Messi
Segona part: 2010 » 5
Pàgina 12 de 19
5
Lionel Messi s’emprenya quan el tracten com si fos un nen. En pocs minuts ha d’actuar en la presa més important de l’espot de botes, i a la cara se li dibuixa l’expressió entre incrèdula i indignada de quan li xiulen una falta que no ha comès: aixeca les celles, alça el mentó i fa un espetec amb la boca. Ha arribat coix al rodatge, però el dolor del peu dret no és el que l’atabala aquesta tarda del 2010: són les paraules del director de l’anunci que se li apropa i li diu alguna cosa. Es troben al camp de l’Estadi Olímpic de Barcelona i els envolta l’equip tècnic del rodatge. Messi posa cara de pomes agres.
—Li he demanat que apunti a la càmera i xuti.
Messi ha de xutar des de més de vint metres de distància. Els camps de futbol professional no són com els que coneixem a la televisió: en viu es veuen gegants i sembla impossible controlar la direcció d’una pilota en aquelles dimensions. El xut no és senzill, a Messi li fa mal el peu i el director només vol assegurar-se que la seva estrella farà bé la presa. La càmera està subjecta a l’angle dret de la porteria, entre el travesser i el pal.
—Li vaig preguntar si es veia en cor de fer-ho —em diu el publicista.
Aquesta pregunta va ser el que va emprenyar Messi.
Li incomoda sentir que algú dubta de la seva capacitat per fer bé la seva feina.
No és la primera vegada que li passa una cosa semblant.
Messi va entrar al món de les càmeres i els flaixos quan tenia disset anys. El seu pare li va explicar que havia arribat l’hora de transformar la seva imatge en un producte comercial i el va portar a un restaurant proper al Camp Nou, on un representant els esperava.
—Era una criatura —em va dir Rodolfo Schinocca en un bar de Buenos Aires—. Recordo que va demanar una hamburguesa.
En aquells dies Messi ja havia debutat al primer equip del FC Barcelona. Era suplent a la selecció juvenil argentina. Schinocca era un comptable i exjugador del Boca Juniors que es va comprometre a invertir temps i diners per situar Messi al mercat publicitari. L’agent havia jugat de defensa a mitjan anys vuitanta, i dels seus dies de futbolista encara conserva aquell caminar garrell en un cos baix i massís. Només va disputar set partits al primer equip del Boca. Per culpa d’una lesió es va haver de retirar, però ha seguit vinculat al futbol fent de representant. La Pulga va ser el seu primer client.
—Confia en el nostre fill —recordava que li va dir el pare de Messi—. Serà un gran jugador.
—Va ser difícil vendre la seva imatge?
—Calia reinventar el negoci —va dir Schinocca—. En aquella època la imatge del futbolista amb èxit era David Beckham.
Messi era un adolescent amb acne i el seu representant podia haver intentat canviar la seva imatge. El que va fer, en canvi, va ser potenciar els seus trets adolescents. Els seus primers clients van ser McDonald’s, la marca de patates fregides Lay’s, Pepsi i la casa d’electrodomèstics argentina Garbarino, on tothom podia comprar els videojocs als quals era addicte. Messi era un desconegut a l’Argentina, però el seu representant va decidir que els primers anuncis es farien al seu país i no pas a Espanya. La Pulga era, d’aquesta manera, el nen de Rosario que començava a triomfar en un club estranger.
—Era molt humil —recordava Schinocca—. Sempre em deia: «L’únic que vull és tenir una casa a Barcelona i una altra a Rosario».
Messi era tímid i havia d’actuar davant una càmera. El seu primer anunci televisiu va ser per promocionar un refresc. El va gravar en un set de Munro, localitat de Buenos Aires. Schinocca estava amb ell. Rodaven en un camp de gespa irregular i, per agafar confiança, el productor li va proposar un repte.
—A veure si ets capaç de xutar la pilota, que toqui el travesser sense fer gol i que torni.
La pilota havia de fer tres rebots idèntics.
—I ho va fer?
—Sí —va dir Schinocca—. Però abans li va preguntar: «Què ens hi juguem?».
Messi creia en ell. Volia apostar-hi alguna cosa.
En aquella època encara vivia sol amb el seu pare a l’apartament que el club li llogava a Barcelona. La seva mare i els seus germans es movien per Rosario amb un Fiat Duna i tots ells volaven en classe turista amb bitllets barats i escales a Roma, Londres i Rio de Janeiro. Trigaven més de trenta hores per fer Barcelona-Buenos Aires. Era la solució més econòmica per a famílies nombroses. El fet d’entrar al mercat publicitari també significava començar a volar en primera. La tarda del seu primer cop davant les càmeres, Messi va acceptar el repte del productor: hi va apostar vint caixes de refrescs.
Només tenia tres oportunitats per aconseguir-ho.
—A la primera —va dir Schinocca— va fallar.
La pilota va fer dos rebots i Messi va perdre el control.
A la segona oportunitat va fer-ne catorze, de rebots.
A la tercera, vint.
Després de guanyar vint caixes de refrescs, Messi havia de rodar la seva primera escena. Havia de rebre una pilota que venia volant, saltar i xutar fent creuar les cames com si fossin tisores. La pilota havia d’impactar en un punt vermell que el director de l’anunci havia pintat al centre d’un vidre. La idea era que el vidre es trenqués per indicar la força de l’impacte.
Schinocca ho recordava des del bar de Buenos Aires.
—En el primer xut, la pilota va sortir desviada. «Avui no acabem», va comentar un assistent.
A Messi el va ofendre el comentari.
En el següent xut, va esmicolar el vidre.
El director va dir que ja en tenia prou.
Messi va demanar que li’n posessin un altre, de vidre.
El va tornar a trencar.
—És com un insult que el desafiïn amb una pilota.
Schinocca ho recordava arquejant les celles.
Aquella tarda, sis anys després, al camp de futbol de l’Estadi Olímpic de Barcelona, Messi torna a agafar carrera per xutar una pilota contra una càmera.
Se sent un soroll de metalls i vidres trencats.
Messi ha fet saltar la càmera d’un cop de pilota. La gent riu al set.
El director fa una correcció en repetir l’escena.
—Ara, sisplau, apunta a la càmera —li diu—. Però no la toquis.
Messi riu per sota del nas. No li agrada que confonguin el futbolista genial amb el noi tímid que sembla fràgil fora del camp. Els publicistes no estaven segurs que pogués aguantar el dolor del peu dret fins al final del rodatge, i creien que explicant-li al detall cada escena evitarien la repetició de preses i així no el farien patir més del compte.
Messi repeteix el xut a l’angle amb la precisió d’un làser i la presa queda resolta en menys de mitja hora.
Porta posada la samarreta de la selecció argentina. L’objectiu era fer una nova versió del gol que va marcar el 2010 contra la selecció espanyola al camp del River Plate de Buenos Aires. Aquella tarda Messi va entrar per l’esquerra a l’àrea rival i, amb delicadesa, va elevar la pilota per sobre del porter. Va ser un gol subtil. Els argentins van guanyar quatre a un i la producció de l’anunci va filmar tot el partit. Volien utilitzar les imatges a la publicitat de les botes. Però la subtilesa del gol de Messi, al director no li acabava de fer patxoca. Buscava un xut menys delicat i més potent. Per això va decidir fer del futbol real una pel·lícula de ficció.
—Series capaç de jugar amb la bota? —li demana el director.
Ha de fer malabarismes amb una bota. La idea és que la bota de color taronja salti d’una empenya a l’altra i que després de la seva puntada fregui la lent de la càmera. El vídeo de Messi fent malabarismes amb les seves botes el penjarien a internet perquè els usuaris de la web el fessin circular i es convertís en viral.
L’única condició es que faci els malabarismes amb mitjons.
—Podràs fer-ho? —insisteix el director.
Messi aixeca la bota amb la punta del peu, però, quan la sola de plàstic li toca l’empenya dreta, fa cara de dolor.
—Ho intentem, una altra vegada?
—No ho sé —xiuxiueja—. Que ho diguin ells.
Messi assenyala el seu germà i el seu assessor d’imatge que fins en aquell moment només eren espectadors del rodatge.
El director no feia més que recordar que les protagonistes d’aquella història eren les botes.
Messi havia de ser un acròbata amb mal al peu.
El relat televisiu no és la realitat. «La gran passió del nostre temps —diu Juan José Sebreli— no és el futbol, sinó el telefutbol». Un partit sempre és una història explicada per un director de càmeres treballant per a una gran quantitat de televidents. La final del Mundial de Sud-àfrica, per exemple, va ser vista a l’estadi de Johannesburg per unes cent mil persones, mentre gairebé mil milions d’espectadors van veure la versió transmesa per les càmeres de televisió, el principal protagonista de les quals sempre és qui porta la pilota. En el futbol televisat no existeixen els temps morts. La majoria dels admiradors de Messi només el coneixen de veure’l a la televisió.
Aquella tarda del 2010, el director de l’anunci no només volia construir un relat audiovisual del geni que estem acostumats a veure: volia convertir-lo en heroi de còmic.
—Si li fa mal el peu —diu Rodrigo Messi— no ho farà.
El germà gran exigeix que Messi provi de fer els jocs malabars amb un altre objecte. La bota és massa dura.
Algú surt de darrere de les llums blanques amb una pilota de tennis.
Messi fa tocs amb la pilota en miniatura sense que toqui a terra durant més de vint segons i xuta a la càmera.
Unes setmanes després aquesta presa circularia en vídeo per internet. Però, en comptes d’una pilota de tennis, Messi faria malabarismes amb una bota de color taronja fluorescent. Amb tecnologia digital, els productors del vídeo van substituir la pilota de tennis i Messi apareixia com un malabarista de circ.
El Messi real, en canvi, és un obrer pencaire que treballa fent gols. En acabar aquella presa de l’anunci de botes, Messi no va utilitzar el tràiler que havien posat a la seva disposició perquè es pogués vestir. Es canvia de samarreta davant de tot l’equip de producció. Al seu costat hi continua havent la mateixa noia rossa vestida de secretària que guarda en una bossa la roba que ell ha fet servir. La noia no fa cap altra cosa. En pocs minuts es fa una altra presa i, amb la velocitat d’un aplegapilotes, la rossa guarda la samarreta que l’argentí acaba de treure’s.
—Ja ens ha passat altres vegades —em diu el director creatiu—. Si se l’emporta una altra persona, correm el risc que la vengui a eBay.
El fetitxisme que provoca Messi és l’acte d’admiració més íntim dels seus fans i, encara que l’argentí ha deixat de ser una icona innocent i amateur, els seus seguidors el continuen veient amb esperit infantil. Als adults que els costava reconèixer que s’emocionaven amb les històries de Walt Disney, ara diuen, sense embuts, que prefereixen un futbol de fantasia al joc d’homes de cama forta i pilotada llarga. Entre els més de dos mil objectes relacionats amb Messi que se subhasten a internet, continua havent-hi fotos en les quals se’l veu al costat de Mickey Mouse. Les seves botes blanques de la temporada 2010 les va regalar a un museu català de joguines.
El talent precoç és rendible i la Pulga va començar a generar xifres de sis zeros quan encara no tenia edat per conduir. El 2005 va signar un contracte amb el FC Barcelona inèdit per a un noi de la seva edat. Guanyaria el mateix que avui cobra l’experimentat defensa del Barça i de la selecció espanyola, Carles Puyol; o que el golejador Sergio Kun Agüero quan jugava a l’Atlètic de Madrid: cinc milions d’euros l’any. El valor del talent futbolístic de Messi es va associar immediatament al preu de la seva imatge i un any després d’aquell contracte amb el Barça, dues marques esportives es disputaven el seu patrocini en un litigi que va acabar als tribunals. Sobre un precontracte de cent mil euros que havia signat amb Nike, Messi va rebre una altra oferta: Adidas li oferia quinze vegades més. L’argentí va obrir, d’aquesta manera, un mercat adolescent que abans no existia al negoci del futbol professional. Era la primera vegada que les dues marques esportives s’enfrontaven per un futbolista, i la partida la va guanyar el millor postor.
—Messi va canviar quan va començar a guanyar calés? —vaig preguntar al seu representant.
—Mai no va canviar —va assegurar Schinocca—. Quan podia comprar-se un Ferrari, es va comprar un Mini Cooper de color gris.
Després va matisar.
—Sí, feia coses de nois de la seva edat —va dir—. Em deia que després del partit volia sortir amb una nòvia i em preguntava on la podia portar.
—Li anava bé amb les noies…
—El seu caràcter introvertit fa possible que s’apropi a les dones —va dir Schinocca—. Leo transmet confiança.
Schinocca somriu com si recordés un acudit. La picardia dels tímids, com la de Leo Messi, és difícil d’explicar sense indiscrecions.
Una vegada, la Pulga havia viatjat a Colòmbia amb el seu representant per jugar amb la selecció juvenil d’Argentina. El van acompanyar els seus pares. Era l’any 2005. A Pereira s’hi disputava el campionat sud-americà. Messi era suplent i compartia habitació amb Sergio Agüero. Schinocca comentava que, en acabar una roda de premsa amb els jugadors, una reportera de televisió li va dir que volia conèixer Messi. Ella li va donar el seu número de telèfon.
—L’endemà, a l’entrenament, li porto a Leo el telèfon de la noia —va continuar Schinocca— i em va dir que ja havia estat amb ella.
L’agent va deixar anar una riallada de complicitat.
Messi passava inadvertit quan no tenia una pilota als peus. Però li va demostrar que darrere de la seva timidesa s’amagava alguna cosa més.
—Un dia es va escapar de casa —va dir Schinocca— i la seva mare em va trucar per telèfon.
Estava sortint amb una noia de Buenos Aires que era estudiant de cinema i treballava de productora en un canal de televisió. En aquells dies havia de reunir-se amb la selecció argentina per preparar-se per viatjar al Mundial d’Alemanya i volia estar amb la seva nòvia abans de marxar.
Era el seu debut amb la selecció absoluta i els seus pares volien tenir-lo controlat a casa seva, a Rosario. Però Messi va desaparèixer del radar de la família.
—La mare em va trucar enfadada —va explicar Schinocca—. Deia que jo tenia la culpa que Leo s’escapés per haver-li deixat el meu cotxe.
Messi s’havia amagat a l’hotel Intercontinental de Buenos Aires. Schinocca el va anar a buscar per portar-lo al centre esportiu d’Ezeiza, on es concentraven els seus companys de la selecció.
Aquella va ser l’última vegada que Schinocca i Messi van parlar cara a cara.
El va trobar fent les maletes i li va dir que no permetria que la mare el culpés.
Messi li va dir que no li fes cas.
En menys de dos anys, el representant havia venut la imatge de l’argentí a les principals marques de refrescs, patates fregides, combustibles, menjar ràpid, postres, electrodomèstics, i havia negociat el seu primer contracte milionari amb el Barça. Fent de representant, Schinocca va aconseguir l’èxit que no va tenir jugant a futbol. Però la relació comercial es va tallar sis mesos després de la signatura del contracte amb Adidas, la marca esportiva amb qui Messi gravaria l’espot de botes de futbol.
—Vam tenir una reunió a Buenos Aires —va dir el pare de Messi referint-se a Schinocca— i li vaig dir: «Fins aquí hem arribat».
Quan Messi va transformar el seu cognom en una marca comercial, Schinocca era un agent principiant ple d’ambició. Els seus pares eren inexperts en les transaccions del futbol. Van signar un contracte per drets comercials en el qual la mare de Messi hi figura com a directora, i van formar una societat a nom de l’agent. L’acord va començar a trencar-se una tarda en què Schinocca va enviar un dels seus treballadors a casa dels Messi amb uns documents que els pares havien de signar. Aquell dia Jorge Messi estava a Barcelona, i la seva dona, Celia Cuccittini, va signar un canvi de constitució de la societat escrit en anglès, en el qual Schinocca s’adjudicava la majoria de les accions del jugador. El pare de Messi seria, d’aquesta manera, un soci minoritari en la representació del seu fill. Es va sentir enganyat i es va negar a complir l’acord. El representant el va demandar.
—Si em preguntes si pensava que Leo guanyaria deu milions, et dic que no —va reconèixer Schinocca—. Un milió, sí.
La Pulga només volia tenir una casa a Rosario i una altra a Barcelona. Avui els seus pares i l’agent tenen sengles demandes penals per estafa i un judici milionari pendents.
Schinocca abaixa la veu.
—Ja sé que no generaré un altre jugador com Leo —em va dir—. Si ho pensés, m’hauria de tirar d’un balcó.
L’últim any, a més de ser una imatge publicitària, Leo Messi s’ha convertit en un exemple de benefactor: va acceptar ser ambaixador de bona voluntat de l’Unicef, i amb el seu pare va crear una fundació que patrocina una escola de futbol a Rosario, recolza projectes assistencials per a menors d’edat i va inaugurar un hospital especialitzat en la cura del mal de Chagas. De tant en tant, a l’Àfrica i Amèrica, el futbol rescata de la misèria nois amb talent que es tornen milionaris i fan de la caritat part de la seva carrera. Samuel Eto’o, l’exdavanter del Barça, també ha inaugurat escoles de futbol a Camerun. L’argentí Carlos Tévez ha fet donacions a Fort Apache, el barri marginal de Buenos Aires on va créixer. Tots dos conserven l’aspecte entre sever i desafiant de qui ha patit per triomfar. Leo Messi, en canvi, sempre apareix envoltat d’un halo de bondat.
Avui Messi ha de parlar quan una càmera s’encengui. A l’Estadi Olímpic, el rodatge de l’anunci de botes està a punt d’acabar-se. Messi es treu l’uniforme d’Argentina i es posa un xandall blau per sobre de la samarreta. Estan a punt d’indicar-li allò que ha de dir.
—Sisplau —li demana una assistenta—, només has de mirar la càmera i preguntar: «Què hauries estat si no fossis futbolista?».
El director li explica que la pregunta és per a David Beckham. El futbolista anglès també formava part de l’anunci. La idea era que els protagonistes d’aquest espot dialoguessin.
Messi es queda callat.
—Ja tenim gravada la resposta de Beckham —li diu el director—. Només ens falta la teva pregunta.
—Però a mi no m’interessa el que hagués volgut ser Beckham.
El silenci de Messi no sempre significa que tot tant li fa.
Guardiola ho va comprendre un matí d’hivern del 2009 a la Ciutat Esportiva del Barça. L’equip començava l’entrenament i Messi no s’havia presentat. Van pensar que estava malalt. Després van saber la veritat: dos dies abans Guardiola no l’havia posat en un partit contra el Sevilla i Messi s’havia ofès. L’entrenador volia reservar-lo per a un altre partit més important de la Lliga de Campions. El que Guardiola no va advertir és que l’argentí no accepta que el deixin sense pilota. Un terreny de joc és l’únic lloc on Messi rebutja ser un actor secundari. Mai no interpreta un personatge que no sigui ell mateix. Si no està d’acord amb el guió, respon amb un silenci tibant. Guardiola no va tornar a deixar-lo sense jugar i va traspassar els davanters que li disputaven el seu lloc: Ibrahimovic i Eto’o. Messi va ser el golejador de la Lliga de Campions durant tres temporades. Els seus gols també són una forma d’opinar amb la boca tancada.
Aquella tarda del 2010 Messi es nega a parlar amb Beckham a través d’una pantalla de televisió.
—És només part de l’anunci —insisteix el director.
L’assessor d’imatge li demana que acabi.
Als mesos següents, Leo Messi apareixerà a internet dominant una bota taronja amb els peus. Ningú no nota que porta una bena sota el mitjó. Ara avança amb desànim cap a la sortida de l’Estadi Olímpic de Barcelona, on l’espera el seu Porsche Cayenne. Conserva la mateixa expressió que quan va arribar al set de gravació amb mal de peu, la imatge d’un jugador estrella que saluda capcot. Però aquesta vegada camina amb desimboltura cap a la llum que omple l’estadi, i tothom constata que ja no coixeja. A la cara del director de l’anunci, s’hi dibuixa una sospita amable. És el somriure de complicitat de qui se sent víctima d’un engany, i creu que avui el millor futbolista del món s’ha inventat una torçada de peu.