Persona
Grisslinge
Pàgina 86 de 103
GRISSLINGE
La Sofia Zetterlund agafa el metro de Skanstull a Gullmarsplan, on va deixar el cotxe aparcat el dia abans, perquè no l’enregistrin les càmeres que vigilen les entrades i sortides del centre d’Estocolm els dies d’entre setmana de dos quarts de set del matí a dos quarts de set de la tarda.
El bosc d’Årsta acoloreix de tons verd fosc el paisatge a partir del pont de Skanstull. Al fons, regna una activitat febril al port esportiu, i la terrassa del restaurant Skanskvarnen ja és plena.
Després d’unes quantes setmanes sense gana, la Sofia ja no distingeix els dolors. El malestar físic que l’obliga a vomitar uns quants cops al dia s’ha barrejat amb el malestar psíquic. Les sabates massa estretes la destrossen. Tot el que fa mal no és sinó una sola cosa. Durant l’estiu, les seves tenebres interiors s’han tornat cada cop més compactes.
Cada vegada li costa més apreciar el que abans trobava interessant, i el que li agradava comença a fer-la posar nerviosa.
Per més que es renta, sempre li sembla que fa pudor de suat i que els peus comencen a fer-li mala olor quan amb prou feines ha acabat de dutxar-se. Observa atentament el que l’envolta per veure si els altres es fixen en les seves olors corporals. Com que no reaccionen, suposa que és l’única a qui incomoden.
Se li han acabat les pastilles de paroxetina i no té valor per anar a visitar-se i que n’hi receptin més.
Ni tan sols té forces per fer servir la gravadora.
Després de cada sessió, completament esgotada, li calien moltes hores per tornar a ser ella mateixa.
Al principi li anava bé que algú l’escoltés, però al final ja no quedava res per dir.
No necessita analitzar res. Ja no.
El que necessita és actuar.
La Sofia treu les claus del cotxe, obre la porta i s’asseu al volant. A contractor, agafa el canvi de marxes per posar-lo en punt mort. S’ha de contenir, el cap li roda. Els records es tornen tan nítids! El rotlle de paper de vàter al costat del canvi de marxes, la seva respiració. Ella tenia deu anys quan ell va sortir de l’autopista abans de Bålsta, a la carretera de Dala-Floda.
Nota el cuir fred del canvi de marxes dins de la mà. La superfície estriada li fa pessigolles al palmell. Prem amb força el pom.
Està fermament decidida.
Prou de vacil·lacions.
Prou de dubtes.
Posa primera amb determinació, arrenca violentament i emboca la via ràpida de Hammarby en direcció a Värmdö. A l’altura d’Orminge es posa a plovisquejar i l’aire fresc es carrega d’humitat. Cada alenada se li fa feixuga.
Li torna a costar respirar.
Prou d’esperar, es diu mentre avança i a fora es va fent fosc.
Els fanals la guien.
El cotxe es va escalfant lentament, però ella està glaçada fins al moll de l’os i la calor no forma sinó una minsa pel·lícula de suor a la superfície de la pell. No penetra.
No esmussa gens ni mica la seva convicció clara i gèlida.
Res no la pot fer trontollar. Està tan afilada com el tall d’un ganivet.
Triga un quart d’hora a arribar a Gustavsberg, on deixa el cotxe a l’aparcament del centre comercial Willys. Aquí, la seva memòria està verge. En aquella època, aquest supermercat no existia. Li agafa vertigen de pensar que les coses puguin canviar tan radicalment a uns quants centenars de metres tan sols de l’indret on es va aturar el temps. On es va aturar la vida.
Antigament, aquí hi havia un bosquet on es deia que rondaven borratxos i altres individus tèrbols. Els desconeguts, però, no li volien cap mal. Només la gent més propera volia fer-n’hi de debò.
El bosc era un lloc que la tranquil·litzava.
Recorda la clariana al darrere de la granja. La que no ha tornat a veure mai més. Els raigs de sol enjogassats entre el fullatge, els tons dels líquens blancs que amorosien tot el que era dur i tallant.
Al seient del darrere porta una caçadora vella d’esport que li va exageradament gran. Inspecciona els voltants, es posa la caçadora i tanca el cotxe. Ja ha decidit fer la resta del camí a peu.
Aquest trajecte exigeix arreplegar forces. Demana reflexió, i la reflexió pot engendrar el perdó. El viatge de Gullmarsplan a Värmdö no ha fet sinó refermar la voluntat de la Sofia Zetterlund: no té cap intenció de canviar d’opinió. Refusa qualsevol possibilitat de reconciliació.
Ha triat.
Ara, li toca actuar.
Cada metre de paviment està farcit de records: tot el que veu li fa tornar a la memòria la vida que va deixar enrere.
Sap que això que està a punt de fer és irrevocable. Tot es decidirà ara mateix. No hi haurà un després.
Ha arribat a un punt en què el moviment que ha iniciat s’acabarà. No hi ha hagut mai cap altra opció.
Recollim el que sembrem.
Es tapa el cap amb la caputxa i es posa en marxa per Skärgårdsvägen cap a Grisslinge. En passar per davant del lloc on es banya la gent quan fa bo, veu les barques enfilades a la riba per passar l’hivern.
Recorda com s’estirava al fons de la barca a Dala-Floda, l’estiu que va conèixer en Martin.
L’autobús que ve d’Estocolm s’atura cinquanta metres més endavant. Gira a l’esquerra, s’enfila pel pendent i, a l’altura de la pizzeria, torna a girar a l’esquerra.
No vol que la vegi ningú, s’apressa per arribar al camí d’accés. El so dels esclops que portava de petita la persegueix, ressona entre les cases.
Pensa en totes les vegades que va pujar i baixar corrents el carrer, en aquella època en què hauria hagut de passar el temps jugant.
La nena menuda que va ser vol impedir-li fer el que està a punt de fer. Vol continuar existint.
Aquella nena, però, ha de quedar esborrada.
La casa dels pares és un xalet funcional de tres pisos. Sembla més petita que abans, però continua alçant-se cap al cel igual d’amenaçadora. Des d’allà dalt, la casa l’observa amb les seves finestres guarnides amb cortines on les plantes ben cuidades s’enfilen contra els vidres com si busquessin la manera de fugir a qualsevol preu.
A baix hi ha un Volvo blanc, la Sofia interpreta que són a casa.
A l’esquerra, veu la servera que els seus pares van plantar el dia del seu naixement. Ha crescut des de l’última vegada que la va veure. Als set anys, va intentar calar-hi foc, però l’arbre no es volia deixar encendre.
A recer de l’alta tanca que el seu pare va construir per evitar les mirades, voreja en silenci la façana, puja al porxo i fa una llambregada per la claraboia del soterrani.
L’ha encertat. Continuen mantenint els seus costums rutinaris amb una regularitat que fa riure: prendran una sauna com cada dimecres al vespre.
Davant de la finestra, veu la seva roba curosament plegada damunt de la banqueta. Se li glaça el cor quan pensa en el tuf de suor dels pantalons del pare, en el so de la bragueta en obrir-se, en la bafarada de suor agra en caure els pantalons a terra.
Obre lentament la porta d’entrada, que no està tancada amb clau, i s’endinsa al rebedor. La seva primera impressió és l’olor embafadora d’infusió de menta. Fa pudor de malaltia, aquí dins, diu per a ella mateixa. Una malaltia que s’incrusta a les parets. Dubta un segon abans de treure’s les vambes. L’olor li omple els narius. Olor de por, olor de ràbia.
Ella ha deixat les sabates al costat de les d’ell, com sempre.
Per un instant, queda paralitzada davant la idea que tot torna a ser com abans. Que arriba a casa després d’un dia qualsevol a l’escola i que encara està vivint la vida d’aleshores.
Defuig aquesta impressió abans no es faci massa insistent.
Aquell món no és el meu, es diu per persuadir-se’n.
Hem triat.
Entra de puntetes a la sala i mira al seu voltant. Tot és com era. Ni un sol objecte que no estigui exactament on havia estat sempre.
La gran sala està decorada amb una simplicitat que sempre li ha semblat miserable: recorda que evitava invitar les companyes a casa, de la vergonya que li feia.
A les parets blanques, unes quantes pintures esparses amb motius folklòrics, en particular un quadre de Carl Larsson del qual, per alguna raó, els pares sempre havien estat extremament orgullosos. Allà el té, penjat a la paret en tota la seva insignificança.
Ara ella ha penetrat en totes les seves mentides i totes les seves impostures d’avui.
Els mobles del menjador, ell els havia comprat cars en una subhasta a Bodarna. Havien hagut de fer-hi reparacions importants: un tapisser de Falun havia substituït l’entapissat original per un de quasi idèntic. Tot semblava perfecte, però, ara, amb el pas del temps, el teixit nou també s’ha fet malbé.
Un lleu tuf de podridura emana d’aquesta vida que s’ha quedat immòbil.
Damunt la taula, un llum de petroli i una sucrera de vidre. Passa el dit per sobre i deixa una empremta digital a la fina capa de pols greixosa que sembla cobrir-ho tot.
En un racó hi ha la màquina de filar pintada de vermell amb la qual jugava ella de petita i, a la paret, uns quants instruments vells. Un violí, una mandolina, una cítara.
El pare odia els canvis, vol que tot sigui sempre igual. No suporta que la mare canviï els mobles de lloc.
És com si en algun moment determinat hagués considerat que tot era perfecte i que el temps s’havia paralitzat.
Ell vivia en la il·lusió que la perfecció era un estat immutable que no exigia manteniment.
Està cec davant del deteriorament de les coses, la decrepitud ronyosa de la seva vida, que ella veu ara amb tanta claredat.
La brutícia.
La pudor de ranci.
Al costat de l’escala que puja al pis de dalt, el seu diploma emmarcat. Omple el buit que va deixar la màscara africana que hi havia penjada abans i que va desaparèixer per sempre.
Puja en silenci, tomba a l’esquerra i obre la porta de la seva habitació de quan era petita.
No pot respirar.
L’habitació es troba en el mateix estat que el dia que va marxar, en un moment de rauxa, amb la intenció de no tornar-hi mai més. Aquí el llit, fet, intacte. Allà, l’escriptori amb la cadira al davant. Una flor morta a la finestra. Un altre instant congelat.
Ells n’havien conservat el record, havien tancat la porta de la vida que havia estat seva i no la tornarien a obrir.
Obre l’armari, on encara hi ha penjada la seva roba. En una tatxa, al fons, la clau que ella no ha tornat a fer servir des de fa vint anys. A terra retroba la capsa de fusta amb motius florals que la tia Elsa li havia ofert l’estiu que va conèixer en Martin.
Ressegueix amb els dits el dibuix de la tapa, intenta agafar forces abans d’obrir la capsa.
No sap què trobarà allà dins.
O més ben dit, sap exactament què hi trobarà, però no com l’afectarà.
Dins de la capsa hi ha un sobre, un àlbum de fotos i un ninot de peluix gastat. Damunt del sobre, la cinta de vídeo que es va enviar a ella mateixa anys enrere.
La mirada es dirigeix a la carpeta que hi ha sobre la taula d’estudi, damunt de la qual havia dibuixat tot de cors amb noms escrits a l’interior. Ressegueix les lletres amb els dits i busca els rostres que pertanyen a cada nom. No recorda res.
L’únic nom que té sentit és el de Martin.
Ella tenia deu anys i ell tres el dia que es van conèixer, aquella setmana a la granja.
Recorda els seus ullets que la miraven, els més oberts que ella havia vist mai. En ells, res de tot això. Res de què avergonyir-se, de què sentir-se culpable.
Cap maldat.
La primera vegada que ell havia posat la mà dins de la seva, ho havia fet sense voler res més.
Només l’hi volia tocar.
La Sofia posa els dits allà on hi ha escrit el nom de Martin, a l’escriptori, i nota el dolor enfilant-se-li al pit com si fos saba. Ella l’agafava de la mà, ell la seguia amb els ulls tancats. Ple d’amor. Ple de confiança.
Es veu a si mateixa.
Amb deu anys.
Es veu a si mateixa al costat del pare d’en Martin. Aquella amenaça que creia veure en ell. Com ella havia intentat jugar aquell joc que se sabia de memòria. Esperant sempre aquell instant, aquell moment en què ell l’agafaria i la faria seva. Com havia volgut protegir en Martin d’aquells braços d’adult, d’aquell cos d’adult.
Ara se’n riu, d’aquella idea plena d’ingenuïtat que tots els homes són iguals. Només hauria calgut no veure el pare d’en Martin tocant-lo, i tot hauria estat diferent. Va ser aquell instant el que havia confirmat definitivament als seus ulls que tots els homes eren capaços de tot i sense límit.
Amb ell, però, s’havia equivocat.
Ara, quan hi rumia, ho entén.
El pare d’en Martin era com qualsevol altre pare. Ella l’havia vist rentar el seu fill. Res més.
Culpabilitat, pensa.
En Bengt i els altres havien convertit el pare d’en Martin en culpable. Amb deu anys, la Victoria havia reconegut en ell la culpabilitat col·lectiva dels homes. En els seus ulls i en la manera de tocar-la.
Era un home, això bastava.
No hi havia necessitat d’analitzar res.
Només hi havia les conseqüències de la seva pròpia reflexió.
La Sofia fa lliscar la mà per l’escriptori i pensa en totes les hores que la Victoria va passar allà amb els deures. En tot el temps que va dedicar als estudis, conscient que seria l’única oportunitat de marxar. Asseguda allà, sempre a l’aguait per si sentia passes a l’escala, i amb mal de panxa quan els sentia barallar-se al pis de baix.
Llegeix l’etiqueta de la cinta que té a la mà.
Sigtuna-84.
Passa un cotxe a gran velocitat per Skärgårdsvägen, deixa caure la cinta. Troba eixordador aquest soroll, es queda paralitzada, però res no indica que ells l’hagin sentida des de la sauna, al soterrani.
De moment, silenci, i ara, de cop i volta, es diu que potser tot es va acabar quan ella va desaparèixer de les seves vides.
Potser era ella mateixa l’origen del mal?
En aquest cas, no caldria continuar posant ordre a les coses, no caldria utilitzar el temps en cap rutina a la qual confiar-se cegament. Malgrat aquesta incertesa, no pot resistir la temptació de tornar a veure la pel·lícula. Necessita reviure-ho tot altra vegada.
Alliberament, es diu a ella mateixa.
S’asseu al llit, introdueix la cinta al reproductor i encén la pantalla.
La Sofia recorda que la Victoria havia tingut una impressió de control total sobre els sentiments i els actes de totes les persones implicades, com ho deuen sentir un director de cine o un escriptor en el moment en què, en unes quantes línies, poden canviar el destí d’un dels seus personatges.
La pel·lícula es posa en marxa amb un cruixit, i ella abaixa el volum. La imatge és clara: una cambra il·luminada per una sola bombeta.
Veu tres noies agenollades davant d’una filera de disfresses de porcs.
La de l’esquerra és ella, la Victoria, amb un lleu somriure als llavis.
La vella càmera de vídeo remuga.
—Lligueu-les —escup algú amb un esclat de riure.
Lliguen les mans de les tres noies a l’esquena amb cinta adhesiva platejada i al mateix temps els embenen els ulls. Una de les noies emmascarades porta una galleda d’aigua.
—Silenci. Rodant! —diu la noia que porta la càmera—. Benvingudes a l’institut de Sigtuna! —continua, mentre buiden el contingut de la galleda al cap de les tres noies. La Hannah estossega, la Jessica deixa anar un crit, i la Sofia es veu a ella mateixa impassible.
Una de les noies disfressades avança, es posa una gorra d’estudiant, saluda a càmera amb gran afectació i després es gira cap a les noies agenollades. Fascinada, la Sofia veu que la Jessica es balanceja endavant i endarrere.
—Sóc representant de la corporació estudiantil!
Totes les altres esclaten a riure sorollosament i la Sofia s’inclina per abaixar el volum encara més, mentre la noia continua el seu discurs.
—I per ser dignes de fer-vos-en membres, heu de menjar-vos aquest regal de benvinguda ofert pel nostre benvolgut proveïdor.
Els riures es redoblen i a la Sofia li sonen forçats. Com si les noies riguessin per obligació, que no es divertissin de debò. Empeses per la Fredrika Grünewald.
La càmera fa un zoom i ara, en el pla ampliat, ja no s’hi veu sinó la Jessica, la Hannah i la Victoria assegudes a terra.