Messi
Primera part: 2009 » 4
Pàgina 6 de 19
4
Cada vegada que viatja a Barcelona, la mare de Messi, Celia Cuccittini, intenta recuperar amb ell les tradicions de la seva infantesa: a les nits li apropa una tassa de mate bullit, s’asseu al seu llit i li acarona els cabells abans d’apagar el llum. Les mares dels genis desapareixen dels radars de la premsa i dels fans. Buscar la senyora que acarona el cap a Messi és un tasca ingrata. Sempre se sent un contestador que anuncia que el seu telèfon està apagat. A la televisió d’Espanya, Celia Cuccittini apareix somrient en una publicitat de postres que acaba amb la veu acriaturada de Messi dient «Gràcies, mama». La família i el club han creat una bombolla que el protegeix, una extensió del ventre matern on no pugui entrar el món dels homes salvatges del futbol. Des de Barcelona són quinze els números que cal marcar per comunicar-se amb la seva mare a Rosario. La rutina de prémer-los és tediosa. Una nit, després de dos mesos de trucar-li cada dia, la dona se sent a l’altra banda de la línia.
La veu sona despreocupada, com si fes una altra cosa mentre m’atén.
Li pregunto si és la senyora Cuccittini.
—No, sóc la filla —em corregeix.
—Buscava la teva mare.
—La meva mare no hi és.
—Té un altre telèfon on pugui trobar-la?
—Sí, però no me’l sé de memòria.
María Sol Messi té setze anys i fa un silenci com esperant que li diguin qui truca. És a casa seva, al barri Las Heras, i em diu que utilitza el telèfon de la mare perquè el seu s’ha espatllat. La seva imatge no acostuma a sortir a les fotos que els paparazzi difonen de la família Messi. Tot i que de vegades María Sol apareix a la premsa per casualitat. El dia que van coronar per primera vegada el seu germà com el millor jugador del món, una càmera de televisió la va enfocar uns segons durant la cerimònia: és prima, té els cabells castanys i els trets angulosos de la cara li donen un toc de severitat semblant al del seu germà quan està seriós. Des de petita la seva vida ha estat marcada per un món d’èxits futbolístics. Quan Messi va viatjar a Barcelona per provar fortuna en el futbol professional, ella començava l’escola primària.
—Al principi veia el meu germà a la tele i no m’ho podia creure —em diu, desafinada—. És Messi però continua sent la mateixa persona. No ha canviat.
—Tu mires partits de futbol?
—Sí. Però no els miro amb la meva mare. M’agrada més fer-ho amb el meu pare.
—Per què?
—Ningú no vol mirar els partits amb la meva mare. Apareix Leo jugant i comença a cridar a la tele, plora, es posa molt nerviosa. El meu pare és més tranquil.
María Sol Messi no espera més preguntes per continuar retratant el seu germà.
—Jo sóc com Leo —m’adverteix—. M’agrada estar a casa. Amb una tele i un ordinador sóc feliç.
—El teu germà —li recordo— em va dir que s’estima més fer la migdiada.
—Sí. Torna dels entrenaments, s’estira a la butaca i s’hi queda tota la tarda. No sé com s’ho fa per adormir-se tan ràpid a la nit. Ell és feliç així.
—I la seva nòvia és tan tranquil·la com ell?
—No, a ella no li agrada estar tancada. Quan Leo se’n va a dormir, ella m’agafa i sortim juntes. A Leo, si li dius d’anar a passejar, es cansa.
La germana de Messi sembla que està sola a casa.
El pare, que també viu a Rosario, és el representant del seu fill. Menut i corpulent, Leo Messi serà com ell d’aquí a vint anys. Quan el Barça va guanyar el Mundial de Clubs a l’Estudiantes de la Plata a la capital de la Unió dels Emirats Àrabs, durant les celebracions els espectadors van confondre Jorge Messi amb el seu fill. El van aixecar a coll. Quan era adolescent, el pare de Messi també va jugar amb el Newell’s. Ho va deixar per culpa del servei militar, els estudis, el matrimoni. Treballava en una siderúrgia, però la paternitat li va permetre de continuar en el món del futbol per altres mitjans. Quan la Pulga va començar a sorprendre en el Barça, els seus dos germans més grans ja havien jugat en lligues inferiors. El negoci de la gran promesa futbolística mai no el va agafar desprevingut. Després de tenir dos nois, i futbolistes, només desitjava que el tercer fos dona.
Lionel Messi jugava a futbol com una puça meravellosa i, com tota puça meravellosa, no creixia. L’esforç per convertir-se en jugador professional tenia el motor de la il·lusió esportiva, però també la dificultat de finançar el seu tractament mèdic. Quan va fer onze anys, Messi feia una mica més d’un metre i trenta centímetres d’alçada, el mateix que un nen de nou. Des del moment que el va veure, el metge va saber que el diagnòstic era «dèficit de l’hormona del creixement», un trastorn que provocava un retard en l’edat òssia. Havia de rebre una dosi diària de somatotropina sintètica per combatre’l. El tractament injectable costava mil dòlars al mes, més de la meitat del que guanyava el seu pare aleshores. El futbol va deixar de ser només un joc i va passar a ser una taula per salvar-se del naufragi.
María Sol Messi es va fer adolescent quan les medecines del seu germà ja no eren un problema familiar. Ara participa de la fama del seu cognom des d’aquella invisibilitat que tenen els germans petits, aquells que ho veuen tot sense que ningú no els vegi. La vida pública del seu germà li ha de semblar un espectacle per gaudir amb una capsa plena de crispetes.
—Una vegada anàvem a comprar la meva mare, el meu pare, el meu oncle, la meva tia, tots. Ens va trucar Leo i ens va dir «Ara vinc».
Messi va arribar al centre comercial i la gent el va envoltar.
—El van haver de treure amb l’ajuda de la policia.
La inconsciència amb què Messi viu la fama produeix en la seva germana una rialla de complicitat. La seva veu sona cristal·lina des de l’altre costat del telèfon. No és casual que entre els seguidors de Messi hi hagi més nens i adolescents que juguen a la PlayStation que adults addictes als calçotets de marca. Un any abans d’aquesta xerrada amb la seva germana, en un concurs televisiu de preguntes i respostes que presentava l’exporter de la selecció argentina Sergio Goycochea, la participant que més sabia sobre la vida de la Pulga es deia Soledad i tenia disset anys. La seva germana, María Sol Messi, canvia de registre amb tanta rapidesa com si fes zàping un diumenge a la tarda.
—Quan les coses li van malament, val més no dir-li res —m’explica—. Es queda escarxofat a la butaca mirant la tele. Però no ho fa amb mala intenció. És que està desanimat.
La Pulga tenia motius per fer hores extres al sofà: només havia marcat dos gols en els últims deu partits de les eliminatòries al Mundial de Sud-àfrica, i els diaris argentins no deixaven de preguntar-se on s’havia ficat el geni. El veien com un estranger amb la samarreta equivocada. Lluny de la seva rutina amb el Barça, el golejador de la Lliga de Campions es comportava com un noi extraviat i trist. Semblava haver perdut la intuïció, aquella qualitat de saber fer les coses sense pensar i que, unida a la velocitat, fa que Messi jugui sempre en temps futur, un pas per davant dels altres. «El driblatge en velocitat que tan bé surt a Messi —diu l’escriptor Martín Kohan— no ajuda que pensi, és més: ho impedeix». Vestit amb la samarreta d’Argentina, pressionat pels deures de l’edat adulta, Messi va pensar i, mentre pensava, va trair el seu joc que consisteix en la irresponsabilitat de la infància. Al vestidor, aquesta cultura tan argentina com llatinoamericana en la qual el liderat l’exerceix un cabdill exigeix que se sigui Maradona. Els cabdills polítics han de guanyar adeptes abans de pujar al púlpit; els futbolistes cabdills els guanyen al vestidor abans d’entrar al camp. El silenci de Messi sense gols començava a ser sorollós.
La premsa argentina mai no l’havia criticat tant. Li demanaven que fos un pare sever quan ell era el fill tímid i entremaliat que sempre plorava en els moments de frustració. En un partit de la Lliga de Campions, tot i que el seu equip havia guanyat, Messi es va posar a plorar al vestidor per no haver jugat de titular. També havia plorat el dia que va debutar amb la selecció absoluta i el van expulsar sense haver disputat ni un sol minut de joc. Després de guanyar sis títols consecutius, no va poder reprimir les llàgrimes en quedar eliminat de la Copa del Rei. Messi viu cada derrota com la fi del món, amb l’esperit amateur que tenen els nens. Però la frustració amb la selecció del seu país no li provocava cap plor; Messi mirava a terra. En comptes de llàgrimes, una seriositat funerària se li apoderava del rostre.
—Estava molt fotut en aquell moment —em va dir la seva germana—. Tothom ho sabia.
—I tu, què feies?
—Jo li agafava la mà.
Lionel Messi té les mans tan grans com un porter.
Quan tenia cinc anys, la seva àvia materna el va portar a jugar a futbol per primera vegada. Avui el nét li dedica els gols apuntant els dits índexs cap al cel. De llavors ençà Messi no deixa anar la mà de la seva família.
—Li agafava la mà —tornar a dir María Sol—. Però no li parlava.
La seva genialitat empeny als qui l’envolten a la renúncia personal per actuar d’administradors del seu talent i la seva fortuna. Rodrigo Messi és el germà gran i, després del seu pare, el segon filtre per arribar a la Pulga. Va arribar a Europa amb la idea de continuar la carrera futbolística que havia començat al Newell’s i ara una de les seves responsabilitats és fer el sopar a Messi. En deixar els terrenys de joc, va estudiar gastronomia i cada nit s’encarrega d’alimentar un geni que només vol menjar carn. Una tarda, al bar d’un hotel de cinc estrelles, Rodrigo Messi em va dir que al seu germà no li agrada el peix ni la verdura. Aquell mateix dia, havia renovat contracte amb el Barça per deu milions i mig d’euros l’any, i ell havia estat al seu costat. És l’únic de la família que va romandre a Barcelona per ajudar-lo a complir el pla. De tant en tant, deixa anar un somriure nerviós i es passa la mà pels cabells tot i que no està despentinat. A casa seva l’anomenen «Problemita», i el seu principal problema no és pensar en el menú de cada nit. És organitzar la seguretat de Leo Messi.
—Quan surt de casa havent sopat —em diu el germà—, m’amoïno. A ell no li agrada tenir seguretat. Però n’hi posem sense que ell ho sàpiga.
—Què creus que li pot passar?
Rodrigo Messi concentra en una ganyota nerviosa una multitud de perills que ara no pot enumerar.
—Amb la fama, apareix l’enveja, la mala persona, i cal tenir cura de tot —m’adverteix—. El futbol és un món a part.
Portar el cognom d’un geni és una ombra que inspira i castra alhora. Al germà de Maradona li va anar tan malament amb la pilota que va acabar jugant al Perú com si fos l’atracció d’un circ. Quan va jugar al Barça, el fill de Cruyff va demostrar que només havia heretat els ulls blaus del seu pare. El fill de Pelé va fracassar com a porter del Santos i va acabar involucrat en casos de tràfic de drogues i blanqueig de diners. Per a Rodrigo Messi la necessitat de tenir cura del seu germà en un planeta desconegut i perillós s’ha convertit en la missió de la seva vida. En canvi, a l’altre costat del telèfon, María Sol prefereix parlar d’una festa inoblidable.
—I què et va regalar pel teu aniversari? —pregunto.
—Em va regalar de tot. Era a Espanya però trucava cada dia —em diu—. Volia saber de quin color seria el meu vestit.
El futbolista que s’adorm quan no té una pilota es va despertar per celebrar els quinze anys de la seva germana. Des de Barcelona, es va assegurar que reservessin el saló del millor hotel de Rosario, que contractessin un servei de càtering per a dues-centes persones, que ella escollís el vestit que més li agradés. Va escollir també la música en viu: cúmbia i reggaeton. Li va regalar una cadeneta d’or amb un penjoll en forma de cor, i un anell.
—I va ballar?
—Sí. I ens vam quedar bocabadats perquè al casament del meu germà va estar assegut tota la nit.
Era la primera vegada en la seva vida que la seva germana el veia ballar.
Ningú no demana a Messi una sorpresa més gran que la pura fantasia dels seus gols. Un dels seus driblatges pot ser tema de conversa durant mesos, i els enamorats del futbol explicaran als seus néts que ells el van veure jugar. Sense proposar-s’ho Leo Messi és part dels nous efectes especials de la felicitat col·lectiva. Avui també és l’heroi de la seva germana.
—Què t’agradaria fer? —li pregunto a María Sol.
—M’agradaria anar-me’n a Barcelona per començar estudis de teatre.
La seva veu d’adolescent sembla convincent.
—Algun dia m’agradaria ser com el meu germà —em diu—. Però en actriu.
María Sol Messi ho diu amb la seguretat del que sent que tot és possible. Fins i tot negar la idea que només pot haver-hi un geni a la família. Encara no sap que darrere qualsevol art s’amaga un calvari. El del seu germà podria ser l’avorriment que sent quan s’aparta del món de la pilota. Sense espectadors ni aplaudiments, per a Leo Messi el xou continua cada tarda, en el silenci de casa seva, quan és a punt de tancar els ulls i deixa caure el cap sobre un gran coixí.