Persona
Estadi de Zinkensdamm
Pàgina 68 de 103
ESTADI DE ZINKENSDAMM
—Ah, per fi puc posar cara a la veu —va dir la Jeanette Kihlberg mentre la saludava estrenyent-li la mà.
Somriu.
—Doncs sí —va respondre la Sofia Zetterlund, amb un somriure als llavis. Aquella dona devia tenir uns quaranta anys i era molt més baixa del que s’havia imaginat la Sofia.
La Jeanette va girar cua i la Sofia li va seguir els passos. Caminava amb lleugeresa i decisió. Es van instal·lar a l’àmplia graderia de formigó acabada de reconstruir i van contemplar l’herba artificial de l’estadi de Zinkensdamm.
—Un lloc ben curiós per dinar —va dir la Sofia.
—Zinken és un camp magnífic —va dir la Jeanette mentre li adreçava un somriure—. No és fàcil trobar-ne de més agradables. Kanalplan, potser.
—Kanalplan?
—Sí, abans hi entrenava el Nacka. Ara hi juga l’equip femení del Hammarby. Però, en fi, estic divagant, perdoni. Val més que anem al gra. Potser té una cita, després?
—No s’amoïni. Si cal, podem passar el dia aquí.
La Jeanette estava concentrada en una ala de pollastre.
—Molt bé, pot ser que ens hi estiguem estona. Aquest Lundström no és fàcil d’entendre. I, a més, hi ha punts que hem d’aclarir.
La Sofia va deixar la capsa del menjar a un costat.
—Han trobat aquest Anders Wikström, l’amic d’en Lundström, a Ånge?
—No. N’he parlat aquest matí amb en Mikkelsen. Efectivament, hi ha un Anders Wikström a Ånge. O més ben dit, un Anders Efraim Wikström. Però té vuitanta anys i viu en una residència d’avis pels voltants de Timrå des de fa cinc anys. No ha sentit a parlar mai d’en Karl Lundström, i no té res a veure amb tot això.
La Sofia no se n’estranyava. Allò confirmava el que pensava ella des del primer moment: l’Anders Wikström era fruit de la imaginació d’en Karl Lundström.
—Ja ho veig. I a part d’això, han trobat alguna altra cosa?
La Jeanette va enfonsar les restes de menjar al fons de la capseta de cartró.
—El cas Lundström és més complicat que això. Ahir al vespre, una jove va venir a testificar, i el que va dir pot ser important per a mi. De moment no en puc dir res més, però hi ha una relació amb assassinats que investigo.
La Jeanette va encendre un cigarret i va estossegar.
—Collons, hauria de deixar-ho… En vol un?
—Amb molt de gust…
La Jeanette li va allargar l’encenedor.
—Han preguntat a la seva dona si estava al corrent de l’existència de les pel·lícules?
La Jeanette va fer una pausa abans de respondre.
—Quan en Mikkelsen l’hi va preguntar, només en va donar explicacions confuses. Que no ho sap, no se’n recorda, no hi era, i tot això. Menteix per protegir-lo. Pel que fa a les declaracions d’en Karl Lundström, no sé com interpretar-les. Aquesta història de l’Anders Wikström i la màfia russa… En Mikkelsen creu que menteix més que el diari.
—No estic segura que en Karl Lundström en tingui prou amb mentir —va dir la Sofia, i va fer una pipada llarga—. En part, és per això que li he trucat.
—Què vol dir?
—Em sembla que és més complicat.
—Ah, sí? En quin sentit?
—És possible que de vegades digui la veritat i tot seguit es posi a fantasiejar. O més aviat a imaginar coses, a enganyar-se a si mateix. Atacant la seva filla va transgredir un dels tabús més grans que hi ha.
—Vol dir que ha de trobar la manera de gestionar la culpabilitat?
—Sí. Es menysprea a si mateix fins al punt de reconèixer agressions que, de fet, no ha comès.
La Sofia va expulsar unes quantes anelles de fum.
—Durant la nostra conversa, va argumentar sobre el concepte del mal en referència a l’atracció que els homes senten per les nenes petites, i és evident que la considera un fet més o menys natural. Per acabar de convèncer-se a si mateix, s’inventa una sèrie d’actes tan extrems que és impossible ignorar-los. —La Sofia va esclafar el cigarret—. I la Linnea?
La Jeanette semblava pensativa.
—A més del que vam trobar a l’ordinador d’en Lundström, també van trobar un antic vídeo en VHS al soterrani.
—A casa d’ells, doncs?
—Sí, i a més de les empremtes digitals d’en Lundström, també n’hi van trobar de la Linnea.
La Sofia es va estremir.
—Llavors, vol dir que van veure les pel·lícules plegats?
—Sí, suposem que sí. L’anàlisi de la cinta de vídeo indica que es tracta de, disculpi’m l’expressió, pornografia infantil clàssica. Pel que sabem, són pel·lícules rodades al Brasil als anys vuitanta. Fa temps que circulen entre els cercles pedòfils i són, disculpi altra vegada, peces de col·leccionista…
—És a dir que la màfia russa no hi té res a veure?
—No, la màfia russa, igual que l’Anders Wikström que es va inventar en Lundström, no hi té res a veure. En canvi, el contingut de les pel·lícules correspon als actes als quals es va referir en la conversa amb vostè, amb la diferència essencial que les van filmar al Brasil fa vint anys.
—Sí, té lògica. De manera que les mentides sobre l’Anders Wikström s’inspiraven en pel·lícules existents. Això explica per què deia mentides amb tants detalls.
—En un dels calaixos del seu despatx també hi van trobar un floc de cabells i unes calces de la seva filla. Què li sembla?
—Sí, conec aquesta mena de comportaments. Col·lecciona trofeus. L’objectiu és exercir poder sobre la víctima. Gràcies als objectes, pot reviure les agressions amb la imaginació.
Es van quedar un moment en silenci. Aquella història feia venir esgarrifances.
La Sofia va rumiar sobre què devia haver viscut la Linnea Lundström. Va tornar a pensar en la Victoria Bergman i es va preguntar com gestionava la Linnea aquell passat. La Victoria havia après a canalitzar les seves experiències. La Linnea, però?
—Com està, la filla, ara?
La Jeanette va fer un gest d’impotència.
—En Mikkelsen diu que la seva reacció s’assembla a la d’altres noies que ha vist abans. Tenen ràbia a dintre, però se senten tan traïdes que no confien en ningú. Quan no plora, crida que odia el seu pare, però alhora és evident que el troba a faltar.
La Sofia va tornar a pensar en la Victoria Bergman. Una adulta que continuava sent una nena.
—Ho entenc —va dir.
La Jeanette va mirar l’herba artificial.
—Té fills, vostè? —va preguntar mentre encenia un altre cigarret.
La pregunta va sorprendre la Sofia.
—No… No se n’ha presentat l’ocasió. I vostè?
—Sí, un noi. —La Sofia es va fixar en l’aire pensatiu de la Jeanette—. Té… —La Jeanette es va posar seriosa—. Té l’edat de la Linnea. Són estranyament fràgils, a aquesta edat…
—Sí, ja ho sé.
—És veritat això que m’ha dit d’en Mikkelsen? Que la seva especialitat són els nens traumatitzats? —La Jeanette va fer un gest vague amb la mà i va afegir—: Francament, em costa comprendre aquesta mena de criminals. Ostres, què els impulsa a fer això?
La pregunta era directa i demanava una resposta igual de directa, però la Sofia no sabia què dir. La presència i l’energia de la Jeanette li interessaven i alhora la desconcentraven.
—No hi ha una explicació senzilla —va dir al cap d’un moment—. Però com a resposta li diré que he trobat un parell o tres de coses estranyes en el cas d’en Lundström.
—Què, per exemple?
—No sé si vol dir res, però va parlar moltes vegades de castració. Un cop em va preguntar si sabia com es castra un ren, i després em va explicar que els aixafaven els testicles amb les dents. Una altra vegada va arribar a proposar l’ablació dels òrgans sexuals des del naixement.
La Jeanette es va quedar en silenci uns quants segons.
—Tot el que diguem aquí ha de quedar entre nosaltres. Això que diu vostè, però, reforça les meves sospites sense cap mena de dubte. Resulta que, en efecte, als tres nens que hem trobat assassinats els havien amputat els genitals.
—Ah, llavors…
La Jeanette va mirar la Sofia amb una expressió de retret.
—Llàstima que no me’n digués res la primera vegada, per telèfon.
—No tenia motius per infringir el secret professional la primera vegada que em va trucar. Senzillament, em costava molt veure una relació directa amb la seva investigació.
La Jeanette li va fer un gest per expressar-li que no passava res.
La dona tenia molt de temperament i, per a gran sorpresa seva, la Sofia va descobrir que allò li agradava.
El rostre de la Jeanette Kihlberg no ocultava els seus sentiments. La Sofia va veure en la seva mirada que el retret deixava pas a la malenconia.
—Bé, no val la pena burxar la ferida. Té alguna altra cosa que em pugui fer servei?
—Xilocaïna i adrenalina —va dir la Sofia.
La Jeanette es va empassar el fum pel costat equivocat i va tenir un atac de tos que la va sacsejar de dalt a baix.
Estupefacta davant d’aquella reacció violenta, la Sofia no sabia per on continuar. La Jeanette se li va avançar, entre estossec i estossec.
—Però, què diu ara?
—Doncs que… en Karl Lundström va dir que l’Anders Wikström tenia el costum d’injectar xilocaïna amb adrenalina a les víctimes. Jo no coneixia aquesta barreja. No sé pas si algú es pot drogar amb això.
La Jeanette va fer que no amb el cap mentre respirava profundament.
—Això no es fa servir per drogar-se —va dir amb un to de cansament—. És un anestèsic. El que vam trobar al cos dels nens assassinats. La xilocaïna amb adrenalina la fan servir els dentistes, i l’Annette Lundström és dentista. Amb això està tot dit.
Nou silenci.
—Bé, doncs… No té gaire bona pinta —va dir la Sofia al cap d’un moment.
El telèfon de la Jeanette Kihlberg les va interrompre. Es va excusar.
La Sofia no sentia el que li deien a l’altra banda del fil, però el trasbals de la Jeanette era evident.
—Ostres! D’acord… alguna cosa més?
La Jeanette es va aixecar i es va posar a caminar amunt i avall entre els seients de la graderia.
—Sí, sí, ja ho entenc. Però collons, com pot haver passat?
Va tornar a seure.
—Va bé. Ja vinc… —Va apagar el mòbil i va sospirar, desencoratjada—. Quina merda!
—Què ha passat?
—Doncs mira, ara que parlàvem tranquil·lament d’ell, i…
—Què vol dir?
La Jeanette Kihlberg es va inclinar enrere i va renegar en silenci entre dues pipades. El seu rostre era com un llibre obert. Decepció. Ràbia. Abatiment.
La Sofia no sabia què dir.
—Ja no hi haurà més converses amb en Lundström —va murmurar la Jeanette Kihlberg—. S’ha penjat a la seva cel·la. Què li sembla?