Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 60 de 103
BARRI DE KRONOBERG
Hi havia un embús de trànsit per entrar a la ciutat, com sempre, però passat Gullmarsplan la cosa millorava i, mentre aparcava, es va fixar que només eren les nou tocades. Va decidir començar la jornada de treball fent un volt per Kungsholmen per desemboirar la ment de preocupacions personals i fer front a les professionals.
Quan va entrar al despatx, va veure en Hurtig que l’esperava, assegut a la seva cadira.
—I doncs, la meva cap fent tard? —va dir ell amb una rialleta.
—Què fots aquí?
La Jeanette se li va acostar i li va fer un gest perquè canviés de seient.
—Corregeix-me si m’equivoco, Jeanette —va començar ell—, però jo diria que estem encallats, oi?
La Jeanette va assentir amb el cap.
—On vols anar a parar?
—M’he pres la llibertat d’anar a donar un cop d’ull a casos antics de violència extrema…
—I? —La Jeanette el va mirar encuriosida. En Hurtig no s’hauria presentat allà amb les mans buides.
—Mira què he trobat per casualitat —va fer ell, mentre deixava caure una carpeta marró damunt la taula—. BENGT BERGMAN. CAS ARXIVAT.
La Jeanette va obrir la carpeta: a dins hi havia una vintena de fulls escrits a màquina.
—Fes-me’n un resum, més aviat; si em sembla interessant, ja m’ho llegiré —va dir, i va tancar la carpeta.
—És interessant. T’ho has de mirar. A en Bengt Bergman l’han interrogat set vegades en els darrers anys, aquí mateix, i l’última vegada dilluns passat.
—Dilluns passat? Per què?
—Una tal Tatiana Aixàtova el va acusar de violació. És una prostituta que… —En Hurtig es va aturar—. En fi, tant li fot, no és ella qui m’ha fet ensumar-me alguna cosa. És la brutalitat. I quan ho compares amb altres denúncies, sempre és el mateix.
—La violència?
—Sí. Noies maltractades, algunes fent servir un cinturó com a fuet, i violació anal amb un objecte. Una ampolla, probablement.
—Suposo que no l’han condemnat mai, perquè l’expedient està net.
—Exacte. Les proves sempre eren massa febles i la majoria de les víctimes eren prostitutes. La paraula d’un contra la de l’altre i, si ho he entès bé, la dona li ha subministrat coartada cada vegada.
—Vols dir que l’hauríem de fer venir?
En Hurtig va somriure: la Jeanette es va adonar que s’havia guardat el millor per al final.
—Dues de les denúncies són per agressions sexuals a menors. Una nena i un nen. Germà i germana, nascuts a Eritrea. En aquest cas, també amb violència…
La Jeanette va obrir la carpeta de seguida i va fullejar-ne el contingut.
—Collons, Hurtig, estic molt contenta que treballis amb mi. A veure… aquí!
Va treure un document breu i el va llegir.
—Juny del 1999. La nena tenia dotze anys i el nen deu. Violència brutal, marques de fuet, agressió sexual, infants d’origen estranger. Cas arxivat per… què és això? Als nens no se’ls va considerar prou creïbles a causa de divergències en els seus testimonis respectius. La dona també li va donar una coartada en aquest cas. Serà difícil lligar això amb la nostra investigació. Necessitem alguna cosa més.
En Hurtig ja hi havia pensat.
—Podem provar sort —va dir—. En el dossier d’en Bergman hi he trobat el nom de la seva filla. Potser podríem sondejar el terreny enviant-li un senyal.
—Ara no et segueixo. Què ens podria aportar, al teu parer?
—No ho sé, jo, potser no té tantes ganes com la mare de donar coartades al pare. Sí, és clar, és una jugada de pòquer, però de vegades surt bé, no seria la primera vegada. Què hi dius?
—D’acord, però li truques tu. —La Jeanette li va allargar el telèfon—. En tens el número?
—És clar —va respondre en Hurtig, mentre agitava el bloc de notes amb posat burleta; tot seguit, va marcar el número—. És un mòbil, no tinc cap adreça, ho sento.
La Jeanette es va posar a riure.
—Sabies que et seguiria la veta, eh!
En Hurtig li va fer un somriure mentre esperava en silenci.
—Sí, bon dia… Busco la Victoria Bergman. És el seu número? —En Hurtig semblava sorprès—. Escolti? —Va arrufar les celles—. Ha penjat.
Es van mirar l’un a l’altre.
—Espera un moment, ho tornaré a intentar. —La Jeanette es va aixecar—. Potser prefereix parlar amb una dona. I a més, escolta, necessito un cafè.
Van anar a la saleta de la cuina.
Just quan la Jeanette treia un gotet calent de la màquina de cafè, va irrompre l’Schwarz, seguit de prop per l’Åhlund.
—Heu sentit l’última? —va fer l’Schwarz mentre s’ajustava la pistolera.
—Si hem sentit què? —La Jeanette va fer que no amb el cap.
—Han atacat un furgó blindat a Söder. A Folkungagatan.
A la Jeanette li va semblar veure un somriure als llavis de l’Schwarz.
—En Billing vol que anem a donar-hi un cop de mà. Sembla clar que els falten efectius.
—D’acord, d’acord. Si ho diu en Billing, no seré jo qui us faci quedar aquí. Au, marxeu. —La Jeanette va arronsar les espatlles.
Els dos companys van assentir amb el cap i van sortir esperitats.
—Dupond i Dupont. —En Hurtig va somriure—. Francament, em fa l’efecte que l’Schwarz troba més divertit anar a empaitar delinqüents que no pas quedar-se aquí llegint informes.
—Com tothom, no?
Al cap de deu minuts, en Hurtig va tornar a marcar el número i va passar l’aparell a la Jeanette, que va donar un cop d’ull al rellotge de l’ordinador. Va apuntar: 10.22. Tel. filla de Bengt Bergman.
El telèfon va sonar tres vegades i tot seguit es va sentir respondre una dona.
—Bergman. —Una veu profunda, quasi masculina.
—Victoria Bergman? La filla d’en Bengt Bergman?
—Sí, sóc jo.
—Bon dia, sóc la Jeanette Kihlberg, de la policia d’Estocolm.
—Ah! Què puc fer per vostè?
—Doncs miri… resulta que tinc el seu número de telèfon per mitjà de l’advocat del seu pare, que voldria saber si vostè estaria disposada a donar testimoni de la seva moralitat en el marc d’un procés que ha de tenir lloc.
La mentida va provocar un moviment del cap d’en Hurtig en senyal d’aprovació.
—Ben jugat —va dir amb un xiuxiueig.
Hi va haver un silenci i en acabat la dona va contestar:
—Ah, ja veig. De manera que em truquen per això…
—Ja comprenc que ho pugui trobar desagradable, però segons que m’han dit, vostè podria testimoniar en favor d’ell. Suposo que està al corrent de les acusacions que s’han formulat en contra seu.
En Hurtig va remenar el cap.
—No va bé, oi?
La Jeanette li va fer senyal que callés. Va sentir sospirar la dona.
—La veritat és que no, em sap greu, però és que fa més de vint anys que no tinc cap relació ni amb ell ni amb la mare, i francament, em sorprèn que s’imagini veure’m embolicada en els seus assumptes.
En sentir dir allò, la Jeanette es va preguntar si en Hurtig no tenia raó.
—Ah, sí? No és pas el que m’han dit —va tornar a mentir.
—Pot ser, però què vol que hi faci? En canvi, per si li interessa, li diré que segur que és culpable. Sobretot si es tracta del que li penja entre les cames. Vaig haver de suportar el seu penjoll des dels tres o quatre anys.
Tanta franquesa va deixar la Jeanette aclaparada. Es va haver d’escurar la gola abans de respondre.
—Si això que diu és exacte, com és que no el va denunciar mai?
Què és això, collons?, va pensar mentre en Hurtig la felicitava alçant el polze.
—Això és cosa meva. No té cap dret a trucar-me fent totes aquestes preguntes. Per a mi, és com si fos mort.
—D’acord, ja ho entenc. No la tornaré a molestar.
Un clic, i la Jeanette també va penjar.
Què passava, allà?
Quan havia trucat a la filla d’en Bengt Bergman, s’esperava qualsevol cosa menys allò.
En Hurtig va esperar en silenci.
—Anem a buscar-lo —va acabar dient.
—Yes! —En Hurtig es va aixecar—. Vols interrogar-lo? O me n’ocupo jo?
—Jo me n’encarrego, però si et ve de gust, pots ser-hi present.
Just després que en Hurtig tanqués la porta rere seu, va sonar el telèfon i la Jeanette va veure que era el seu cap.
—On coi ets? —En Billing semblava empipat.
—Al meu despatx, per què?
—Fa un quart que t’esperem a la reunió executiva. Te n’has oblidat o què?
La Jeanette es va picar el front.
—No, és clar que no. Ara hi vaig.
Va penjar, va sortir precipitadament al passadís i, mentre es dirigia a pas viu a la sala de reunions, va pensar que seria un dia molt llarg.