Messi
Primera part: 2009 » 5
Pàgina 7 de 19
5
Leo Messi prefereix no recordar determinades coses de la seva infantesa. Falten tres minuts perquè acabi l’entrevista i deixa anar el gest d’emprenyat que posa quan li anul·len un gol: el mentó enfonsat, la boca torta, el front arrugat. És la seva reacció quan veu que un llibre treu el nas per la meva motxilla. El fet d’haver sacrificat la seva migdiada no és el que incomodava Messi aquella tarda del 2009. Abans de fer vint-i-dos anys, a Espanya ja s’havien publicat dues biografies sobre la seva persona. Una d’elles, El nen que no podia créixer, de Luca Caioli, celebra l’epopeia futbolística de la Pulga al desmesurat món de la pilota. Avui Messi el mira amb recel.
—Aquí surten coses que no haurien de sortir —m’adverteix assenyalant el llibre amb la barbeta.
Del melodrama futbolístic de la seva infantesa, Messi en detesta alguns episodis. Tenia tretze anys quan va pujar per primera vegada a un avió i es va dirigir a Europa amb el seu pare. Una tercera persona viatjava amb ells.
—Ho recordo com si fos avui mateix —em diu Fabián Soldini per telèfon.
Si en aquell viatge tot sortia bé, un agent s’ocuparia dels contractes. Soldini parla de Messi amb to paternal.
—Era tan bo —insisteix— que ens vam oferir a pagar-li el cinquanta per cent dels medicaments que necessitava per créixer.
Era un producte d’exportació i l’agent va veure que el seu destí era Espanya.
En un vídeo casolà, el nen Lionel Messi fa noranta-set tocs amb una taronja i cent trenta amb una pilota de tennis.
Els esfèrics no cauen a terra.
L’agent el va filmar fent aquests jocs malabars.
Va enviar còpies als seus contactes a Barcelona.
—Com era Messi als dotze anys?
—Molt introvertit —diu Soldini—. Quan el portàvem al metge, li costava despullar-se perquè li fessin la revisió.
Li costava també separar-se de la família. En aquell primer viatge a Espanya, va haver-hi un tram entre Rosario i Buenos Aires que va ser dramàtic per a Messi.
—No va parar de plorar —em diu l’agent—. Sembla que ja sabia que no tornaria.
—Era fràgil —li dic—. Però quan juga se’l veu molt aguerrit.
—Sí. El repte és el seu incentiu. Ell sempre ha de jugar per alguna cosa.
Soldini respon ràpidament a totes les preguntes, com si cada matí se les formulés.
—Una vegada li vaig prometre que si feia cinc gols li regalaria un conjunt esportiu Puma.
Eren els seus primers dies a Barcelona.
La Pulga vivia en una habitació de l’hotel Plaza, al barri de Sants. Des de la finestra veia les torres venecianes, la muntanya arbrada de Montjuïc, la plaça Espanya. Al seu cap només hi havia una idea: tenia disset dies per demostrar què sabia fer amb la pilota. Havia marxat del seu país perquè cap directiu estava disposat a pagar-li el tractament per créixer, i, a Barcelona, s’hi jugava el futur en els partits de prova. Minuts abans d’entrar al vestidor, la Pulga es va aturar.
—Li feia vergonya d’entrar-hi sol —diu Soldini—. El vaig haver d’acompanyar.
Aquella tarda va fer quatre gols i li’n van anul·lar un.
L’agent va complir la seva promesa i li va comprar el regal.
Avui, a la Ciutat Esportiva, Messi mira amb recel els llibres que expliquen aquesta part de la seva vida.
—I quines coses no hi havien de sortir? —insisteixo mentre fullejo les pàgines del llibre.
—D’aquestes coses —em diu—, val més que en parlis amb el meu pare.
El seu pare s’inquieta quan ha de parlar de negocis.
—Leo mai no va tenir representant —aixeca la veu per telèfon—. No vull parlar-ne, d’això.
D’allò que el pare no vol parlar és d’una demanda pendent. L’empresa del seu exagent reclama el cobrament dels dies en què Soldini i els seus socis es van encarregar de l’arribada de Messi a Barcelona. Hores invertides quan el futur de la Pulga encara era incert. Avui Soldini puja el to de la veu des de l’Argentina.
—Ja ni em saluda —em diu de Messi—. I vaig haver d’anar al psicòleg per aquest motiu. Jo li vaig dir: «A mi no em vas trencar la cartera. Em vas trencar el cor».
Leo Messi va haver d’adaptar-se a la lògica del negoci. El vídeo en el qual feia malabarismes amb una taronja va acabar promocionant una targeta de crèdit. Soldini, el director d’aquella funció infantil, se n’assabentaria per la televisió. La fi de la innocència amateur va ser el principi de la cobdícia industrial: el primer gran contracte per a la Pulga es va pactar en un tovalló. El llavors director esportiu del Barça, Carles Rexach, el va veure jugar set minuts i, en presència d’un agent intermediari, va agafar el tovalló d’un restaurant i va signar un precontracte. No volia que un altre club s’apoderés de Messi. El Barça es va apropiar del seu futur en la precarietat d’un paper d’un sol ús. En menys d’una dècada, un noi de vint anys i escaig va passar a guanyar quatre vegades més del que Barack Obama declara que guanya amb la venda dels seus llibres i per presidir el país més poderós de la Terra. El seu cognom és una marca registrada que funciona com a empresa familiar amb el nom Leo Messi Managament. El geni del futbol ha gravat anuncis publicitaris per a bancs, refrescs, companyies aèries, videojocs, màquines d’afaitar, i ha fet de model en anuncis de calçotets i pijames. Un pijama que no necessita per fer la migdiada.
Leo Messi Management torna a girar el cap i no troba el cap de premsa que ha de rescatar-lo. La seva impaciència és la d’un alumne obedient que espera que algú toqui la campana de l’hora del pati per marxar. Juanjo Brau, el fisioterapeuta que acompanya Messi pel món, diu que una manera d’entendre’l és observar-li la posició del cap: quan l’ajup, és com si es pengés un cartell que diu «No molesteu». La majoria de les estrelles de la pilota tenen una actitud que els fa semblants dins i fora del camp: la manera de caminar traient pit de Maradona, el somriure de carnestoltes de Ronaldinho, la lentitud elegant i aristocràtica de Zidane. Lluny de la pilota, Leo Messi sembla un clon sense bateria del jugador elèctric que tothom coneix. Un mal representant de si mateix. El cap de premsa no ve a buscar-lo, i la Pulga és a punt d’aixecar-se. Però abans dóna un cop d’ull al seu telèfon i comprova que ningú no l’hagi trucat.
—Guardes les teves fotos aquí? —interrompo.
Messi es posa les xancletes com si s’aixequés del llit. S’estira.
—Enviar-ne, sí que n’envio —em diu—. Però no sóc de guardar fotos.
El cap de premsa apareix movent els braços com l’àrbitre que expulsa un jugador. És el final. Leo Messi ha apartat els ulls de la meva motxilla on són els llibres que expliquen la seva història i que ell no vol llegir. Els llibres són per a ell com uns veïns que no vol saludar. Una vegada el seu entrenador, Pep Guardiola, li’n va regalar un, de llibre. Va confiar en el títol per provocar la intriga a un jugador que sempre guanya. Però també va voler enviar-li un missatge en paper de regal. Es tractava de l’última novel·la de David Trueba: Saber perder.
—I el vas llegir?
—El vaig començar perquè me’l va regalar ell —em diu fent referència a Guardiola—. Però no m’agrada llegir.
—Saps que explica la història d’un noi que ve de l’Argentina i coneix una noia aquí?
—Sí, després vaig preguntar i m’ho van explicar.
Saber perdre.
Lionel Messi continua plorant quan perd. Avui, a la Ciutat Esportiva, s’acomiada amb una encaixada de mans tan relaxada i absent com ell mateix quan no porta la pilota als peus. Aquí es mou, parla i calla amb una mandra enganyosa que desapareix davant dels seus rivals. En la seva edat d’or, Ronaldinho despistava els defensors ocultant una jugada letal darrere d’un somriure; Messi desconcerta el món amb la seva presència distreta. Demà tornaré a veure’l a la televisió, quan li donin el premi al millor futbolista de l’any a Europa, un dels vint trofeus que ha rebut aquesta temporada. Portarà un vestit italià ben ajustat i, tot i així, semblarà que li hagin deixat. Després tornarà a la seva rutina domèstica a càmera lenta, la paradoxa perfecta del noi més imprevisible en els jardins del món. Però aquesta tarda, d’aquí a uns minuts, Messi conduirà el seu cotxe, tot sol, i pujarà fins a casa seva, amb vista al Mediterrani, per acabar enfonsat, com sempre, en la hipnòtica somnolència de la seva butaca.