Messi
Primera part: 2009 » 2
Pàgina 4 de 19
2
Leo Messi no parla amb estranys d’una altra cosa que no sigui de futbol. Una de les excepcions és quan encarrega menjar a domicili. Un dia, el carnisser de Messi aparca la camioneta de repartiment davant la casa del seu client més famós i, amb gest de guia turístic, m’indica que, sobre el mur de la façana, hi ha unes càmeres de vigilància. Són les tres de la tarda i és probable que a aquesta hora la Pulga estigui dormint. Ningú no s’enfila per un pendent ple de revolts de Castelldefels per arribar fins aquí a contemplar el Mediterrani. Però quan té el caprici de fer un rostit, Messi truca al carnisser i ell s’hi apropa amb la comanda de bifes, achuras i xoriços. El carnisser, un argentí a qui els seus amics anomenen «El Gallego», s’ha ofert a guiar-me. La Pampa, el restaurant on treballa, serveix carn a la brasa i ven carn de vaca argentina a domicili. La casa de Messi és al cim d’un pujol, al final d’un carrer estret i envoltat d’un bosc de pins. Aquí no hi arriba el transport públic. És un lloc ideal per estar callat.
Parlar amb ell és un privilegi de personatges com ara l’entrenador, el seu pare i el carnisser. Tot i que de vegades ni de l’entrenador: Maradona, que el va dirigir a la selecció argentina, va declarar que aconseguir que Messi et contesti el telèfon és més difícil que entrevistar Déu. Jugar al detectiu que el persegueix fa que els informants es divideixin entre els que es vanaglorien de conèixer-lo en persona i els que recorden haver-lo conegut abans que la fama els apartés del seu món.
Mónica Dómina va ser la mestra de Messi de primer a quart grau a l’escola Las Heras. Una nit vam conversar per telèfon dels anys en què la Pulga ocupava el primer pupitre de la classe.
—Vostè el va ensenyar a llegir i a escriure?
—Sí, però no li agradava gens l’escola. Ho feia per obligació.
La veu de Dómina té el to maternal d’una mestra i la solemnitat de qui llegeix un testament.
—Era molt tímid —em diu—. Vaig tenir un problema greu per poder comunicar-me amb ell.
—I què feia per animar-lo a parlar?
—Tenia una amiga que s’asseia darrere seu i em transmetia tot el que ell volia dir.
—Era com el seu intèrpret?
—Sí. Ella fins i tot li comprava el berenar. Actuava com una mare amb el seu nen. I ell deixava que ella ho dirigís tot.
A l’edat en què tots els nens fan preguntes, Leo Messi es comunicava amb la seva mestra a través d’una ventríloqua de sis anys. Avui, com als genis autèntics, no se li reconeixen mestres. «Fa l’efecte que Messi encara no es tracta a si mateix de vostè», diu Jorge Valdano. «Aconseguir aquests nivells de fama sense atabalar-se és impossible, tret que siguis un superdotat o un autista». A Lionel Messi se l’acusa de viure en una bombolla.
—Necessitava un psicopedagog?
—Jo vaig recomanar a la seva mare que el portés a la psicòloga —insisteix la mestra—. Havia de sortir de la se-va timidesa i reforçar l’autoestima. La tenia molt baixa.
El carnisser de Messi té avui l’autoestima molt alta. Al restaurant on treballa han fet del nom del seu client estrella part del seu pla de màrqueting. És el maître qui ofereix als fans una visita guiada a través d’una escenografia rústica: fotos de cavalls penjant a les parets, cambrers vestits de gauchos i el cartell d’una vaca a l’entrada. La Pampa és un restaurant de carretera amb carta de vins, a cinc minuts amb cotxe de la casa de Messi. Els diumenges al migdia sempre hi arriba algú preguntant si aquell és el lloc on l’ídol va a menjar el seu plat favorit.
—És veritat que el que més demana és milanesa a la napolitana?
—Almenys aquí, no —aclareix el maître—. Messi sempre menja el mateix: tira de asado.
D’això tracten els seus dilemes fora del camp: triar entre una tira de asado i una milanesa a la napolitana. Un psicoanalista ho passaria malament si intentés treure-li confessions íntimes en un divan. Messi prefereix el sofà de la migdiada.
—I al final Messi va anar a la psicòloga? —pregunto a la mestra.
—No ho recordo —es lamenta—. El que sí que recordo és que la seva mare sempre portava a classe els trofeus que ell guanyava jugant a futbol. Però ell es moria de vergonya.
—Va tenir altres alumnes així de tímids?
—No. Ell era diferent. Tothom volia jugar amb ell.
Dómina contesta amb rapidesa. Vol dir-me més coses.
—Era un líder que exercia en silenci —diu com si agafés fort el telèfon—. Era un noi de fets i no de paraules. Veig que ara continua igual.
—Quina imatge li ha quedat d’ell?
—El recordo menut i inquiet, amb aquell somriure que amagava alguna malifeta, i sabies que alguna més te’n faria.
—L’ha tornat a veure des que va deixar de ser el seu alumne?
—Mai.
La mestra calla.
Però Messi continua anant d’alguna manera a l’escola: hi ha fet donació de pupitres, estris escolars, ordinadors.
Avui la Pulga observa el món des dels finestrals que donen al Mediterrani. És un paisatge immòbil que condemna les càmeres de vigilància a l’avorriment. Hi són per si passa alguna cosa, però mai no passa res. El carnisser, si sap algun secret, no me’l dirà. Tot just deixarà anar alguns ossos, com els que es llancen a un gos, perquè els tornin a l’amo. Abans de pujar a la camioneta de repartiment, el maître m’ha aturat a la taula número dotze del restaurant per explicar-me una cosa. Una nit Messi va arribar amb una noia en el seu Audi Q7, el cotxe que el club regala als jugadors. Van demanar tira de asado i xoriço. Per postres, gelat de dulce de leche. El sopar es va fer amb llum d’espelmes. Messi va presentar aquella noia com la seva nòvia.