Persona
Capella de la Santa Creu
Pàgina 100 de 103
CAPELLA DE LA SANTA CREU
Una violenta tempesta de tardor hauria estat un marc més apropiat per al funeral d’en Bengt i la Birgitta Bergman, però brilla el sol i el dia és esplèndid a Estocolm.
Els arbres de Koleraparken estenen una paleta amb tots els tons imaginables, des del groc pàl·lid daurat fins al violeta fosc. Els més magnífics són els aurons de fullatge verd fosc.
Gira a l’esquerra des de Nynäsvägen per ficar-se a Sockenvägen, continua tot dret, passa per sota del pont davant de l’estació de metro i la floristeria, avança un centenar de metres més i, finalment, tomba a la dreta fins al camí d’accés a la capella, que porta al pàrquing del cementiri.
Hi ha una dotzena de cotxes aparcats, però sap que cap és aquí per la cerimònia. Només hi serà ella.
Treu la clau del contacte, obre la porta i baixa del cotxe. L’aire és fresc, se n’omple els pulmons.
Un passeig de llambordes amb grans arbres a banda i banda porta al crematori i al columbari. Passa per davant d’una parella gran que discuteix en veu baixa asseguda en un banc. A la dreta de la capella, una gran creu projecta una ombra sinistra damunt de la gespa.
Veu el capellà des de lluny.
Expressió greu, el cap inclinat.
Una urna per a dues persones a terra davant d’ell.
Fusta de cirerer vermell fosc. Biodegradable, s’indicava a la pàgina web de pompes fúnebres.
Una mica més de mil corones.
Cinc-centes per cap.
Només hi seran ells dos. El capellà i ella. Així ho ha decidit.
Res d’esqueles, res de necrològiques. Un adéu tranquil sense llàgrimes ni emocions fortes. Res de grans discursos per oferir consol, ni intents maldestres d’elevar els morts a una dimensió que no han tingut mai.
Res de records per prestar als morts virtuts que no tenien o per mirar de fer passar els difunts per àngels.
No crearem nous déus.
Saluda el capellà i aquest li explica com anirà tot.
Com que ella no ha volgut cerimònia religiosa, només hi haurà unes quantes frases abans d’inhumar l’urna.
El retorn a les mans del Creador i la pregària que la mort i la resurrecció de Jesús s’acompleixin en l’home que Déu ha creat a la seva imatge tindran lloc abans de la incineració, en absència de la Sofia.
Ets pols i en pols et convertiràs.
Nostre Senyor Jesucrist et despertarà el dia del Judici Final.
La cerimònia no durarà més de deu minuts.
Caminen junts fins més enllà d’un petit estany, entre els arbres del cementiri.
El capellà, un home menut i esprimatxat d’edat incerta, porta l’urna. El seu cos feble es belluga amb la lentitud d’un home envellit, però als seus ulls brilla la curiositat d’un noi jove.
No parlen entre ells i a ella li costa apartar els ulls de l’urna. Allà dins hi ha les restes dels seus pares.
Després de la incineració, han posat els ossos carbonitzats a refredar en un recipient amb glaçons. Abans de moldre’ls, n’han extret el que no s’havia cremat, com la pròtesi de maluc d’en Bengt.
En morir, el seu pare ha esdevingut, paradoxalment, viu per a ella. S’ha obert una porta, com tallada en l’aire. Ara és oberta de bat a bat davant d’ella i li ofereix l’alliberament.
Empremtes, pensa. Quines empremtes deixen al darrere? Recorda un esdeveniment molt llunyà.
Ella tenia quatre anys, en Bengt havia estès una capa de ciment al terra d’una de les cambres del soterrani. La temptació de deixar la mà marcada a la superfície lluent i enganxosa del ciment havia pogut més que la por del càstig que sabia que rebria. La menuda empremta de la mà es va quedar allà fins al dia de l’incendi. Probablement encara hi és, sota la runa de la casa cremada.
D’ell, en canvi, què en queda?
Tot el que deixa de material està destruït o bé dispersat als quatre vents. Preparat per vendre-ho en subhasta. Aviat no seran sinó objectes anònims en mans de perfectes desconeguts. Coses sense història.
L’empremta que ha deixat en ella, en canvi, li sobreviurà en forma de vergonya i culpabilitat.
Un deute que ella no podrà cobrar mai.
Per molt que hi faci.
Continuarà creixent en ella sense aturador.
Què sabia, jo, del que hi havia dintre d’ell?, es pregunta.
Què amagava al fons de tot de si mateix? Quins somnis tenia? Quins eren els seus desitjos?
Era un etern insatisfet, es va dir. Per molta calor que fes, ell tremolava de fred, i per molt que mengés, el seu estómac sempre es queixava de gana.
El capellà s’atura, deixa l’urna i abaixa el cap, com per resar. Una tela verda amb un forat al bell mig cobreix la làpida de granit vermell.
Set mil corones.
Busca el capellà amb la mirada fins que ell, per fi, alça els ulls i li fa un senyal.
Ella avança unes quantes passes, fa la volta a la tela, s’inclina i agafa amb les dues mans el cordó lligat a l’urna vermella. Se sorprèn de com pesa. La corda li fa mal a les mans.
Tot seguit es dirigeix lentament cap al forat negre, es queda quieta i fa baixar l’urna lentament. Després d’uns instants de dubte, deixa anar el cordó, que cau sobre la tapa de l’urna.
Li cremen els palmells. Quan obre les mans veu una marca de vermell viu a cadascuna.
Estigmes, pensa.