampell, res a veure amb el perfil d’aquell agressor. Ara es tractava de tortures, d’actes de violència sofisticats i dilatats en el temps, d’un autor que podia aconseguir anestèsics i que sabia fer-los servir. Les víctimes eren nens a qui havien tallat els genitals. Si és que podia existir tal cosa com un homicidi «normal», aquests eren tot el contrari.
Van picar suaument a la porta i en Hurtig va entrar. Va seure davant d’ella amb aire compungit.
—Bé, doncs què fem? —va preguntar.
—La veritat és que no ho sé —va contestar ella, com si l’apatia del seu col·lega fos contagiosa.
—Quant de temps ens donen? Suposo que no és el cas més prioritari, oi?
—Unes quantes setmanes, sense precisar, però si no trobem res aviat, haurem d’aparcar la investigació.
—Entesos. Proposo que ens posem en contacte altre cop amb la Interpol i que tornem a fer un tomb pels centres d’internament d’immigrants. I si no en surt res, sempre podem anar altra vegada a treure el nas sota el pont central. Em nego a creure que puguin desaparèixer criatures sense deixar rastre, sense ningú que les reclami.
—Hi estic d’acord, només que en aquest cas més aviat és al contrari —va replicar la Jeanette, mirant en Hurtig als ulls.
—Què vols dir?
—Doncs que aquests nens no han desaparegut, més aviat han aparegut a la superfície.
L’Åke li va trucar a dos quarts de tres. Al primer moment, no va entendre què deia, de tan excitat com estava, però quan es va calmar una mica, va acabar fent-se’n una idea.
—Te n’adones? Faré una exposició. Una galeria de les bones. Ja m’ha venut tres quadres, ella.
Qui és, ella?, va pensar la Jeanette.
—A la zona alta, a Östermalm! Collons, no m’ho puc ni creure.
—Calma’t, Åke. Com és que no me n’havies dit res?
Sí, és clar que durant el sopar després del cine ell havia fet al·lusió a alguna cosa que tenia entre mans, però ella aleshores pensava en aquells vint anys o gairebé que l’Åke s’havia passat a casa. Quan ella el mantenia i li donava ànims perquè continués amb el seu art. I ara resultava que s’havia posat d’acord amb una galeria sense dir-n’hi res.
Li sentia la respiració, però no parlava.
—Åke.
Al cap d’un moment, va semblar que tornés en si.
—No… no ho sé. Tot va ser fruit de la intuïció. Vaig llegir aquell article a Perspectives Artístiques. Després vaig decidir anar a parlar amb ella. Tot semblava encaixar tant amb el que escrivia a l’article… Al principi em va fer una mica de por, però de seguida vaig saber que era el que havia de fer. Era el moment, senzillament.
Aleshores, és per això que ha passat la nit fora de casa, va pensar la Jeanette.
—Åke, què m’amagues? A qui has anat a veure?
L’Åke li va explicar que aquella dona, que dirigia una de les galeries més de moda d’Estocolm, havia quedat completament entusiasmada amb el seu treball. Mitjançant l’intermediari, ja havia venut quadres per prop de quaranta-cinc mil corones fins i tot abans de la inauguració de l’exposició.
La galerista preveia almenys quadruplicar la quantitat i li havia promès una altra exposició a la filial de Copenhaguen.
—No cau gaire lluny del museu Louisiana! —va dir l’Åke amb un esclafit—. Ara, allà només és un petit local a prop de Nyhamn.
La Jeanette estava contenta que la cosa es bellugués per fi, li escalfava el cor, però alhora va notar una mena de bola a l’estómac.
El seu art només li pertanyia a ell?
No es veuria amb cor de comptar el nombre de nits en què s’havien quedat desperts discutint sobre els seus quadres. Ell acabava posant-se a plorar sovint i es queixava que no li sortia res bé i ella l’havia de consolar i donar-li ànims perquè continués el seu camí. Havia cregut en ell.
Sabia que estava dotat per a allò, tot i que ella no fos precisament una experta en la matèria.
—Åke, no deixaràs mai de sorprendre’m, però això és el súmmum!
No va poder evitar una riallada, tot i que també hauria volgut demanar-li explicacions de per què havia fet aquella passa endavant en secret, sense ella. N’havien parlat tantes vegades durant tant de temps!
—Em feia por equivocar-me —va acabar dient-li—. Sempre m’has mantingut, és veritat. Collons, has posat diners perquè jo pogués continuar. Com una mecenes. Estic molt agraït per tot el que has fet per a mi.
La Jeanette no sabia què dir. Una mecenes? Era així com la veia? Una mena de caixer automàtic a domicili?
—I saps què més? Endevina qui exposarà a Copenhaguen al mateix temps que jo! Al mateix lloc! D-i-e-s-e-l-F-r-a-n-k —va lletrejar, i després va arrencar a riure—. Adam Diesel-Frank! No, escolta, he de penjar. He quedat amb l’Alexandra per discutir uns quants detalls. Ens veurem aquest vespre!
Així, doncs, es deia Alexandra.
Van penjar i la Jeanette es va quedar en silenci davant de la taula del seu despatx. L’Åke s’havia passat vint anys sense moure un dit per vendre’s. I ara, de cop i volta, ho venia tot d’una tacada. Déu meu, quantes vegades havia refusat veure els contactes que li aconseguia ella. El galerista de Göteborg que havia de venir a veure’l. Ho havia anul·lat amb l’excusa que «no s’hi veia amb cor». Una altra vegada, estava «malalt», una tercera no valia la pena perquè es considerava massa «dolent».