Persona
Uppsala, 1986
Pàgina 88 de 103
UPPSALA, 1986
Un cop al pontó, ella es remulla la mà una vegada i una altra.
—Tampoc no està tan freda —menteix.
Però ell no vol acostar-s’hi.
—Fa pudor, aquí —diu—. I tinc fred.
Ella sospira. Han fet un esforç per baixar fins al riu, i al capdavall era ell qui es volia banyar, al principi.
—No podem tornar? Fa pudor i tinc fred.
En Martin no sap què vol i això la fa posar nerviosa. Primer la nòria; després, de cop i volta, ja no. Més tard és anar a banyar-se, i ara ja no vol.
—Doncs tapa’t el nas, si trobes que fa pudor! Mira’m i ja veuràs com no està freda!
Ella comprova que no hi hagi ningú als voltants. Només els podrien veure des de dalt de la nòria, però ara mateix les cistelles estan buides i aturades.
Es treu la jaqueta de llana i la samarreta, les deixa sobre el pontó. Després també es treu els pantalons i els mitjons i s’estira damunt del pontó, només amb les calces posades. Un cop d’aire a l’esquena li fa posar la pell de gallina.
—Veus com no fa fred! Au, vine, si us plau!
Ell s’hi acosta lentament i ella es posa de costat per descordar-li les sabates.
—Després ens posarem la jaqueta i no tindrem fred. I a més, de tota manera, s’està millor dins l’aigua.
S’inclina per despenjar la tovallola que algú s’ha deixat oblidada en un dels pilons.
—Mira, si fins i tot tenim tovallola per eixugar-nos. No està ni humida, i te la deixaré perquè t’eixuguis tu primer.
Llavors se sent un so estrident que arriba des del pont de Kungsängen, allà al fons, prop de la depuradora. En Martin té un esglai. Ella riu, perquè sap que només és el senyal per avisar que aviat aixecaran el pont. El primer senyal ve seguit d’altres de més propers. A la vora de l’aigua, al pontó, és tan fosc que la llum vermella que parpelleja il·lumina les capçades dels arbres. El pont mateix, en canvi, els queda fora de la vista.
—No tinguis por, només és el pont que s’aixeca perquè puguin passar els vaixells.
Ell fa cara de desorientat.
Com que veu que continua tenint fred, l’atreu cap a ella i l’estreny fort entre els braços. Els seus cabells li pessigollegen al nas i la fan riure.
—No cal que et banyis, si no t’atreveixes…
Quan el senyal d’alarma calla, se sent un grinyol mecànic seguit d’un cruixit sec. El pont llevadís s’obre i aviat veuen arribar una petita embarcació de fusta amb tots els fars encesos i després un iot més gran amb cabina coberta.
Es queden estirats al pontó, s’estrenyen fort l’un a l’altre mentre passen les barques. Ella pensa com serà la tardor sense ell. I si ho planta tot i se’n va a viure a Escània ella també? No, impossible.
—Ets el meu menut.
Ell es queda una estona sense dir res, arraulit contra ella.
—En què penses? —pregunta ella.
Ell alça la mirada cap a ella, i ella veu que somriu.
—Serà divertit anar a Escània —diu ell.
Ella es queda glaçada.
—El meu cosí viu a Helsingborg, podrem jugar junts quasi cada dia. Hi ha un circuit de cotxes molt gran i jo tindré un dels cotxes. Potser un Puntiac Faierber.
Ella nota que se li afluixa el cos, com si es quedés paralitzada. De manera que a ell li fa il·lusió mudar-se a Escània?
Intenta refer-se, però no pot. Pensa en els pares d’en Martin. Aquella mena de… Però ell no és igual que els seus pares. No, no!
Mil pensaments la travessen. Pensa en les seves contínues històries de mudances, pensa que se li enduran en Martin, pensa que ella mateixa desapareixerà de la vida del nen.
—I a més, l’estiu que ve anirem de vacances a l’estranger. La meva nova mainadera també vindrà. Agafarem l’avió.
Ella voldria dir alguna cosa, però no li surt ni un so. No és ell qui diu tot això, pensa.
El mira. Està ajagut al costat d’ella, amb els ulls somiadors perduts en el cel.
Al rostre, té una ombra en forma d’ala d’ocell.
Ella es vol aixecar, però és com si un puny d’acer li immobilitzés els braços i el pit.
On vaig?, pensa, aterrida. Vol esborrar tot el que ha dit ell i endur-s’ho ben lluny.
A casa.
Llavors passa alguna cosa.
Tot giravolta i li sembla que es posarà a vomitar.
Sent com un corb que li gralla a l’orella.
Alça els ulls, esgarrifada, i allà, ben a prop, veu el rostre rialler del nen.
No, no és ell, són els ulls del seu pare i els llavis fastigosos, humits, que se’n riuen. I ara, en aquest instant, el corb penetra dins d’ella i unes ales negres baten davant dels seus ulls. Tots els músculs del seu cos es contrauen i, morta de por, es defensa.
La Nena-corb agafa el nen pels cabells i els estira amb tanta força que n’hi arrenca a grans tofes.
Li pega.
Al cap, a la cara, al cos. Tot de sang li raja pel nas, per les orelles i, al fons dels ulls, ella veu, de primer, només espant, i després una altra cosa.
Ell no entén què passa.
La Nena-corb colpeja i colpeja i, quan veu que ell ja no es mou, els cops s’afebleixen.
Plora i s’inclina damunt d’ell. Ell ja no emet cap so, només jeu allà i la mira fixament. Els seus ulls no expressen res, però es belluguen i parpellegen. La seva respiració és ràpida, amb un rauc a la gola.
Ella sent vertigen, nota que el cos li pesa.
S’aixeca, com dins d’una boira, surt del pontó i va a buscar una pedra grossa a la riba. Quan torna amb la pedra, tot giravolta.
La pedra toca el cap del nen i se sent un soroll com de poma aixafada.
—No sóc jo —diu ella.
Després fa caure el cos a l’aigua.
—Au, a nedar…