Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 82 de 103
BARRI DE KRONOBERG
La Sofia Zetterlund penja i es pregunta què ha passat.
La Jeanette li ha dit que necessitava parlar amb ella. Semblava urgent, novetats en el cas d’en Samuel Bai.
De què necessita parlar amb ella, doncs, la Jeanette? S’ha assabentat d’alguna cosa?
La Sofia està inquieta.
Acorralada.
Potser algú la va veure en companyia d’en Samuel.
La Sofia va a la sala i verifica que la biblioteca és al seu lloc. Ara només hi ha en Gao, i no causa problemes.
De nou al rebedor, comprova com porta el maquillatge i després agafa la bossa de mà i surt al carrer. Folkungagatan, quatre illes de cases i després el metro. Un trajecte massa curt per tenir temps de reflexionar.
Per canviar d’opinió.
S’ha acostumat a la veu de la Victoria, però la migranya que li esgarrapa el front continua sent una novetat.
A mesura que s’acosta a la central de policia, cada cop està menys segura d’ella mateixa, però és com si la Victoria l’empenyés cap endavant. Com si li digués què ha de fer.
Una passa rere l’altra. Un peu davant de l’altre. Repeteix el moviment. Pas de vianants. Stop. Mira a l’esquerra, a la dreta, altre cop a l’esquerra.
La Sofia Zetterlund es presenta a recepció de la central de policia i, després de passar un lleu control de seguretat, accedeix als ascensors.
Obre la porta. Tira endavant.
Al cap d’uns minuts d’espera, l’acull una Jeanette resplendent.
—Gràcies per haver vingut tan de pressa —diu quan es queden soles a l’ascensor. Fa una carícia a l’espatlla de la Sofia—. He pensat molt en tu i estava molt contenta de tenir motius per trucar-te.
La Sofia dubta. No sap com reaccionar.
Dues veus es disputen l’atenció dintre seu. Una li diu que abraci la Jeanette i li expliqui qui és ella realment. Rendeix-te, diu aquesta veu. Posa fi a tot això. Mira-t’ho com si el fet de conèixer la Jeanette fos un senyal.
Oh, no, ni parlar-ne! Encara no, no pots confiar en ella. És com totes les altres, et trairà de seguida que mostris feblesa.
—Han passat moltes coses… —La Jeanette mira la Sofia—. Ens pressionen per totes bandes i aquesta història d’en Samuel cada cop és més estranya. Però ja en parlarem, d’això. Vols un cafè?
Agafen cadascuna un got de plàstic a la màquina, després recorren un llarg passadís i, finalment, arriben a lloc.
—Doncs mira, aquest és el meu cau —diu la Jeanette.
La peça és exigua, plena d’arxivadors i piles de documents. A l’ampit d’una petita finestra, una flor seca penja al costat de la fotografia d’un home acompanyat d’un nen. La Sofia comprèn que són l’Åke i en Johan.
—De què em volies parlar? —La Sofia té la boca seca, i la veu més ronca i fosca del que és habitual.
La Jeanette s’inclina per sobre de la taula de despatx.
—Hem rebut els resultats dels test d’ADN: ara estem segurs que el penjat de les golfes era en Samuel Bai.
La Jeanette agafa un paper de damunt de la taula.
—Recordes si en Samuel et va parlar de l’agressió que va patir? En fa cosa d’un any.
La Jeanette mira fixament la Sofia als ulls. Busca alguna cosa.
Recorda els detalls, Sofia.
La Sofia rumia.
—Sí, em va dir que l’havien atacat prop d’Ölandsgatan…
—A prop de Monument —completa la Jeanette—… El van agredir prop de Monument. Prop d’allà on l’han trobat mort al cap d’un temps.
—Ah, sí? Pot ser. Però ara recordo que em va explicar que un dels agressors portava serps tatuades al braç, o alguna cosa així.
—No, serps no. Una teranyina. —La Jeanette llença el seu got buit a la paperera—. L’individu era un adolescent neonazi. En aquests cercles, portar teranyines tatuades als colzes dóna classe. Se suposa que vol dir que has matat algú, cosa que, en aquest cas, dubto. Però no hi fa res.
La Jeanette s’aixeca per obrir la finestra.
Se senten nens jugant al parc de Kronoberg.
La Sofia reviu les imatges d’en Gao torturant sense pietat en Samuel, massa greument ferit per oposar resistència. En Samuel havia titubejat, no podia fer altra cosa que protegir-se dels cops que li clavava en Gao.
La Sofia mira per la finestra i pensa en en Samuel, que de tanta sang que perdia per l’ull ferit va acabar quedant-se sense coneixement, i que aleshores, sens dubte, va comprendre que seria per sempre.
En el precís instant que s’esvanís, la bèstia enfurismada que tenia al davant li saltaria al damunt i el destrossaria. Ho havia vist fer a Sierra Leone i sabia que, en aquell joc del gat i la rata, se sabia des del principi on duia la sortida.
El telèfon del despatx va sonar i la Jeanette li va demanar disculpes abans de respondre.
—Sí, és aquí, ella, al meu costat, venim de seguida.
La Jeanette penja i examina la Sofia amb la mirada.
—El paio de les teranyines es diu Petter Christoffersson, i és aquí. L’han detingut per comportament violent i es pensa que podrà negociar amb nosaltres si ens explica alguna cosa. Deu haver vist massa pel·lícules americanes i es creu que aquí funcionem igual.
La Sofia comença a suar, li roda el cap.
—M’he dit que potser podries venir amb mi a veure què explica. Segons ell, té alguna cosa a dir-nos sobre en Samuel: l’hauria vist el dia abans de morir, davant del McDonald’s de Medborgarplatsen, en companyia d’una dona. Segons sembla, sap qui és aquesta dona i… —La Jeanette calla—. Bé, tampoc no cal que te’n faci un dibuix.
La Sofia recorda la facilitat amb la qual en Gao havia fet miques el nen que havia trobat al voral de la carretera de l’illa de Svartsjö. Mentre la Jeanette era a casa seva, en Gao li havia aixafat el crani amb un martell. Després havien llençat les estelles a les escombraries juntament amb les restes d’un pollastre rostit.
Menteix. Inventa coses. Passa a l’ofensiva.
—Daixò… no sé pas si és correcte. No estic segura que tingui autorització per… En fi, si vols vinc, és clar.
La Sofia es fixa que la Jeanette observa detingudament la seva reacció. Com si l’estigués posant a prova.
—Tens raó, no està permès. Però pots quedar-te a fora i mirar. Escoltar el que ens digui.
S’aixequen i surten al passadís.
La sala d’interrogatoris és un pis més avall. La Jeanette fa passar la Sofia a una sala contigua. A través d’una finestra es veu la sala on en Petter Christoffersson és assegut, enfonsat a la cadira, aparentment relaxat. La Sofia li mira els tatuatges i ho recorda.
És ell.
L’última vegada que el va veure, ell portava una samarreta amb dues banderes sueques creuades damunt del pit. Li lliurava els materials per a la cambra secreta que ella estava construint al darrere de la biblioteca. Poliestirè, planxes, claus, cola, lona i cinta adhesiva platejada.
Com pot haver caigut a la trampa d’una coincidència infernal com aquesta? La suor li llisca esquena avall.
—Vidre amb visió unilateral. —La Jeanette mira per la finestra—. El pots veure, però ell a tu no.
La Sofia remena a la butxaca de la jaqueta i troba un mocador de paper per eixugar-se les mans humides. Es troba malament.
Li fan mal les sabates i té un nus a la gola.
—Estàs bé, Sofia? —La Jeanette la mira.
—És que no em trobo bé, no. Ara, així, de cop i volta. Em sembla que tinc ganes de vomitar.
La Jeanette sembla amoïnada.
—Vols tornar al meu despatx?
La Sofia assenteix amb un gest del cap.
—Potser ha estat mala idea. Espera’m allà, torno d’aquí a mitja hora.
La Sofia surt al passadís.
Ho ha aconseguit.
Un cop de nou al despatx de la Sofia, s’acosta al prestatge clavat a la paret i quasi de seguida troba un arxivador on diu THORILDSPLAN-DESCONEGUT. Busca una mica més i troba els altres. SVARTSJÖ-IURI KRYLOV i DANVIKSTULL-DESCONEGUT.
Es gira del tot i contempla el despatx en desordre. Vora el telèfon, una pila de CD. L’agafa i veu que són enregistraments d’interrogatoris.
Els mira distretament, gairebé sense llegir el que diuen les etiquetes, però quan arriba a l’última es queda paralitzada.
Al principi es pensa que ho ha llegit malament, però, tornant enrere, troba entre la pila un disc on hi diu BENGT BERGMAN.
De pressa, la capsa dels CD verges, n’hi ha d’haver una per força. La troba a l’últim prestatge, al costat d’un pot de vidre ple de gomes elàstiques i clips.
Fa la volta a la taula de despatx, s’asseu davant de l’ordinador, insereix el CD original i el verge, fa una còpia.
Els segons passen lentament, la Sofia pensa en la manera com en Gao va transportar en cotxe el cadàver d’en Samuel fins a la casa d’en Mikael, al barri de Monument.
Com el van pujar a les golfes i com van unir les seves forces per penjar-lo del sostre.
Menys de dos minuts més tard, l’ordinador expulsa els dos discos, i ella torna a desar l’original al lloc on l’ha trobat abans. Es fica la còpia a la bossa de mà.
S’asseu i agafa un diari.
Va ser en Gao qui va aconseguir l’àcid i qui en va tirar un cubell sencer a la cara d’en Samuel.
La Jeanette torna deu minuts més tard i troba la Sofia concentrada en un número antic de Policia Sueca.
—És interessant? —pregunta, amb aire de preocupació.
És com si la Jeanette la mirés després d’haver sabut alguna cosa nova d’ella. La Sofia torna a estar inquieta.
—Els encreuats, potser —contesta la Sofia—, però no he vist res, de manera que miro les fotos. I què, doncs, l’Spiderman? Ha dit alguna cosa que valgui la pena?
La Jeanette continua semblant desconcertada.
—Quant fa que vius a Borgmästargatan? —pregunta de sobte, i la Sofia té un esglai.
—Ara no sé on vols anar a parar.
—Ah, només em preguntava des de quan vius a Borgmästargatan, a Söder.
La Sofia se sent desagradablement a la intempèrie.
—Des del 95… Fa tretze anys. És increïble com passa el temps.
—T’has fixat en alguna cosa estranya des que hi vius? En especial, aquests darrers sis mesos.
Sembla un interrogatori, com si sospitessin d’ella.
—Com vols dir, estranya? —La Sofia s’empassa la saliva—. Som a Estocolm, oi? A Södermalm, a més, amb tot el que implica de borratxos, baralles, tocats del bolet que parlen sols pel carrer, cotxes esbotzats i…
—Nens desapareguts…
—Sí, això també, i nens penjats a les golfes. Però hauries de ser més precisa si vols que et pugui ajudar amb alguna cosa interessant.
La Sofia nota que la Victoria agafa el control. Les mentides vénen soles, ni tan sols li cal pensar-les. És com una obra de teatre de la qual se sabés tots els papers de memòria.
—El cas és que, l’hivern passat, en Petter Christoffersson va fer unes pràctiques a la botiga de bricolatge Fredell, a Sickla. Diu recordar que poc després de Cap d’Any va lliurar un carregament de material aïllant a un pis de Söder. No recorda exactament on era, però al barri que la gent ara anomena SoFo. Afirma categòricament que la dona que va rebre el lliurament és la mateixa a qui va veure en companyia d’en Samuel el dia abans que el trobéssim mort.
La Sofia s’escura la gola.
—Pots estar segura que diu la veritat i no està buscant una manera de fer-se l’interessant? Deies que volia negociar, no?
La Jeanette encreua els braços i es gronxa damunt de la cadira. No deixa de mirar la Sofia.
—És exactament el que em pregunto jo. Però hi ha alguna cosa de convincent en la seva història. Detalls que la fan creïble.
S’inclina endavant i abaixa una mica la veu.
—És clar que la descripció que ens ha donat és una mica vaga. Una dona rossa, una mica més alta que la majoria, d’ulls blaus. Diu que la va trobar guapa, més que la majoria, segons ell. Però en fi, podria ser una mica qualsevol. Sí, tal com ho explica, podries ser tu i tot.
Somriu.
La Sofia riu i fa una ganyota per demostrar fins a quin punt li sembla absurda la situació.
—Ja veig que no et trobes gaire bé —diu la Jeanette—, potser val més que tornis a casa.
—Sí… em sembla que sí.
—Descansa una mica. Puc venir a veure’t quan surti de la feina.
—T’agradaria?
—Sí, de debò. Torna a casa i fica’t al llit. Vindré amb una mica de vi. Què hi dius?
La Jeanette fa una carícia a la galta de la Sofia.