Persona
Grisslinge
Pàgina 89 de 103
GRISSLINGE
La Sofia Zetterlund desenganxa el retall de diari, el doblega amb cura i se’l fica a la butxaca.
No era jo, pensa.
Eres tu.
Obre la nevera i constata que, com sempre, està plena de llet. Tot és el mateix de sempre, tot com està previst. Sap que ell beu dos litres de llet al dia. La llet és pura.
Recorda que un dia n’hi va tirar el contingut d’una ampolla pel cap perquè ella no el volia acompanyar a la granja. La llet li havia lliscat pels cabells i pel cos, havia inundat el terra, però ella, finalment, el va acompanyar, i va ser allà que va conèixer en Martin.
El que hauria hagut de vessar eren llàgrimes, pensa mentre tanca la nevera.
Sent una vibració, però no és la nevera, sinó que prové de la seva butxaca.
El telèfon.
El deixa sonar.
Sap que aviat acabaran, allà baix, s’ha d’afanyar, però tot i així torna a pujar en silenci a l’habitació. Ha d’assegurar-se que no hi ha res que vulgui guardar. Res que pugui trobar a faltar.
Dudú. Decideix salvar el gosset de pell de conill.
No ha fet mal a ningú; al contrari, tots aquells anys la va consolar escoltant els seus pensaments.
No, li és impossible deixar-lo.
Agafa el gos, que és damunt del llit. Per un instant, també pensa a endur-se l’àlbum de fotos, però no, que es destrueixi. Són fotos de la Victoria, no seves. D’ara endavant, ella només serà la Sofia, encara que hagi de compartir la resta de la seva vida amb una altra.
Abans de tornar a baixar de puntetes, entra un moment al dormitori dels pares. Igual que a la sala d’estar, no ha canviat res. Ni tan sols el cobrellit marró amb un estampat de flors, tot i que està una mica més gastat i descolorit que en els seus records. S’atura al rebedor i para l’orella. Un murmuri que puja de la sauna, dedueix que estan en plena fase de reconciliació. Consulta novament el rellotge i veu que aquest cop es tracta d’una sessió maratoniana.
Torna a la sala i llavors sent un altre soroll al soterrani. Algú surt de la sauna.
Cada sessió de sauna tenia la seva pròpia dramatúrgia, que seguia un esquema determinat.
La fase u era el silenci i un nus a l’estómac i, tot i que sabia que la fase dos arribaria, mai no va deixar d’esperar que, aquella vegada, fos l’excepció, que a la sauna farien com tothom. Quan ell començava a retorçar-se i a passar-li les mans pels cabells, era la transició cap a la fase següent, un senyal adreçat a la mare. A la llarga, havia après a interpretar els senyals amb què ell li donava l’ordre de sortir i deixar-los sols.
—Bé, trobo que fa massa calor per a mi —solia dir la mare—. Em sembla que me’n vaig a fer el te.
Ara, la porca fastigosa ja no té escapatòria.
Pel que ha sentit del soterrani, la fase dos està dominada per la violència, a diferència del que passava quan era ella qui es quedava.
A la seva època, la cosa durava uns vint minuts abans de passar a la fase tres, que era la pitjor, quan ell es posava a plorar i a demanar que el perdonés, i si ella no li seguia el joc corria el risc de tornar a la fase dos.
Abans de baixar fins on són ells, mira al seu voltant per última vegada. D’ara endavant, només quedarà la memòria, res de físic que pugui confirmar-li els records.
A la sala, despenja el quadre i el posa a terra. El trepitja per esberlar-ne el vidre. Tot seguit treu la litografia del quadre trencat i la mira per darrer cop mentre l’estripa lentament.
L’interior d’una casa de la Dalecarlia.
En primer pla, ella, nua i calçant unes grans botes negres de muntar a cavall que li arriben fins als genolls. Amaga a l’esquena una tovallola bruta. Al fons, en Martin, assegut a terra sense fixar-se en ella.
Ara només veu una nena petita somrient i un nen bufó que juga tot distret amb una capsa o un cub per fer construccions. Les botes d’equitació que una vegada es va veure obligada a posar-se quan el pare l’havia atacat són dues peces de calçat d’allò més ordinari i el drap brut de sang d’ella i esperma d’ell és una camisa de dormir neta del tot.
És un Carl Larsson.
El que passa és que aquest idil·li és fictici, i ella ho sap.
Els altres només hi veien una imatge decorativa, res més.
Respira profundament i sent la pudor de ranci que li pessigolleja els narius.
Odia Carl Larsson.
Baixa al soterrani evitant sense vacil·lacions els graons que cruixen i entra a la sala de jocs.
Ell la va condicionar com a sala de descans amb moqueta i revestiment marrons. A la cambra contigua hi va instal·lar una taula de ping-pong, marca Stiga, model professional, amb potes més amples que el model d’aficionat. Hi va haver una època en què hi jugaven quasi cada dia, però quan ella en va saber massa, ell ho va deixar córrer. En una partida, va fer trampa i ella es va enrabiar tant que va acabar llançant-li la pala al damunt. El va tocar a la mà amb tanta força que li va trencar el polze. Després d’allò, ja no van jugar mai més.
Agafa un tauló prou llarg i entra a la sala de la dutxa, al costat mateix de la sauna. Ara els sent parlar clarament. Només parla ell.
—Collons, no hi ha manera que t’aprimis, i mira que han passat anys. Tapa’t amb la tovallola, vols?
Ella sap que la mare farà el que ell li mana, sense protestar. Plorar, fa temps que ha deixat de fer-ho. Ha acceptat que la vida no sigui sempre com una s’imagina.
No li fa pena.
Només indiferència.
—Si no fos perquè em fas llàstima, et diria que te n’anessis. I no només de la sauna, sinó marxar. Fotre el camp! Però com te’n sortiries? Eh?
La mare calla. Això és el que ha fet sempre, també.
Ella té un instant de dubte. Potser només ha de morir ell.
Però no, la mare ha de pagar pel seu silenci i la seva complaença. Sense això, ell no hauria pogut continuar. El silenci de la mare era una condició necessària.
Qui calla consent.
—Però digues alguna cosa, cony!
Estan tan ocupats allà dins que no la senten col·locar el tauló entre la paret i el pany de la porta de la sauna per bloquejar-la.
Treu l’encenedor.