Persona
Vita Bergen
Pàgina 83 de 103
VITA BERGEN
Metro de Rådhuset a l’estació central, correspondència amb línia verda en direcció a Medborgarplatsen. Després, el mateix recorregut a peu que unes quantes hores abans, però en sentit invers. Folkungagatan, quatre illes de cases i ja hi és. Cent dotze esglaons.
Arriba a casa, fica a l’ordinador portàtil el CD que ha copiat.
—Primer interrogatori a Bengt Bergman. Són les tretze hores i dotze minuts. Interrogatori a càrrec de Jeanette Kihlberg, assistida per Jens Hurtig. Bengt, vostè és sospitós de diversos delictes. Però aquest interrogatori es refereix en primer lloc a una violació o violació amb agreujants i a violència o agressions amb violència, delictes que poden comportar penes d’almenys dos anys de presó. Comencem?
—Mmm…
—Li demano que d’ara endavant parli clarament i al micro. Si assenteix o nega amb el cap, no se sent. Volem que s’expressi amb tanta claredat com pugui, entesos? Molt bé. Doncs endavant.
Una pausa. La Sofia sent que algú beu i després deixa el got al damunt de la taula.
—Com es troba, Bengt?
—Abans que res, quins estudis té, vostè? —De seguida reconeix la veu del seu pare—. Què es pensa que li dóna dret a interrogar-me? Jo he fet almenys batxillerat superior i vuit anys de carrera, llicenciatura universitària, i a més m’he format en psicologia pel meu compte. Coneix l’Alice Miller?
La seva veu fa sobresaltar la Sofia i, per reflex, es tira enrere i aixeca els braços per protegir-se.
Fins i tot ara que és adulta, l’empremta en el seu cos és tan profunda que la fa reaccionar per instint. Una descàrrega d’adrenalina i es prepara per fugir.
—Escolti, Bengt, aquí les preguntes les faig jo, i no vostè. Queda clar?
—No estic segur que…
La Jeanette el talla de seguida.
—Repeteixo: queda clar?
—Sí.
La Sofia comprèn que ell la desafia perquè continua tenint el costum de manipular i no està còmode amb el paper de criminal.
—Li he preguntat com es troba.
—A vostè què li sembla? Què diria si estigués aquí, acusada injustament d’un munt d’atrocitats?
—Em semblaria horrorós i faria el que pogués per mirar d’aclarir les coses. Vostè pensa igual, també? Ens vol explicar per què l’han detingut?
—Com vostè sens dubte sap, la policia m’ha detingut al sud de la ciutat, mentre jo tornava cap a casa des de Grisslinge. Vivim allà, a l’illa de Värmdö. Jo havia fet pujar al cotxe aquella dona al voral de la carretera, anava ensangonada. Només tenia la intenció d’ajudar-la a arribar a l’hospital de Söder perquè la poguessin atendre. No deu estar pas penat per la llei, dic jo.
La seva veu, la seva dicció, el seu to de superioritat, els silencis estudiats i la calma fingida la feien tornar a ser una nena de deu anys.
—És a dir que vostè afirma ser innocent de les ferides de la demandant Tatiana Aixàtova, descrites al document que li han comunicat?
—És completament absurd.
—Li faria res llegir aquest paper?
—Miri, la cosa és que jo detesto la violència. A la tele només miro les notícies i si, encara que no passa mai, hagués de mirar una pel·lícula o anar al cine, triaria alguna cosa de qualitat. Senzillament, no vull barrejar-me amb el mal que s’estén pertot arreu…
La impressió del corriol cobert de pinassa que davalla fins al llac. Com havia après quan tenia sis anys a tocar-lo per fer-lo content. I encara recorda el gust ensucrat dels caramels de la tia Elsa. L’aigua freda del pou i el raspall aspre damunt la pell.
La Jeanette l’interromp altre cop.
—Vol llegir-lo, o hauré de fer-ho jo?
—Ah, doncs prefereixo que ho faci vostè. Com li deia, no vull que…
—Segons el metge que va examinar la Tatiana Aixàtova, ella va ingressar a l’hospital de Söder diumenge al vespre, pels volts de les dinou hores, i presentava les lesions següents: esquinçades importants a l’anus que…
Era com si parlessin d’ella, i recorda el dolor.
El mal que li feia, tot i que ell deia que era bo.
La seva confusió quan va comprendre que el que feia amb ell estava mal fet.
La Sofia no té forces per continuar escoltant, apaga l’ordinador.
Els seus actes repulsius el tenen ben enxampat, es diu a si mateixa. Però no és pel que em va fer a mi, que el castigaran. No és just. Em veig obligada a viure amb les cicatrius mentre ell pot continuar com si res.
La Sofia s’estira a terra i es queda mirant el sostre fixament. Només vol dormir. Però, com podria?
Es diu Victoria Bergman i ell encara és allà.
Bengt Bergman. El pare. Continua viu.
A vint minuts de casa seva amb prou feines.
Quan es fan un petó, la Sofia nota que la Jeanette s’acaba de dutxar i s’ha canviat de perfum. Entren a la sala d’estar, la Jeanette posa una capsa de vi a granel amb aixeta al damunt de la taula de centre.
—Seu. Vaig a buscar copes. Suposo que vols vi.
—I tant. Quina setmana de merda…
Agafa la gerra. Omple-la de vi. Omple la copa.
La Sofia serveix una mica de vi.
Analitza la situació. Fes una pregunta impersonal.
La Sofia es fixa que la Jeanette té els ulls plorosos i comprèn que no és pel cansament.
—Però escolta, com va tot? Sembles trista.
Mira-la als ulls. Compadeix-la. Potser un petit somriure.
Mira la Jeanette als ulls amb un somriure comprensiu.
En silenci, la Jeanette abaixa la mirada cap a la taula.
—Cony d’Åke! —diu de cop i volta—. Em sembla que s’ha enamorat de la galerista. L’estupidesa no té límits?
Agafa-li la mà. Fes-li una carícia.
La Sofia agafa la mà de la Jeanette. La nota tensa, però la Jeanette de seguida es relaxa i respon a la pressió de la mà de la Sofia.
—Sincerament, ni tan sols sé si em fa mal. N’estic cansada, d’ell. —La Jeanette s’atura per agafar aire—. Però digue’m, què és aquesta olor?
La Sofia pensa en els pots a la cuina, en Gao darrere la biblioteca, i llavors sent la pudor agra dels productes químics que omplen l’apartament.
—Tenim un problema amb les canonades. Els veïns fan obres als lavabos.
La Jeanette fa cara d’escepticisme, però sembla acceptar l’explicació.
Canvia de tema.
—I en Lundström, què? Encara està en coma?
—Sí. Però en el fons, no canvia res. El fiscal s’aferra a la història aquesta dels medicaments i no hi ha manera de fer-lo canviar d’opinió… No saps com n’és de…
—I heu comprovat la història de l’altre, l’Spiderman aquell?
—Vols dir en Petter Christoffersson? No, no n’hem tret res més, d’aquella història. No sé pas què pensar-ne. La veritat, em sembla que l’únic que volia era tornar a mirar-me els pits. —Esclata en una riallada contagiosa.
La Sofia descansa.
—Però quina impressió t’ha fet?
—Bah, res d’especial. Un paio acomplexat, insegur, obsedit pel sexe —comença la Jeanette—. Probablement violent, en tot cas quan li convé. Vull dir contra tot el que li dugui la contrària o contradigui la seva ideologia. No és que sigui idiota, ni de bon tros, però la seva intel·ligència és destructiva i sembla que se li gira en contra.
—Caram, em sembla sentir parlar un psicòleg. —La Sofia beu una mica de vi—. Si vols que t’ho digui, m’encurioseix el teu diagnòstic d’aquest jove…
La Jeanette es queda un moment en silenci abans de continuar, amb un posat seriós una mica afectat:
—Imagina en Petter Christoffersson havent de prendre una decisió davant d’una situació posem de… d’infidelitat. Per exemple, que la seva companya ha passat la nit a casa d’un amic. Hi veu traïció i sempre triarà l’opció més negativa per a ell i per a tothom que hi estigui relacionat, és a dir que li ha fet el salt…
—I en canvi, resulta que ella ha dormit tota sola al sofà de casa l’amic —deixa anar la Sofia.
—I… —afegeix la Jeanette—, passar la nit a casa d’un amic, per a ell significa tirar-se l’amic en qüestió, i en totes les posicions que s’imagini…
La Jeanette s’interromp per deixar la conclusió a la Sofia.
—I els altres dos que es pixen de riure amb aquest imbècil que es queda menjant-se el coco en un racó sense encertar-ne ni una.
Es posen a riure i quan la Jeanette es tira enrere per reposar l’esquena al sofà, la Sofia veu una taca vermell fosc a la roba de color clar. Llança ràpidament un coixí al cap de la Jeanette, la Jeanette l’atrapa al vol i el deixa a prop d’ella, tapant de retruc la taca de sang d’en Samuel.
—Ostres, em deixes amb la boca oberta, sembles una col·lega. Segur que no vas passar exàmens de psicologia?
La Sofia s’inclina endavant i posa la mà damunt la mà de la Jeanette, mentre amb l’altra s’acosta la copa de vi als llavis.
La Jeanette sembla quasi avergonyida.
—I què en penses d’aquesta dona a qui pretén haver vist?
—Penso que va veure una dona rossa i guapa en companyia d’en Samuel. També li devia remirar el cul. És jove, només pensa en això. Mirar i remirar, mirar i remirar, fantasiejar i després masturbar-se. —La Jeanette riu—. En canvi, penso que no és la mateixa dona a qui va lliurar el material de construcció.
Fes veure que t’interessa.
—Ah, no? I per què no?
—Perquè aquest noi, a les dones, només els mira els pits i el cul. Per a ell, totes les dones són iguals.
—El que potser em sorprèn una mica és que no hagi dit que la dona flirtejava amb en Samuel, o alguna cosa així. Estaria més en consonància amb la seva veritat, o més ben dit la seva interpretació de la situació, veus què vull dir? Seria quasi més versemblant.
La Jeanette remena el cap i torna a riure.
—Així doncs, el fet que no menteixi podria fer que el seu relat sigui menys versemblant? Si això és la psicologia, llavors ja entenc per què vas triar aquesta feina. No et deus avorrir, no…
La Jeanette buida la copa i se’n posa una tercera.
Es queden mirant-se un moment en silenci. A la Sofia li agraden els ulls de la Jeanette. Té una mirada ferma i plena de curiositat. Es llegeix la intel·ligència en els seus ulls. I alguna altra cosa també. Valentia, caràcter. És difícil de dir.
La Sofia s’adona que cada cop la té més fascinada. En deu minuts, tots els sentiments, tots els trets del caràcter de la Jeanette han desfilat davant dels seus ulls. Riure. Confiança en si mateixa. Intel·ligència. Tristesa. Decepció. Dubte. Frustració.
Una altra vegada, en un altre lloc, es diu.
No ha de mostrar el seu costat fosc a la Jeanette.
L’ha de rebutjar: la Jeanette no s’ha de trobar mai amb la Victoria Bergman.
Però la Victoria i ella mateixa estan encadenades com dues germanes siameses i depenen l’una de l’altra.
Comparteixen un sol cor, i la sang que circula per les seves venes és la mateixa sang. Ara bé, mentre la Victoria menysprea la seva feblesa, ella, la Sofia, admira la Victoria per la seva fortalesa, amb l’admiració de l’esclau envers l’amo.
Recorda com es tancava en si mateixa quan la buscaven. Com es menjava assenyadament la sopa i deixava que ell la toqués.
S’havia adaptat, cosa que la Victoria no ha pogut fer mai.
La Victoria s’ha amagat molt de temps darrere d’ella.
La Victoria ha esperat que arribés l’hora. S’ha quedat a l’aguait fins que la Sofia li ha deixat via lliure per no anar ella també a mal borràs.
Si s’hagués limitat a buscar dins d’ella mateixa, potser hauria trobat la fortalesa. En canvi, ha intentat esborrar la Victoria de la seva memòria. Durant decennis la Victoria ha intentat atraure l’atenció de la Sofia sobre el fet que era ella i no pas la Sofia qui tenia les cartes a la mà i, de vegades, la Sofia li ha fet cas i tot.
Com quan va fer callar els ploriqueigs del nen a prop del riu.
Com quan es va ocupar d’en Lasse.
La Sofia nota que esclata la migranya, la consciència es tensa com una goma elàstica fins que està a punt de trencar-se. Voldria explicar-ho tot a la Jeanette. Explicar-li el que li va fer el seu pare. Parlar-li de les nits en què no gosava dormir, de por que ell no se li fiqués al llit. D’aquells dies de classe en què no aconseguia quedar-se desperta.
Voldria explicar a la Jeanette què vol dir atipar-se de menjar per després vomitar expressament. Fruir del dolor d’una fulla d’afaitar.
Voldria explicar-l’hi tot.
Llavors, de sobte, torna la veu de la Victoria.
—Perdona, deu ser cosa del vi, però he d’anar al lavabo.
La Sofia s’aixeca, l’alcohol li puja al cap, es posa a riure i es repenja en la Jeanette, que reacciona posant la mà al damunt de la seva.
—Escolta… —La Jeanette aixeca els ulls per mirar-la—. Estic molt contenta d’haver-te conegut. És el millor que m’ha passat des de… no, no sé des de quan.
La Sofia s’atura, trasbalsada per aquesta efusió de tendresa.
—Què se’n farà, de la nostra relació, si no ens hem de tornar a veure? Vull dir per feina.
Somriu. Sigues sincera.
La Sofia somriu.
—Em sembla que ens hauríem de tornar a veure.
La Jeanette continua.
—M’agradaria que coneguessis en Johan més endavant. T’agradaria.
La Sofia es queda paralitzada. Johan?
Havia oblidat completament que hi ha altres persones a la vida de la Jeanette.
—Té tretze anys, oi? —diu.
—Sí, tretze. Aquesta tardor comença quart.
Aquest any, en Martin hauria fet trenta anys.
Si els seus pares no haguessin vist per casualitat l’anunci d’una casa a Dala-Floda.
Si ell no hagués volgut pujar a la nòria.
Si no hagués canviat d’opinió i no hagués preferit anar a banyar-se.
Si no hagués trobat que l’aigua era massa freda.
Si no hagués caigut a l’aigua.
La Sofia pensa en la desaparició d’en Martin després de baixar de la nòria.
Mira la Jeanette als ulls, mentre sent la veu de la Victoria ressonant dins d’ella mateixa.
—Què et sembla si el portem al parc d’atraccions de Gröna Lund un cap de setmana d’aquests?
La Sofia observa la reacció de la Jeanette.
—Que bé! Molt bona idea —diu ella, somrient—. Et caurà molt bé.