Persona
Monument
Pàgina 71 de 103
MONUMENT
En un primer moment, l’Ivo Andric no s’havia d’ocupar d’aquell quart nen, però va resultar que el forense Rydén, encarregat d’examinar el cos, necessitava ajuda i que el seu assistent habitual estava de vacances. L’Ivo Andric, doncs, va acceptar d’anar a donar-li un cop de mà.
A priori, res no feia sospitar que l’agressor del nen trobat en unes golfes del barri de Södermalm, prop de Skanstull, fos el mateix que el de les víctimes precedents, a part del fet que tenia el rostre completament desfigurat.
Dos grans forats indicaven el lloc on abans hi havia hagut els ulls, i el que havien estat el nas o els llavis només es podia endevinar. El rostre sencer estava cobert de butllofes plenes de líquid i dels cabells només en quedaven uns quants blens.
La pesada porta metàl·lica de les golfes es va obrir i va entrar la inspectora Jeanette Kihlberg.
—Hola, Rydén. Tens ben controlada la situació, suposo —va dir abans de girar-se cap a l’Ivo Andric—. Ah, ei, a tu també t’ha tocat?
—Coses que passen. Un company de vacances, ja veus. —L’Ivo Andric es va gratar el cap.
A primer cop d’ull, semblaven cremades, però com que les altres parts del cos estava intactes i a la roba no hi havia restes de cendra, haurien de buscar altres explicacions.
—Jo diria que és àcid —va dir l’Ivo Andric, i en Rydén va assentir amb un gest del cap.
A terra, sota el nen, i a les parets hi havia esquitxades. En Rydén va treure un bastonet de cotó, que va sucar en un dels bassals. El va ensumar i va semblar perplex.
—Així, d’entrada, sembla àcid clorhídric, diria que molt concentrat, en vista de l’efecte que ha produït a la cara. Em pregunto si qui ha fet això ha mesurat el risc que corria… No hi ha dubte que es podia haver fet molt de mal a ell mateix.
L’Ivo Andric es va fregar la barbeta.
—Aquesta paret sembla nova. —Va assenyalar la paret de l’esquerra i va continuar—. Els paletes solen utilitzar àcid. Em sembla que el fan servir per fregar els totxos vells i que el ciment s’hi pugui enganxar.
—Té sentit, sí —va dir en Rydén.
—I sabem qui és? —va dir la Jeanette mentre es girava a mirar-los.
—Em pensava que era feina teva, esbrinar-ho —va respondre en Rydén—. L’Ivo i jo ens dediquem al com, i no pas al qui i, sobretot, no ens dediquem al per què. Sigui com sigui, el nen portava un collar ben estrany. Li hem fet una foto abans de treure-l’hi: jo, d’etnologia, no en sé un borrall, però sembla africà.
—Qui l’ha trobat?
—Un drogaddicte que viu a l’edifici. Ha dit que havia pujat a les golfes a buscar una caixa de discos que volia revendre. Però com que les portes de moltes habitacions del passadís estaven esbotzades, sens dubte és això el que estava fent quan ha trobat el nen penjat del sostre. Deu haver estat molt desagradable, si vol que l’hi digui.
La Jeanette Kihlberg es va acostar a l’Schwarz i l’Åhlund, que xerraven a l’altra banda de les golfes.
—Ah, veig que han vingut Dupond i Dupont —va dir amb sarcasme.
L’Åhlund es va posar a riure i li va confirmar que l’home que havia descobert el cos anava a Kungsholmen per prestar declaració. Res semblava indicar que tingués alguna cosa a veure amb el cas, però no se’l podia excloure.
Van acordonar l’indret i van passar unes quantes hores recollint un bon nombre d’objectes que van anar posant dins de bosses de plàstic numerades. Havien penjat el nen amb una corda d’estendre la roba a la qual havien fet un nus escorredor. Tenia al coll la marca d’estrangulament típica, en forma de V invertida, la punta de la qual corresponia al nus, enfonsada quasi un centímetre a la pell. La marca de la corda era rogenca, i en assecar-se havia pres l’aspecte del cuir. L’Ivo Andric va notar que hi havia petites hemorràgies discontínues al voltant de la nafra.
A terra, en vertical al cos, un bassal d’orina i d’excrements.
—El que queda clar és que no s’ha suïcidat. —En Rydén va assenyalar el que havia estat el rostre del nen—. Si no és que ha lligat primer la corda al sostre, ha passat el cap pel nus escorredor, després s’ha tirat una galleda d’àcid clorhídric a la cara, cosa que em sembla agafada pels pèls. Bé, és clar, si un noi molt pertorbat decideix matar-se, per molt retorçat que sembli el mètode, no és qüestió de sospitar un assassinat… tret de si el suïcidi és físicament impossible, com en aquest cas.
—Què vols dir?
—La corda on era penjat el nen és deu centímetres massa curta, pel cap baix.
—Massa curta?
—Sí. La corda no és prou llarga perquè l’hagi pogut penjar al sostre enfilat damunt del cavallet. Elemental, estimat Watson. —En Rydén va assenyalar el sostre—. A més, l’han penjat viu. Ha buidat els budells i si mirem de més a la vora hauríem de trobar-hi restes d’emissió d’esperma.
—Vols dir que s’ha escorregut quan l’estrangulaven? —L’Schwarz es va girar cap a en Rydén, i a la Jeanette li va semblar que estava a punt de posar-se a riure.
—Sí, és habitual. En fi, resumint, l’han penjat del sostre, probablement amb allò. —En Rydén va assenyalar una escala arrambada contra la paret una mica més enllà—. Després han col·locat el cavallet per fer creure que s’hi havia enfilat, i en acabat li han tirat àcid a la cara… I això, per què?
—Bona pregunta.
—La meva primera idea és: per ocultar-ne la identitat. —L’Ivo es va girar cap a la Jeanette—. Però esbrinar això no és cosa nostra. I encara menys aquest petit detall tan estrany de la corda massa curta. Ja us hi podeu anar trencant el cap.
—El que és curiós és que és la segona vegada en poc temps que ho veig, això. —En Rydén semblava tot divertit.
—Què vols dir?
—No vull dir això de l’àcid, sinó la història de la corda massa curta.
—Ah, sí? —Allò va despertar la curiositat de la Jeanette.
—Sí, era el mateix cas. El mort era un home en la flor de la vida que enredava la parella i portava una doble vida. L’únic que ens va fer rumiar va ser el detall de la corda massa curta; si no, tot indicava un suïcidi.
—I no vau tenir dubtes?
—No, la seva parella va dir que l’havia trobat en tornar de viatge. També va ser ella qui va avisar la policia. Al peu de la cadira hi havia una pila de guies telefòniques.
—Llavors, vau creure que ell havia posat les guies al damunt de la cadira per arribar al nus escorredor?
—Sí, és la conclusió que vam treure. La seva parella ens va dir que estava en estat de xoc i havia tret les guies de telèfon per deslligar-lo, i no teníem cap motiu per no creure’ns-la. D’altra banda, no hi havia rastres de ningú més i, si no ho recordo malament, ella tenia una coartada. Un vigilant d’un pàrquing i un revisor de tren van confirmar la seva declaració.
—Vau fer anàlisis de sang?
La Jeanette tenia la desagradable impressió que es perdia alguna cosa que, tanmateix, tenia al davant del nas. Una coincidència que no acabava de poder lligar.
—Que jo sàpiga, no. No calia. Es va considerar un suïcidi i el cas es va arxivar.
—De manera que no veus cap mena de relació amb això?
—No, aquí vas desencaminada, Nénette —va dir en Rydén—. Els dos casos són ben diferents.
—Sí, pot ser. De tota manera, porta el nen a Solna i demana al laboratori que comprovi si hi ha restes d’anestèsic.
En Rydén va semblar estranyat. L’Ivo Andric va entendre de seguida on volia anar a parar la Jeanette i va dir:
—Al dipòsit tenim els cossos de tres nens que pensem que són víctimes d’un mateix agressor. Hi ha moltes diferències amb aquest, això sí. A tots tres els van colpejar de mala manera i els van castrar. I també els van anestesiar: tenien restes de narcòtics a la sang. Llavors, si aquest també en té… —va passar la paraula a la Jeanette amb un gest del cap.
—Si, vaja, no ho sé… Només és un pressentiment.
Va donar les gràcies a l’Ivo amb un somriure.