Messi
Tercera part: 2011 » 2
Pàgina 14 de 19
2
Lionel Messi mai no se’n va de Rosario sense aturar-se a la casa on va viure fins als tretze anys i que avui gairebé sempre està deshabitada. De vegades se’n va tan ràpid que els veïns s’assabenten de la seva visita quan ja ha marxat. Els altres els passa al seu xalet a trenta quilòmetres del centre de la ciutat. La dona del quiosc de llaminadures de davant de casa seva diu que hi ha setmanes en què no apareix cap dels Messi, i aleshores em recomana que busqui els seus avis. Las Heras és un barri obrer del sud de Rosario i ningú no hi passa si no és un veí o si no és un admirador de Messi que s’està a la ciutat i creu que pot trobar-lo picant el porter automàtic. Un cartell enganxat amb cinta adhesiva a la seva bústia adverteix que el timbre no funciona. Aquesta no és l’única casa de Las Heras que pertany a la família Messi. La segona és la dels avis paterns, Eusebio Messi Baro i Rosa María Pérez Mateu. Hi viuen des que eren joves i avui porten una fleca. A banda dels seus clients, els avis no reben gaires visites. La resta dels Messi tampoc no hi acostumen a aparèixer.
Els avis són un imant per als biògrafs obsessionats a traduir l’ADN dels genis, però ningú més no recorda els avis d’una estrella del futbol. Més protagonisme han tingut els carrers on es va criar. Villa Fiorito va aconseguir la fama per Maradona. Ningú no sabia res de Três Coraçõés fins que va aparèixer Pelé. A la biologia del futbol, la influència del barri és un tòpic de manipulació genètica. Johan Cruyff vivia a cinc illes de cases del camp de l’Ajax, el club al qual el seu pare proveïa de fruites i verdures i en el qual ell va debutar a primera divisió. Las Heras, el barri de Messi, ocupa amb prou feines una dotzena d’illes al costat d’una antiga caserna militar. És un d’aquests barris en el qual la xavalla és fonamental i les cases són d’una sola planta. La casa on Messi va créixer és la més alta: té una segona planta amb balcó, aire condicionat i quatre finestres tancades davant d’un paisatge de carrers amb arbres prims i veïns que es coneixen. Els pares i els avis de la Pulga eren veïns de Las Heras abans de casar-se. Les dones dels seus germans grans vivien també al mateix barri. El seu avi matern, Antonio Cuccittini, va enviduar i continua vivint a Las Heras. L’única àvia que Lionel Messi esmenta en públic és la mare de la seva mare, Celia Olivera de Cuccittini. Ella el va portar per primera vegada a jugar a futbol i va morir quan el seu nét tenia deu anys. Ara el 10 ret homenatge a la seva àvia morta assenyalant el cel quan celebra els seus gols.
El nét, com qualsevol persona, no té la mateixa relació amb tots els seus parents. La casa d’Eusebio Messi es troba a dos carrers de la seva, però l’avi patern és un familiar allunyat dels èxits que s’associen al seu cognom. Té una porta de metall fi i una finestra oberta al costat. Eusebio Messi hi va muntar el seu negoci: el que va ser el seu dormitori ara és la botiga de pa i pastes. Les ulleres de metall que li deixen marca al nas ens mostren un home fràgil; tot i que farà vuitanta-cinc anys, conserva el cos d’un arbre frondós. Té unes mans enormes com el seu nét, però, a diferència d’ell, la seva encaixada de mans és forta com una tenalla. Eusebio Messi porta un bolígraf per fer comptes a la butxaca de la camisa, desgastada per la part del coll i els punys. Viu allà amb la seva dona, i la casa connecta amb el pati de la seva filla, Gladis Messi, una senyora tenyida de ros, la tia que menys visita el 10.
—Fa més d’un any que no el veig —diu l’avi en obrir-me la porta.
Hi ha resignació en el seu comentari, com si l’absència de Messi fos un costum. L’absència és un terreny comú en la història d’avis i néts. A la paret, hi trobem la portada d’un diari amb un retrat del seu nét aixecant el trofeu del Mundial sub-20 que va guanyar amb Argentina. Al seu costat hi ha una postal de la Mare de Déu. La resta del saló està format per una taula coberta amb unes estovalles de plàstic estampades amb pebrots, alls i cebes, una gàbia blanca amb un canari groc, un televisor i quatre cadires, una escala estreta de fusta que condueix a un pis superior, i un llit del capçal del qual penja un estrep com els que es fan servir als hospitals. La pintura de les parets està bufada i la il·luminació es redueix a una bombeta groguenca. No sembla la casa d’uns avis el fill dels quals és el pare i el representant de Lionel Messi.
L’àvia, que porta un rosari de color violeta al coll, ens observa des de la vora del llit. El televisor emet una pel·lícula còmica de diumenge a la tarda. Se senten riallades de fons.
—Va passar fa un any i mig —recorda l’avi—. Leo estava a punt de pujar a un cotxe davant la porta de casa seva.
El futbolista havia anat de vacances a Rosario i quan va sortir al carrer es va veure envoltat per un grup de fans. Va haver de fugir amb aquell cotxe. Va ser l’última vegada que l’avi l’ha vist.
Els avis, és normal, es queixen que els néts no van a visitar-los. El de Messi diu que no va arribar a saludar-lo perquè no va poder obrir-se pas entre la gentada.
—Crec que ni ell no va poder veure’m —em va dir.
Messi es va allunyar dels carrers que el van veure créixer, però no va oblidar la casa de la seva infància: hi va construir una segona planta, va obrir un garatge i va restaurar la façana. El seu avi patern havia posat els fonaments abans que ell naixés. Don Eusebio Messi es va criar al camp, en un poble a la vora de Rosario des d’on va emigrar a la ciutat. Va treballar de paleta i de transportista i va comprar el terreny on ell mateix construiria la seva casa i també la casa del futbolista i els seus tres germans. De jove, l’àvia treballava netejant cases. El forn de pa és un negoci que va emprendre després del naixement de Messi.
Els avis diuen que el nét passava gairebé tot el temps als carrers de Las Heras. La Pulga i els seus germans, a més de jugar al carrer, entrenaven al club de barri Grandoli, on Messi va trepitjar un camp reglamentari per primer cop. El seu avi de vegades el passava a buscar amb la mateixa camioneta que utilitzava per treballar. Ell el portava als entrenaments. Després va començar a jugar al Newell’s, i l’hi portava el pare.
L’avi somriu i mou les seves mans de tenalla mentre parla.
La seva dona, en canvi, es posa seriosa.
—Però a l’època de les vacunes de Lionel estaven a la misèria —diu la senyora des del llit.
La seva veu és alta però confosa. Com si mastegués les paraules.
Rosa Pérez Mateu recorda el temps en què el seu nét havia d’injectar-se les hormones del creixement i les dosis costaven més de la meitat del sou del pare.
—És que eren quatre fills per mantenir —diu la dona, i es posa un mocador a la boca.
De vegades, els avis diuen coses que delaten o avergonyeixen els seus fills. De vegades, també, els seus néts. Uns mesos després de visitar el barri Las Heras, Antonio Cuccittini, l’avi matern de Messi, va ser qui va delatar el seu nét. «Leo no té nòvia ara. En tenia una i es van barallar —va dir en una ràdio—. I és millor així: és molt jove». Cuccittini es referia a Antonella Roccuzzo sense pensar que el seu nét mai no parla en públic de la seva vida privada. Els avis guarden records que nosaltres oblidem. Aquella tarda, al barri Las Heras, l’àvia paterna de Messi el recorda com un nen que passava per la fleca a demanar-li monedes.
L’àvia aixeca la veu i mostra la seva dentadura incompleta.
—Jo els ajudava amb el pa i la llet. I mira ara com m’ho paguen.
En els últims anys, Rosa Pérez Mateu s’ha trencat un braç, el colze, un maluc. Ja no pot pujar les escales que van al seu dormitori i per això ha posat un llit al menjador. Va ser operada de les cames i la dentadura se li ha afeblit. Diu que el servei de l’obra social pública per a jubilats hauria d’ajudar més.
—Però ara el meu fill començarà a pagar els impostos de la casa —interromp l’avi—. Això és una gran ajuda.
L’àvia gira el cap amb escepticisme.
El barri on van créixer els Messi funciona com una gran família. Hi ha pocs cognoms a Las Heras: Arellano, Jiménez, Vallejos, Quiroga, Barrera, Cuccittini, Messi. La senyora que porta el quiosc de davant de la casa del 10 té el cognom Calcaño de Quiroga. Té una filla i va enviduar. Els veïns van deixar de comprar en altres quioscs perquè ella augmentés els seus ingressos. Alguna vegada la mare d’una veïna va alletar Leo Messi.
—Nosaltres dèiem que érem cosins —diu Cintia Arellano des del porxo de casa seva.
Lionel Messi va néixer un mes i mig després que ella, i els patis de les seves cases només estan separats per una paret. Temps després del part, Celia Cuccittini es va adonar que no tenia prou llet per alletar el seu fill. La mare de Cintia Arellano va alimentar el fill de la seva veïna quan va fer falta. De llavors ençà, recorda ella, amb dues famílies diuen que són amigues de panxa o de llet. A l’escola primària, Messi s’asseia sempre al costat de la seva veïna, ella era la intèrpret que l’ajudava a comunicar-se amb la seva mestra quan a ell li feia vergonya parlar.
Cintia Arellano es va fer adolescent en un barri on els taxistes no volen entrar. On es recomana no caminar sol de nit. L’entrada de la casa de la família Arellano, com la de la majoria dels seus veïns, està separada de la vorera per unes reixes que uneixen el terra amb el sostre. Las Heras ja no és el barri pacífic que va deixar Messi quan va marxar.
—Jo sempre el passava a buscar per anar a l’escola i li preguntava si li agradava alguna noia —diu Arellano—. Però ell mai no em confessava res.
—La vostra mestra —li recordo— em va dir que a classe tu parlaves per ell.
—És que era tan tímid i menut… —Somriu—. Sempre aixecava la mà per ell.
Messi va deixar els estudis per dedicar-se al futbol; Arellano estudia psicologia i és mestra de nens amb deficiències mentals. Té els cabells castanys i parla amb el to pausat de les persones que saben escoltar.
—Sentia que l’havia de protegir —diu la mestra—. Aquest perfil de nois sempre m’ha cridat l’atenció.
Va ser la segona persona del barri que em va recomanar visitar els avis.
—De qui creu que ha heretat aquest caràcter mig distret i tan tranquil que té? —pregunto sobre el nét.
Eusebio Messi doblega el seu cos rígid i s’asseu al costat de la seva dona, en una punta del llit.
—Crec que del pare —dubte—. Ell és molt serè quan parla.
L’àvia, en canvi, contesta amb rapidesa.
—Més nerviosa és la dona —diu de Celia Cuccittini—. La que domina és ella.
La guerra entre sogres i nores és part del folklore familiar. La frase popular «darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona», utilitzada per elogiar-les, té un origen històric contrari. Alejandro Dumas pare ho explica en una de les seves novel·les. El personatge d’un comissari de policia donava la mateixa ordre cada vegada que rebia una denúncia: «Busquin la dona». Era el seu instint per aproximar-se a la veritat. Avui la Pulga porta el retrat de la seva mare tatuat a l’esquena. Darrere del pare de Messi hi ha una dona. I no és la seva mare.
L’avi mira a terra. Ella aprofita el silenci.
—I Barcelona, què tal és? —pregunta la dona.
Don Eusebio Messi és nét d’italians. Els pares de Rosa Pérez Mateu van ser agricultors catalans. L’àvia es queixa de no conèixer la terra on van néixer els seus pares i on triomfa el seu nét.
La vida de Lionel Messi comparteix alguns episodis amb les vides dels grans mites argentins: el fet de deixar la llar ben aviat, l’origen humil, una malaltia. És la història d’Evita, el Che, Gardel i Maradona. «La majoria dels argentins universals —assenyala Martín Caparrós— van haver de deixar de ser argentins per arribar a ser-ho». Messi també va ser reconegut fora del seu país abans de tornar a casa, on ara se l’espera com si fos un Messies. Al seu barri no hi ha monuments ni distintius amb el seu nom. L’únic altar a la vista és el d’un sant profà que feia miracles. Aquí els veïns reten homenatge a Antonio Mamerto Gil Núñez, el Gauchito Gil, un traginer vestit amb pantalons amples i barret de gaucho que va ser sentenciat a mort per desertar del partit autonomista que al segle XIX combatia contra el partit liberal. La seva estàtua de ciment és a la cantonada de la casa de Messi, sota un arbre de móres. Els veïns s’encarreguen de cuidar-la i esperen que les seves pregàries siguin ateses. Abans de morir degollat, el Gauchito Gil li va demanar al seu botxí que pregués en nom seu per salvar la vida del seu fill, que estava molt malalt. Després d’executar-lo, el botxí va complir la seva última voluntat, va pregar en nom de Gil i el fill malalt es va curar. Els creients veneren aquest gest entre miraculós i paternal.
L’últim cop que els veïns van esperar Messi va ser davant de casa seva. Havia guanyat el campionat del món amb la selecció sub-20. El barri rebia el futur Maradona. Només li faltava créixer.
La seva amiga Cintia Arellano s’havia encarregat de fer una col·lecta per comprar pintura, pinzells i tela.
—El vam esperar fins a les cinc de la matinada —diu—. Quan va arribar, Leo tremolava de l’emoció.
La vida personal del 10 era un enigma. Ella, discreta, inclina el seu cos cap endavant quan parla d’un secret. Messi no li va dir mai quina noia li agradava a l’escola. És més, es va assabentar que s’injectava hormones quan estaven a punt de fer el viatge escolar de final de curs. Havien triat el paisatge de serres i llacs de la ciutat Villa Carlos Paz, a la província de Córdoba. Passarien una setmana junts. La mare de Cintia Arellano anava amb ells. La senyora va rebre un encàrrec especial abans de marxar: la seva veïna Cuccittini li va demanar que portés les hormones de Messi i que controlés que el seu fill se les injectava cada nit. Només així Arellano es va assabentar que el noi patia dèficit de l’hormona del creixement.
Entrar al barri Las Heras és tornar al passat.
Tres mesos abans, la seva família havia pagat per una línia de telèfon.
Encara no la tenen. Tampoc internet.
L’empresa que ven el servei encara no ha arribat al barri.
Cintia Arellano no intercanvia correus electrònics ni missatges telefònics amb Messi. Las Heras continua sent un món analògic amb avis que mai no en marxaran. La Pulga tenia onze anys quan va sortir per primera vegada del barri sense els seus pares. Ho va fer per visitar la tomba de la seva àvia materna, la dona a la qual avui li dedica els seus gols. Va ser un dissabte de primavera. Messi no anava sol. Un veí l’acompanyava.
—Leo va insistir que volia anar al cementiri —em diu Diego Vallejos.
No va rebre més explicacions. Aquell matí van agafar un autobús interurbà i van haver d’estar molt atents al recorregut per no passar-se la parada on havien de baixar. Diego Vallejos sempre va viure al mateix carrer que Messi. Anaven junts a l’escola i per a ell també va ser la primera vegada que s’allunyava del barri. Avui té la pell bruna, el cabell llarg, és obrer en una fàbrica de cautxú per a pneumàtics i vol formar una banda de rock. Toca una guitarra blava, on hi ha enganxada una foto de Messi amb la samarreta de l’Argentina. L’àvia va ser enterrada a Villa Gobernador Gálvez, una localitat a uns trenta minuts en autobús al sud de Rosario, amb un paisatge de barraques, desguassos a cel obert i gossos vagant pels carrers de terra.
—Jo li deia que tornéssim —m’explica Vallejos—, però ell volia continuar.
Dos nois d’onze anys buscaven un cementiri. Messi havia assegurat que sabia com arribar-hi, però a mig camí ja s’havien perdut. Fins llavors els seus plans més arriscats havien estat anar tot sols a menjar hamburgueses en una paradeta ambulant o explorar els misteris d’un edifici en construcció. Abans de visitar la tomba de l’àvia, el més perillós que havien fet era colar-se per un reixat per jugar a pistolers. Ho feien al camp de maniobres militars que continua sent part del barri. Aquell matí de primavera, Messi li va dir a Vallejos que no tornaria a casa fins que no trobés el que buscava.
Vallejos viu encara a casa de la seva mare. En un armari, guarda uns DVD que ara posa a l’aparell de televisió de la seva habitació: Messi hi surt disfressat de cargol i de fons se sent la veu d’una dona que explica la història d’un bosc. Vallejos també hi surt vestit de grill. És una funció escolar dels seus primers dies d’alumnes. Interpretaven els insectes d’un bosc els animals del qual estaven en perill d’extinció, i les seves disfresses no són de lloguer. Messi es mou lentament carregant una closca de cartró folrat amb tela. A les costures de la disfressa, s’hi adverteixen hores de treball d’una família dedicada. La infantesa de Messi, la de les històries que els seus amics expliquen d’ell i la que es veu al vídeo, sempre es desenvolupa en un món en el qual hi ha una mare que l’espera. El Messi de la pantalla surt somrient a totes les preses. El seu amic posa un altre DVD i ara la Pulga té dotze anys, baixa d’un autobús, saluda la càmera, hi ha un tall i apareix muntat en un toro mecànic. L’animal de fantasia fa uns quants salts i la Pulga cau com un titella sobre un matalàs de goma escuma. Són escenes d’aquell viatge de final de curs a Villa Carlos Paz, a la província de Córdoba. Aquell viatge va ser el comiat del seu barri. Al cap d’uns mesos marxaria a Barcelona i Diego Vallejos començaria a treballar a la fàbrica de cautxú. Després va ser pare i, sense voler-ho, la seva vida va quedar lligada a la família del futbolista. La seva germana, Roxana Vallejos, és parella de Matías Messi, el germà mitjà. Van tenir un fill. És el nen de la foto que Leo Messi porta a la seva Blackberry. És el seu padrí.
Els amics tenen un nebot en comú.
—Leo, semblava que mai no feia res —em diu Vallejos—. Però sí que feia.
S’havia escapat de casa dels seus pares per visitar la tomba de la seva àvia. Diego Vallejos no ho va saber fins que van tornar del cementiri. Com la seva amiga Cintia Arellano, ell també desconeixia que el seu amic havia d’injectar-se hormones per créixer.
La Pulga guardava secrets i era, per als seus amics, un misteri proper.
Diego Vallejos conserva una carta que Messi li va enviar quan ja havia estat fitxat pel FC Barcelona. En aquell moment vivia la disciplina de La Masia catalana. La va escriure amb una lletra tremolosa.
«Per a un amic».
El paper és quadriculat.
«Les coses em van cada vegada millor en El Futbol».
Tant li fa l’ortografia.
«L’escola en lloc d’anar bé cada vegada va pitjor. Però bé, això és el de menys».
Tant li fa l’escola.
«No saps com trobo a faltar el carrer».
S’avorreix.
«Aquí no tinc cap amic i em passo el dia al cine».
Se sent sol.
«Explica’m més coses de tu. Surts amb alguna noia?».
Enyora el barri.
«Estic més sol que un gos. Les gallegas són més lletges que XXX XX [hi ha dues ratllades] que no sé què. La veritat és que no sé què més explicar-te, et deixo i t’envio una abraçada ben gran».
Escriure l’esgota.
«PD1. Perdona’m la lletra i el full».
Valora la bona cal·ligrafia.
«PD2. Això de ser oncle m’encanta».
Matías Messi havia tingut el seu primer fill amb la germana gran de Vallejos.
El barri era un refugi per a Messi.
Ho va continuar sent quan ja era l’estrella del Barça.
Quan de la lletra tremolosa en paper va passar al correu electrònic.
Quan la premsa el perseguia.
«Estic fart dels periodistes i de la gent», va escriure el 2005 al seu representant, Fabián Soldini.
«Jo sempre sóc carinyós i intento fer les coses el millor possible. Però els periodistes es passen».
«Sé que quan torni [a Rosario] no serà així i sincerament me n’alegro».
Avui Leo Messi no pot caminar per la seva ciutat sense l’assetjament dels fans. Sense l’atac d’algun aficionat que li reclama gols per a l’Argentina.
L’última vegada que va veure els seus amics del barri junts va ser quan la seva germana va fer quinze anys. Messi havia organitzat la festa.
—Leo va ballar perquè vam insistir —em va comentar Cintia Arellano—. No era una persona que anés a celebracions d’aniversari. Però quan era el meu aniversari, encara que només fos una estona, no hi faltava.
La seva amiga deixa anar un somriure com si hagués guanyat un premi. A Diego Vallejos, Messi li va deixar una impressió distant.
Va anar també a la festa de la germana.
—Veure’ns va ser molt maco —em diu—. Però no estic acostumat a tants luxes.
Vallejos va ser la tercera persona del barri que em va recomanar que visités els avis de Messi.
Faltaven uns dies per Nadal.
—Leo no ve mai —es queixa l’avi, com tots els avis.
De fons, continua la pel·lícula còmica de diumenge a la tarda.
L’àvia mou el cap.
L’avi abaixa els ulls. Però, de sobte, els obre i aixeca la seva mà de tenalla.
—Però si és el meu nét, collons —diu.
Dóna un cop de puny a la taula.
—Són així —xiuxiueja l’àvia—, els nois es tornen mig bojos. I ara que tenen calés, pitjor.
La seva veu suau condemna i és comprensiva alhora:
—Tot i que no vinguin, jo com a àvia els continuo estimant —adverteix—. Però es pateix molt.
La fotografia d’un Messi victoriós continua presidint la paret dels avis: s’havia proclamat campió juvenil amb la samarreta d’Argentina i de llavors ençà la seva imatge va quedar congelada com una promesa a la vida dels argentins, dels avis, del barri. Un nét campió, un veí milionari i famós pot ser l’oportunitat perquè arribi el canvi que tothom espera. Aquest moment no va arribar a Las Heras. Tampoc al Três Coraçõés de Pelé. Tampoc al Villa Fiorito de Maradona. És el mateix instant enganyós dels que celebren que un actor del seu país ha guanyat un Oscar o que un cosí s’ha fet milionari amb la grossa de Nadal. Una estrella provoca miratges. Avui els que es van quedar al barri t’indiquen la direcció dels avis de Messi.