Persona
Estocolm, 2007
Pàgina 78 de 103
ESTOCOLM, 2007
Quan mirem enrere, de vegades podem posar una data precisa al naixement d’una nova era, fins i tot si, en aquell temps, els dies semblaven succeir-se al seu ritme habitual.
Per a la Sofia Zetterlund, allò havia començat després del viatge a Nova York. Havia estat dues setmanes de baixa per malaltia, al llit, a casa, donant voltes a la seva situació professional i a la seva vida personal. Amb les vacances de Nadal, la seva vida personal havia començat a amoïnar-la cada cop més.
El dia de la tornada a la feina, decideix trucar a Hisenda per obtenir informacions precises de l’home de qui es pensava que ho sabia tot.
Hisenda només li demana un número de la Seguretat Social per enviar totes les dades disponibles d’en Lars Magnus Pettersson.
No li fa res haver d’esperar-se uns quants dies. Tots els fets són allà, davant del seu nas.
Per què ha esperat tant?
Potser no volia veure-ho?
Potser ja ho havia entès, de fet?
A l’empresa farmacèutica, de primer no entenen de qui parla, quan pregunta per en Lars Pettersson, però, en vista de la seva insistència, l’acaben passant amb el departament comercial.
La persona que agafa el telèfon és molt amable i fa tot el que pot per ajudar la Sofia. Després de buscar una mica, troba un Magnus Pettersson que va marxar de l’empresa fa més de vuit anys i que només havia treballat un curt període de temps a l’oficina d’Hamburg.
L’última adreça que en tenen és a Saltsjöbaden. Pålnäsvägen.
Penja sense acomiadar-se i treu el paper on va apuntar el número desconegut que havia trobat al telèfon d’en Lasse. Segons la guia telefònica, l’abonada és una tal Mia Pettersson, amb domicili a Pålnäsvägen, a Saltsjöbaden. A la mateixa adreça hi ha un altre número, que correspon a la floristeria Petterssons Blommor, a Fisksätra: per molt que hagi començat a comprendre que comparteix el seu home amb una altra, vol creure que tot plegat no és sinó un malentès gegantí.
En Lasse, no.
És com si es trobés en un passadís les portes del qual s’anessin obrint una rere l’altra davant d’ella. Una fracció de segon, s’obren totes i, al final d’un passadís infinitament llarg, descobreix la veritat.
En un instant ho veu tot, ho entén tot, i tot és clar com l’aigua. Ara entén què hi fa ella, aquí. Què fa en Lasse allà baix. Tot és tan evident que, alhora, queda submergida en una sensació d’irrealitat tan poderosa que li costa respirar.
En Lasse, doncs, té una doble vida, té dues famílies. Una a Saltsjöbaden i una amb ella a l’apartament de Södermalm.
Certament, se n’hauria d’haver adonat molt abans.
Les seves mans calloses són testimoni d’una feina manual, mentre que, segons ell, treballa en un despatx. Una casa gran, probablement exigeix treballar de valent, i potser per això li agrada estar-se estirat al sofà mirant la tele una setmana de cada dues. Una setmana amb la seva dona, una amb ella, una combinació perfecta.
La incertesa i la gelosia se la mengen per dintre i ella s’adona que ha deixat de pensar racionalment. Només és ella qui no ha entès la situació?
Recorda la conversa que van tenir a la cuina just després de tornar de Nova York, aquell terror, sobtat, en la seva mirada. Aquell dia, va sospitar que ella s’ensumava alguna cosa?
De seguida s’aclareix tot.
Aquest home necessita ajut, pensa ella. Però no pas el meu.
Ella no pot salvar algú com ell, si és que se’l pot salvar.
Se’n va al seu despatx a remenar els calaixos. No és que sàpiga què espera trobar-hi, però bé hi deu haver alguna cosa que aporti una mica més de llum sobre l’home amb qui viu.
Si les seves suposicions són certes, ell deu haver anat abaixant a poc a poc la guàrdia. És el que passa habitualment, oi? Fins i tot n’hi ha que volen que els descobreixin, i s’exposen a propòsit perquè els acabin desemmascarant.
A sota d’uns quants fullets amb el logo de l’empresa farmacèutica, troba un sobre de l’hospital de Söder. En treu un paper i el llegeix.
És un avís de fa deu anys en què es dóna cita a en Lars Magnus Pettersson al servei d’urologia per a una vasectomia.
Al primer moment, ella no entén res, després s’adona que en Lasse es va fer esterilitzar. I ja en fa nou anys.
Tots aquests anys, ell no hauria pogut donar-li el fill que ella desitjava tant. Quan li va dir a Toronto que volia tenir un fill amb ella, no era només mentida, era impossible.
La ceba es va pelant, una capa rere l’altra, i aviat ja no li queda sinó allò de què ella està absolutament segura.
I què és?
Que ella és la Sofia, sí, això ho sap.
Però, què més?
Pot confiar en la seva memòria? No, no per sistema. Els records poden canviar amb el temps, poden idealitzar un esdeveniment de manera diabòlica. Collons, d’alguna cosa li ha de servir ser psicòloga.
És com si algú li hagués posat un nus escorredor al voltant del pit i ara l’estrenyés lentament, cada cop més fort, i pensa que es desmaiarà. Sap per experiència amb pacients què és un atac de pànic: comprèn que és això, exactament, el que li està passant.
Per molt que intenti aportar-hi una mirada racional, no pot evitar tenir por.
Em moriré ara?, pensa abans que tot s’enfosqueixi.
El divendres 28 se’n va cap a Fisksätra. Cau aiguaneu i el termòmetre de la central de Hammarby indica unes dècimes per sobre de zero.
Aparca a la vora de l’aigua i puja caminant cap al centre. De seguida veu la menuda botiga de flors, però dubta: tindrà valor per entrar-hi? No és que hagi de témer res, però no està gaire segura de quina serà la seva reacció quan tingui davant dels ulls la dona amb la qual ha compartit l’home durant deu anys.
Si l’altra dona no està al corrent de la doble vida d’en Lasse, no té cap sentit fer-la responsable de res ni demanar-li explicacions. Què coi ha vingut a fer, aquí, doncs?
Què vol saber que no sàpiga ja?
Suposa que, senzillament, vol posar cara a aquesta dona desconeguda.
En canvi, ara que es troba tota sola al bell mig de la plaça, ja no n’està tan segura. Dubta, però si se’n torna a casa amb les mans buides, la cosa no farà sinó continuar consumint-la per dintre.
Entra tota decidida a la floristeria, però per a gran decepció seva descobreix que la persona que l’atén és una noia d’uns vint anys.
—Bon dia i bon Nadal. —La filla fa la volta al taulell i s’acosta a la Sofia—. Vol alguna cosa en especial?
La Sofia dubta, està a punt de girar cua, però, en aquell moment, s’obre la porta de la rebotiga i en surt una dona guapa, morena, d’uns cinquanta anys. Damunt del pit dret porta una targeta amb el nom: Mia.
La dona és quasi tan alta com la Sofia, i té uns grans ulls foscos. La Sofia no pot desviar la mirada d’aquestes dues dones que s’assemblen d’una manera tan impressionant.
Mare i filla.
A la noia, hi reconeix trets d’en Lasse. El nas una mica tort.
El rostre ovalat.
—Disculpi… busca alguna cosa de particular? —La noia trenca l’estrany silenci i la Sofia li respon:
—Un ram per al meu… —La Sofia s’empassa la saliva—. Per als meus pares. Sí, avui celebren l’aniversari de casament.
La noia s’acosta a la vitrina de les flors tallades.
—Llavors, em sembla que aquestes li aniran molt bé.
Al cap de cinc minuts, la Sofia entra al cafè del costat i en pren un de ben gran amb un brioix de canyella. Per xarrupar el cafè, s’asseu en un banc amb vistes a la plaça.
Res no ha anat com s’esperava.
La noia ha preparat el ram i la Mia ha tornat a la rebotiga. En acabat, res. La Sofia suposa que ha pagat, però no n’està gens segura. Probablement sí, perquè no han sortit a buscar-la. Recorda el so de la campaneta de la porta, després la neu que cruixia. La plaça està coberta de sorra.
La tassa de cafè li crema als dits, es desperta. No hi ha gaire gent al carrer, encara que avui sigui el segon dia de feina després de Nadal, i ella pensa que els qui no són a casa aprofitant les vacances han anat a comprar al centre de la ciutat.
Posa el ram al seu costat, damunt del banc: roses vermelles, rosades i ataronjades, combinades amb lliris i orquídies. Mira el tros de paper que té a la mà crispada.
És un rebut. Sí, almenys ha pagat.
Pensa en en Lasse i, com més hi pensa, més irreal li sembla.
Agafa el ram, enrabiada, l’aixafa i el llença a la paperera del costat del banc. El cafè acaba al mateix lloc, no té gust de res, ni tan sols li dóna escalfor.
Aquestes maleïdes llàgrimes se li enfilen als ulls i ha de fer un esforç per retenir-les. Es tapa la cara amb les mans i mira de pensar en una altra cosa que no siguin en Lasse i la Mia, però és impossible.
Aquesta Mia que durant tot aquest temps feia l’amor amb ell. I aquesta noia, la filla d’en Lasse? La seva filla. Amb ella, no en volia. Tot el que en Lasse tenia amb la Mia, no ho volia tenir amb ella, l’altra dona. Imagina la seva pròpia cara al matí, cansada i amargada, al costat del somriure de la Mia.
Pensa en el disc de Lou Reed, que ell va fer posar al bar de l’hotel de Nova York. Aleshores comprèn que ha de formar part per força de la seva col·lecció de discos a Saltsjöbaden, i que és amb la Mia amb qui l’escoltava.
De seguida li vénen al cap moltes situacions semblants. Distraccions que ella considerava un tret captivador de la seva personalitat, en realitat tenien l’origen en la seva doble vida.
El banc de fusta glaçada li refreda l’esquena. La Sofia tira el cap enrere, com per impedir que les llàgrimes li llisquin per les galtes.
Comprèn que ha de trencar amb en Lasse. Després res. No pensar-hi més, no donar-hi més voltes, res. Deixar que s’ocupi dels seus assumptes, però, per a ella, com si fos mort. Caldrà decidir-s’hi, si no cada vegada se li farà més difícil.
Cap retret, res de crits, ni tan sols intentarà que li doni explicacions. Hi ha coses que, senzillament, cal extirpar per sobreviure. Ja ho ha fet.
Abans, però, hi ha una altra cosa que ha de fer, per molt dolorosa que sigui.
Els ha de veure plegats, en Lasse, la Mia i la filla que tenen.
Sap que els ha de veure, perquè si no ho fa, no podrà deixar mai de pensar-hi. La imatge d’aquesta família feliç no la deixarà en pau, ho sap. Necessita enfrontar-s’hi.
Fins al Cap d’Any, la Sofia Zetterlund no fa gran cosa. Només parla una vegada amb en Lasse, una conversa de menys de trenta segons durant la qual fingeix estar estressada i abatuda amb la delicada situació professional.
A les onze de la nit de Cap d’Any, la Sofia agafa el cotxe i fa cap a Saltsjöbaden. No li costa gaire trobar Pålnäsvägen.
Aparca a un centenar de metres de la gran casa i torna caminant cap a l’entrada. És un xalet groc de dos pisos amb un frontó triangular prominent al capdamunt i un jardí ben cuidat. A l’esquerra de la casa, una escala de pedra porta a la part posterior, on ella endevina un porxo.
Davant la porta del garatge, el cotxe d’en Lasse.
Fa la volta al garatge i passa a l’altra banda de la casa. Amagada darrere d’uns quants arbres, pot veure l’ample finestral des de dalt. La llum groga és càlida i acollidora.
Veu que en Lasse entra a la sala d’estar amb una ampolla de xampany i crida alguna cosa cap a l’interior de la casa.
La dona guapa i morena de la floristeria surt de la cuina amb una safata amb copes de xampany. D’una cambra veïna arriba la noia acompanyada d’un noi que s’assembla a en Lasse.
També té un fill? Són dos? I són adults.
S’asseuen al gran sofà, en Lasse serveix el xampany i brinden alegrement.
Durant mitja hora la Sofia assisteix, paralitzada, a aquesta farsa.
És real i, alhora, tan fictici…
Recorda una vegada que va visitar els bastidors d’un teatre. No sap quina obra era, però l’experiència de veure el decorat per darrere l’havia deixat trasbalsada.
Contemplat des de la sala, era un bar, o un restaurant amb vistes al mar, al capvespre. Tot semblava tan autèntic, amb els mobles amb una pàtina de color, els crits de les gavines, la remor de les onades.
Un cop entre bastidors, tot era de fireta. Els mobles eren d’aglomerat enganxat amb cinta adhesiva i grapes. Pertot arreu corrien cables per alimentar els projectors que simulaven la posta de sol i els altaveus que difonien els efectes de so.
El contrast amb la llum tan càlida del decorat vist des de la sala era tan gran que es va sentir com si l’haguessin estafat.
És la mateixa escena que té ara davant dels ulls: atractiva per fora, falsa per dins.
Just abans de mitjanit, en el moment que els veu aixecar-se per brindar altre cop, agafa el mòbil i marca el seu número. El veu sobresaltar-se, comprèn que el té en silenci.
Diu alguna cosa i puja al pis de dalt. S’encén la llum d’una finestra i, pocs segons més tard, sona el telèfon d’ella.
—Hola, bonica! Bon any! Què fas?
S’esforça a semblar estressat; se suposa que és al despatx, a Alemanya, obligat a passar-hi el Cap d’Any.
Ella no té temps de dir res, aparta el telèfon i vomita als matolls.
—Hola? Què fas? Et sento molt malament. Et puc trucar més tard? Hi ha una mica d’embolic, aquí on sóc. —Estira la cadena del vàter perquè la seva família no el senti.
És una presa que s’esberla i deixa que vessi el cabal infame de la traïció. Ella no té cap intenció d’acceptar ser l’altra dona.
Penja i torna al cotxe.
Es passa el camí de tornada plorant. L’aiguaneu pica amb fúria al parabrisa i es confon amb les llàgrimes. Ella nota el gust amarg del rímel.
La informació que li arribi d’Hisenda no farà sinó confirmar el que ja sap a hores d’ara.
Omplirà unes quantes caselles buides.
Pålnäsvägen.
Detalls.
La seva absència i la seva fredor.
Les flors que no havia comprat a Arlanda, sinó que havia agafat directament a Petterssons Blommor, a Fisksätra.
Una dona i dos fills adults.
Deu anys durant els quals ella ha estat enviant missatges, i quan es pensava que ell li donaria, per fi, la resposta, ell es quedava encreuat de braços.
«Què et sembla, Lasse, si agafem quatre setmanes de vacances aquest estiu i lloguem una casa a Itàlia?».
«Lasse, digues, i si deixo de prendre la píndola?».
«No ens aniria bé mudar-nos a un lloc amb més verdor?».
«Em preguntava si…».
«M’agradaria molt…».
Deu anys de propostes, d’idees en què ella es despullava del tot, amb els seus somnis. Tots aquells anys plens de dubtes i de pretextos.
«No sé què dir-te…».
«Tinc molta feina, ara mateix…».
«He de marxar uns dies…».
«Ara no és moment, però aviat…».
El seu desig de tenir una criatura, ell no l’ha compartit mai: ja en té dos, no en vol més. La seva il·lusió de comprar una casa, no l’ha compartit mai: ja en té una, no en necessita una altra.
En un sol i llarg instant, ell l’hi ha pres tot.
Se sent apàtica. Condueix sense rumb durant hores, només torna a la realitat quan s’encén el llum de la reserva del dipòsit. S’atura i apaga el motor.
Tot el que era cert i tangible fa només uns quants dies, s’ha revelat com una il·lusió, com pols als ulls.
S’acontentarà a mirar sense fer res com es destrueix la seva vida?
Un camió li passa fregant i fa sonar el clàxon. Encén els llums d’avaria. Si ha de morir, almenys que sigui amb classe, i no pas en una vorera merdosa de l’àrea industrial de Västberga.
La Victoria Bergman, la seva nova pacient, no acceptaria mai que la llencessin d’aquesta manera, com a un mocador de paper.
Només han fet unes quantes sessions, però la Sofia ja ha entès que la Victoria posseeix una energia que ella només pot somiar. Malgrat tot el que ha hagut de suportar, la Victoria ha sobreviscut i ha transformat la seva experiència en força.
En un rampell, la Sofia decideix trucar a la Victoria. Llavors veu que hi ha un missatge d’en Lasse, que no havia llegit: «Amor meu, torno a casa amb el primer avió. Hem de parlar». Torna a la pantalla principal, marca el número de la Victoria i espera el to. Per a gran decepció seva, comunica. Llavors s’adona del que estava a punt de fer i es posa a riure. La Victoria Bergman? És ella, la pacient, i no a l’inrevés.
Rumia sobre el missatge d’en Lasse. A casa? Què vol dir, això, ara? En avió? Només havia d’agafar el cotxe per tornar des de Saltsjöbaden. Potser sospita que ella ho sap. Alguna cosa el deu haver portat a deixar abandonada la seva veritable família d’aquesta manera. Al capdavall, és la nit de Cap d’Any.
De sobte, torna a trobar-se malament i obre la porta just a temps per vomitar amb un seguit d’arcades damunt la neu enfangada.
Arrenca, engega la calefacció a fons i fa cap a Årsta, davalla dins del túnel i continua cap a Hammarby Sjöstad.
S’atura a omplir el dipòsit a l’estació de servei de Statoil i després entra a la botiga. Vagareja entre els prestatges, es pregunta on pot anar mentre es maleeix per haver-se deixat aïllar fins al punt de trobar-se tan terriblement sola.
Quan arriba a la caixa, es fixa en el contingut de la cistella i veu que ha agafat unes escombretes de netejar els parabrises, un avet màgic i sis paquets de galetes farcides.
Paga i es dirigeix a la sortida, on s’atura al davant d’un expositor d’ulleres de llegir de prop barates. En prova un parell mecànicament, amb la graduació més baixa possible. Al final en troba unes amb muntura vermella que la fan semblar més prima i una mica més gran, i li donen un aire de severitat. El caixer està d’esquena i, amb un gest ràpid, ella es fica les ulleres a la butxaca. Què li passa? No ha robat mai res.
Un cop asseguda al cotxe, treu el mòbil, busca l’últim missatge d’en Lasse i prem respondre.
«D’acord. Ens trobem a casa. Si no hi sóc, espera’m».
Després va al centre de la ciutat i deixa el cotxe al pàrquing del carrer Olof Palme. Amb la targeta de crèdit, compra un tiquet de dia sencer.
Amb això n’hi haurà prou i de sobres.
En canvi, no posa el tiquet a la vista damunt del quadre de comanament del cotxe, sinó que se’l fica a la cartera.
Ara són dos quarts de sis del primer de gener. Arriba a l’estació central davant del panell on apareixen les sortides. Västerås, Göteborg, Sundsvall, Uppsala… S’acosta a un caixer automàtic, treu la targeta de crèdit i agafa un bitllet d’anada i tornada a Göteborg amb el tren de les vuit.
Compra dos paquets de cigarrets al quiosc i es fica en una cafeteria a esperar que arribi l’hora de sortir.
Göteborg?, pensa.
De sobte, s’adona de què és el que està a punt de fer.