Messi
Tercera part: 2011 » 5
Pàgina 17 de 19
5
L’última vegada que Messi havia aparegut en públic amb un vestit de gala va ser en un viatge a Stuttgart amb el Barça, on el 2010 va baixar de l’avió portant els cordons de les sabates deslligats. Per als fotògrafs que busquen un detall, va ser una melodia alegre en aquella pel·lícula muda que era la seva vida privada a Europa. Però aquella nit del 2011, sobre les gelades voreres de Zuric, quan les càmeres de televisió i els focus es concentren sobre la seva figura, Messi porta les sabates i el corbatí ben lligats, a l’entrada del Palau de Congressos, on lliuraran la Pilota d’Or. Dos anys abans, la catifa vermella d’aquesta cerimònia feia deu metres. Avui té la longitud d’una piscina olímpica. Quan Johan Cruyff va rebre el mateix reconeixement, la repercussió mediàtica va consistir a ocupar la portada de France Football, la revista que organitzava en solitari aquest premi, ara unificat amb la FIFA. Els futbolistes convidats caminen lentament per la catifa i els publicistes utilitzen aquests segons de televisió perquè els nous herois del futbol llueixin els seus vestits de gala. Avui, qualsevol acte públic de Messi, fins i tot aparèixer de manera involuntària amb els cordons de les sabates sense lligar, pot convertir-se en un desproporcionat acte de publicitat.
Messi és protagonista d’un fenomen d’aquests temps. L’emoció promou fetitxes i ell ja no necessita enfrontar-se a ningú per demostrar la seva alçada futbolística. Sobre la catifa que condueix els tres jugadors nominats cap a la Pilota d’Or, aquesta vegada els candidats —Messi, Xavi, Iniesta— són excepcionals: si fossin boxadors, pel seu pes, estarien a la categoria wèlter. La grandària no importa al millor club de futbol del món. El triangle més famós del futbol actual no és equilàter. És telepàtic: si fossin atletes olímpics, Xavi, Iniesta i Messi podrien integrar un equip de natació sincronitzada. El joc de Messi, pràcticament estèril de gols a la seva selecció nacional, és fèrtil en companyia dels seus dos companys al Barça. L’escriptor Fernando Iwasaki va dir una vegada que Maradona va ficar el gol més bonic de la història perquè no va poder passar-li la pilota a Jorge Valdano, i que aquella va ser la millor metàfora del joc en equip. Maradona mai no va inscriure als registres de la propietat intel·lectual el seu segon gol a la selecció anglesa al Mundial de Mèxic, i per això no cobra ni un cèntim cada vegada que el repeteixen a la televisió. Valdano, en canvi, va registrar la idea «Pensar mentre corres» i avui pot viure com a assessor d’empreses gràcies a la seva experiència a l’alta competició. Maradona va ser el millor en una sola cosa: jugar amb la pilota (encara que també a crear frases cèlebres); Valdano és bo en tot el que fa. Messi, sobre el seu futur, només diu que tornarà a Rosario, la mateixa ciutat on el seu pare controla la seva fortuna des de l’onzè pis d’un edifici de vidres brillants. Com Maradona, Messi no desplega el seu geni en una altra cosa que no sigui jugar a futbol. Però, com Valdano, com a mínim al Barça i amb la seva família, el 10 assegura el seu futur jugant en equip.
Aquesta nit, sota els llums del Palau de Congressos de Zuric, Messi juga tot sol i fa un gest que no combina amb el seu esmòquing: treu la llengua fins al mentó. Una vegada més torna a burlar-se de les estadístiques: Pelé va ser el rei del futbol durant dotze anys, Cruyff es va apoderar del cim cinc temporades amb el fum de la seva cigarreta, Maradona va liderar deu anys més la forma rodona de la Terra, Ronaldo va expandir la seva potència durant una dècada tot i que sense regularitat, Ronaldinho va somriure només quatre temporades i Zidane va ser un monarca breu, elegant i tardorenc a la recta final de la seva carrera. Messi s’aixeca de la seva butaca del Palau amb la parsimònia de qui no té pressa i s’ho vol prendre amb calma. Les càmeres de televisió li enfoquen la cara amb un zoom. Hi ha premis que de vegades deixen pàl·lids els experts de la pilota, premis que alguns anys s’atorguen perquè no poden quedar deserts, com els de l’anglès Michael Owen, el txec Pavel Nedvěd o l’italià Fabio Cannavaro, futbolistes que van ser extraordinaris de manera puntual, però irregulars i allunyats de la genialitat. L’estrella fugaç d’aquests jugadors només exalta la regularitat dels autèntics fora de sèrie com Pelé, Cruyff, Maradona, Zidane i Messi. L’argentí s’apropa al faristol des d’on farà el discurs d’agraïment per haver aconseguit la Pilota d’Or. En comptes d’apropar-se el micròfon a la boca, l’argentí s’hi inclina sobre. Després diria que ho va fer així perquè li tremolaven les cames. Uns mesos després se’l veuria, amb el mentó alçat i el front arrugat, intentant dirigir la selecció d’Argentina a la Copa Amèrica, i més tard plorant en caure eliminat a quarts de final. Uns mesos abans, s’havia posat davant un micròfon i les càmeres de televisió per dirigir-se als seguidors del Barça que havien omplert el Camp Nou per celebrar la victòria del club a la Lliga de Campions. Per fi cent mil espectadors escoltarien les seves paraules.
—La veritat… —va dir Messi— no tinc res a dir.
Però aquella nit del 2011, l’argentí dóna les gràcies als companys que l’han ajudat a arribar fins aquí, vol compartir el premi amb ells, amb la seva família, amb els barcelonistes, amb tots els argentins. A Zuric, fa un petó a la Pilota d’Or, i els cordons de les sabates continuen lligats. El seu calçat, de confecció italiana i cuir llis, té l’aparença i la textura d’un guant. Encara camina com si arrossegués els talons, amb les puntes dels peus cap a fora, com si portés les xancletes blaves que es posa després dels entrenaments del Barça, abans de dinar. Aquelles que li donen un aspecte de diumenger, entre desganat i endormiscat, de qui no li importa arribar tard o no li cal demostrar res.
Messi és la vara inevitable amb la qual s’han de mesurar els seus germans, amics, veïns. Els humans necessitem sovint una referència per veure com avança qualsevol creixement, i l’aspecte de noi de barri amb problemes per créixer de Messi va ser un miratge esperançador. Quan l’argentí va agrair a la televisió el metge que li va dissenyar el tractament per créixer, la consulta del seu endocrinòleg a l’Argentina va començar a rebre dotzenes de trucades telefòniques de pacients que volien augmentar l’alçada. El doctor, Diego Schwarzstein, va haver d’explicar que només podia tractar persones amb dèficit de l’hormona del creixement i que molta gent té poca alçada només per herència genètica.
—Si fos possible fer créixer qualsevol persona, jo jugaria a la NBA —em va dir el metge una tarda que em va atendre al seu consultori de Rosario.
L’home que va fer créixer Messi fa un metre setanta. Un centímetre més que el seu pacient més famós.
—Què hauria passat si Messi no s’arriba a injectar les hormones?
—Seria un adult d’un metre cinquanta.
Avui Messi fa dinou centímetres més.
Schwarzstein somreia com si recordés una entremaliadura.
—El més emocionant d’aquest tractament —em va dir— és que els nois que el segueixen veuen com els seus companys creixen, però ells creixen més ràpid, els igualen i els superen. Això els fa molt feliços. És el que li va passar, a Leo.
El nanisme que Messi va patir passa en un de cada vint mil naixements. El tractament contra l’edat òssia retardada permet als pacients tenir un creixement ràpid quan comencen a injectar-se hormones sintètiques. Però el doctor Schwarzstein destaca que créixer de cop no només és una experiència física, sinó també emocional. A l’edat en què encara creiem en els dibuixos animats, el fet de créixer de cop i de manera artificial és fer realitat una fantasia. La Pulga va ser el protagonista d’aquesta història.