Messi
Segona part: 2010 » 2
Pàgina 9 de 19
2
Fora de la bombolla del futbol, el món és per a Messi un paisatge que contempla des de les finestres d’un avió o dels autocars que van d’un estadi a l’altre. Sobretot, és el paisatge il·luminat de la pantalla de la seva Blackberry. Les obligacions que li exigeix el club s’apropien gairebé per complet de la seva vida, i el xat per internet és de vegades el seu únic recurs per parlar amb els seus amics. Un matí, Rubén Bonastre, que va ser el seu professor d’informàtica, em va portar al lloc on Messi havia fet les seves primeres classes per aprendre a enviar correus electrònics. És una aula al primer pis de La Masia, l’antiga casa de pedra del segle XVIII, allotjament dels futbolistes adolescents que arriben d’arreu del món amb l’aspiració de jugar al primer equip del Barça. Messi hi va entrar l’any 2001, quan tenia tretze anys. Bonastre va ser una de les primeres persones de rebre’l. Va ser també el seu conseller acadèmic. A La Masia els adolescents fan classes de suport escolar i aprenen a competir en un esport d’equip. Viuen en un règim estricte, gairebé militar, encara que des de fora el lloc pugui semblar una afable casa de camp d’un altre segle, de quan internet i els telèfons mòbils ni tan sols formaven part del regne de la ciència-ficció.
—Recordo que Messi pràcticament mai no tenia les mans al teclat —diu el professor d’informàtica.
—Era gandul?
—No. Era molt distret i dispers —afegeix Bonastre—. Però quan li demanava que treballés, es posava els cabells darrere les orelles i feia veure que treballava, encara que no sabés el que estava fent.
Rubén Bonastre va començar a treballar a La Masia el mateix any que Messi va arribar a Barcelona. Té trenta anys i escaig, du els cabells curts amb gomina, i el seu to de veu és el d’un líder juvenil. Messi portava aleshores els cabells llargs i amb prou feines començava la secundària. Bonastre comprèn ara la seva distracció.
—Era una actitud intel·ligent —diu el professor—. Tenia molt clar que el seu objectiu era jugar a futbol. Ell anava al col·le i, encara que després no rendia, complia sempre amb les seves obligacions. Era part del preu que havia de pagar.
Com gairebé tots els futbolistes, el crac del futur mai no va ser un alumne aplicat. Però, si volia jugar al Barça, estava obligat a assistir a totes les classes. També a les avorrides d’informàtica. PowerPoint. Bases de dades. Windows. Ell no estava per la feina.
Avui Messi sempre està atent als missatges telefònics.
Una tarda d’octubre del 2010, a casa seva, a Barcelona, li sona la Blackberry. És un missatge de text.
—Ets un desastre —li diuen des de Buenos Aires—. Et mataré.
És Juan Sebastián Verón.
Durant quaranta dies, al Mundial de Sud-àfrica, Messi va ser company d’habitació del migcampista de la selecció argentina. Al centre d’alt rendiment esportiu de Pretòria van dormir en llits paral·lels i van compartir l’expectativa d’un mundial que per a ells va acabar a quarts de final. Verón havia jugat dos mundials i el seu cos alt, d’espatlles amples i cap pelat s’havia popularitzat a Europa després del seu pas pel Chelsea, el Manchester United i l’Inter de Milà. Messi jugava el seu primer campionat del món en qualitat de jugador titular. Maradona estava segur que la presència propera d’un líder com Verón podia motivar-lo. Volia evitar que la pressió competitiva convertís Messi en el nen tímid i sense reflexos que havia estat als partits de les eliminatòries. Avui Verón coneix la fórmula perquè Messi reaccioni fora del camp de la mateixa manera que ho fa dins.
El dia que em va rebre a Buenos Aires, al menjador del Club Estudiantes de La Plata, s’havia proposat demostrar-m’ho.
—Aquí hi ha una persona que pregunta per tu —li escriu Verón en un SMS—. A qui m’has enviat?
Messi respon des de Barcelona.
—Jo no t’he enviat ningú.
—No, boludo —replica Verón—. Faig broma.
Messi sempre vol saber qui pregunta per la seva vida, i Verón posa la lluminosa pantalla de la seva Blackberry a l’abast de la meva vista: la Pulga està connectat al xat del seu telèfon mòbil. La seva imatge apareix estàtica a la pantalla del seu excompany d’habitació. És la típica foto minúscula que els usuaris de la web 2.0 escullen per mostrar-se mentre xategen. Hi veiem un Messi que somriu, mirant la càmera i abraçat a la seva mascota, Facha, el bòxer. Tots dos estan estirats en una butaca, mig enfonsats sobre un gran coixí. Verón m’ho deixa veure per demostrar-me que Messi acostuma a estar connectat. I s’ho passa bé dient-li qualsevol ximpleria per provocar-lo. Però avui, entre broma i broma, també li està demanant permís per parlar de la seva vida.
—I sempre et respon? —li pregunto.
—Sí. Sempre necessita jugar i guanyar —em diu Verón—. Sempre busca un estímul.
M’ho va explicar amb un exemple.
—L’altre dia vaig enviar-li un missatge per picar-lo —em diu—: «Fa dues setmanes que no m’escrius, mal amic». I ell de seguida va contestar: «No, disculpa’m, és que no et vull molestar».
Verón obre els ulls.
—Molestar? —arronsa les espatlles—. Ell no té per què contestar-me.
Els acudits per internet són confusos, i Messi no s’avé amb les paraules.
—Jo li conec el canvi d’humor, les cares, i quan està emprenyat —afegeix—. Quan demana silenci, cal respectar-lo.
—I com t’ho has fet per aconseguir la seva confiança?
—Tractant-lo com si fos un germà —diu Verón.
I rectifica:
—O com un fill.
Messi es va criar envoltat d’adults que no eren els seus pares, però que el van tractar com un fill. El noi que a l’escola primària parlava a través d’una companya de sis anys i que avui es comunica a la velocitat d’una Blackberry rebia classes d’informàtica dos cops per setmana i es comportava com aquells usuaris del Messenger que sempre apareixen amb el cartell d’absent.
—Hi era, però era com si no hi fos —recorda el professor d’informàtica.
Però Messi no era el mateix a la classe d’ordinadors que en un camp cobert de pilotes.
—La paradoxa és que jo anava a reunions amb els tècnics del futbol i em parlaven meravelles d’ell —em diu Bonastre—. Aleshores et preguntes: com pot ser que entri al camp amb tanta desimboltura i que a la vida real no la tingui?
A la vida real, després d’entrenar i assistir amb desgana a les classes de suport escolar, Lionel Messi passava les nits en un apartament proper al Camp Nou, a la Gran Via de Carles III. El club lloga aquests pisos a les famílies dels nens estrangers que vénen a jugar a les categories inferiors, i Jorge Messi, el seu pare, s’havia encarregat d’escollir l’apartament més convenient per a tota la família. Els primers quinze dies a la ciutat els Messi es van allotjar en habitacions de l’hotel Rallye, amb una privilegiada vista al camp del Barça. Però volien un lloc còmode per instal·lar-se.
Celia Cuccittini, la mare de Messi, va inspeccionar el nou pis en silenci.
—Vull una casa —va dir ella, acostumada als carrers amples i les residències d’una sola planta del barri Las Heras.
No li agradava viure en un edifici d’apartaments.
Mesos després, els Messi Cuccittini van deixar aquell edifici. La mare no es va adaptar al nou barri. El segon germà, Matías, festejava llavors amb una noia de l’Argentina i va decidir tornar al seu país. La seva germana, María Sol, no es portava bé amb la llengua catalana ni amb els seus nous companys de col·legi. Tots van tornar a Rosario. A Barcelona, només s’hi va quedar el seu germà gran, Rodrigo, que va preferir viure amb la seva parella en una altra part de la ciutat. Abans de començar a ser el golejador de les categories inferiors del Barça, Lionel Messi s’havia quedat sol amb el seu pare en un apartament familiar les habitacions del qual van quedar desertes.
Messi explicaria la seva història una dècada després. «Ho vam passar malament —va dir—. En més d’una ocasió, quan estava amb el meu pare, jo em tancava a plorar perquè no em veiés». La família no va adaptar-se a la ciutat on el més petit dels seus fills es transformaria en el millor futbolista del món i, mentre el professor Bonastre li ensenyava a comunicar-se a distància a través d’internet, Messi no podia jugar en cap competició nacional perquè era estranger. El club on havia crescut, el Newell’s Old Boys, es negava a donar-li el passi internacional perquè fos inscrit a la Federació Espanyola de Futbol. Només podia jugar partits amistosos de la categoria infantil B de la Lliga Catalana.
No obstant això, el FC Barcelona el va retenir. Messi encaixava en una filosofia de l’esport que el Barça havia començat a practicar vint anys abans en les seves categories inferiors. Els directors esportius ja no buscaven l’estereotip de futbolista alt i musculós. Valoraven més la tècnica, la intel·ligència i l’habilitat que el físic. Quan Pep Guardiola era un nen que vivia a La Masia, gairebé fracassa pel seu físic fràgil. El seu exentrenador, Lluís Pujol, ho recorda així: «Tenia unes cames que semblaven filferros. No li vaig veure res rellevant des del punt de vista futbolístic: ni xut, ni driblatge, ni arribada, ni tan sols coratge o desplegament». Recorda haver comentat a Oriol Tort, que era el responsable de les categories inferiors del Barça:
—No sé pas que té aquest noi —li va dir, escèptic, Pujol—. Jo només li veig el cap.
—Efectivament —va assentir Tort—. El secret del nen està en el seu cap.
La política d’invertir en jugadors amb més cap que cos es va consolidar al FC Barcelona i es va convertir en una marca de la casa. Quan Messi va arribar per passar les proves del Barça, es va posar sota les ordres del llavors director esportiu del club.
—Quan vaig voler fitxar Messi —em va dir Carles Rexach—, alguns em deien que semblava un jugador de futbolí. Jo els vaig respondre que si els jugadors de futbolí eren així, volia tot un equip amb jugadors de futbolí.
La Pulga era part d’un pla que s’havia anat preparant amb el temps.
Avui La Masia funciona de la mateixa manera que quan la freqüentava Messi. De les parets de pedra i ciment pengen fotos de velles glòries. A l’aire, s’hi barreja l’olor de menjar que ve de la cuina amb el de la cera del terra i els bancs de fusta que hi ha a la recepció. Aquí va signar el seu primer contracte Johan Cruyff, i es van alimentar set dels futbolistes de la selecció espanyola que van guanyar el Mundial de Sud-àfrica. Les habitacions amb lliteres estan al costat de la biblioteca. Allà hi ha espai per a dotze nois, i la resta, uns cinquanta, dormen en un edifici al costat del Camp Nou. Són les mateixes habitacions en les quals van dormir els futbolistes Xavi Hernández i Andrés Iniesta, els nominats a la Pilota d’Or 2010 juntament amb Messi. Cap d’ells superava el metre setanta-u d’alçada. Messi no superava els cent cinquanta centímetres quan va arribar al club. Però tothom el volia tenir al seu equip. Quan jugava amb el Cadet B i va viatjar amb els seus companys a Suïssa, durant el sopar de comiat del torneig en què van derrotar l’equip amfitrió, el Thayngen, va pujar a l’escenari un futbolista professional per fer jocs amb una pilota. Els companys de Messi, disconformes amb l’exhibició, van obligar la Pulga a pujar a l’escenari. El nen prodigi exhibia amb la pilota una desimboltura que no mostrava fora del terreny de joc.
—Segurament no va aprendre a fer logaritmes —em diu Bonastre a La Masia—. Però va aprendre a arribar puntual les pràctiques, a tenir entrenadors i aguantar que et diguin coses que no t’agraden.
Bonastre parla amb la convicció de qui se sent satisfet amb la feina feta.
—Si tens autocontrol amb un professor, el tindràs amb l’entrenador —diu el mestre d’informàtica—. Si tens autocontrol a classe, el tindràs al camp.
La disciplina que Messi mostra quan juga l’ha heretat del recolliment que va viure en la seva adolescència. És l’habilitat descarada del potrero argentí continguda pel rigor acadèmic del FC Barcelona. El crac que va néixer en un país fet per líders cabdills hauria tingut un altre destí sense l’educació d’un club que va apostar per la democratització de la pilota. Entre davanters que defensen i defenses que ataquen, Messi exerceix de líder silenciós en la distribució del poder del Barça. Amb la samarreta d’Argentina, en canvi, no hauria guanyat la pilota d’or que el va proclamar el millor del món. La selecció del seu país tenia una dinàmica de joc a la qual a Messi li costava adaptar-se. Però també és cert que la lleialtat al club que li va pagar el seu tractament per créixer, Messi la materialitza en inspirats xuts a l’angle que semblen més una prova d’amor que una ambició per superar un rècord.
Al Mundial de Sud-àfrica, Verón havia assumit la responsabilitat de mantenir tèbia la incubadora en què Messi va madurar la seva genialitat. Però en aquella ocasió, amb la samarreta d’Argentina, el 10 només va xutar pilotes al travesser i a les mans del porter.
—Quan es bloqueja, no et mira als ulls —em diu Verón aquell matí a Buenos Aires—. El millor que pots fer en aquests moments és deixar-lo tot sol. De vegades arribàvem a l’habitació, estava emprenyat i jo el deixava.
—La seva germana em va explicar que quan està malament es tira a la butaca —li dic—. Ell em va dir que li agradava fer la migdiada.
—És veritat —va confirmar Verón—. Llit a dojo.
Als seus trenta-cinc anys, i pare de dos fills, a Verón li agrada ficar-se al llit a les onze de la nit. El migcampista s’enfrontava al repte del seu últim mundial. La una de la matinada era molt tard per a ell. Messi, en canvi, vivia la concentració amb l’energia d’un vailet que se’n va de colònies amb la seva colla. A casa seva, es fica al llit quan no té res millor a fer.
—Si el deixes fer, dorm fins a les deu o les onze del matí. I a més a més fa la migdiada.
Verón ho diu amb el somriure d’un oncle que un cop al mes gaudeix del seu nebot consentit.
—És increïble la quantitat d’hores que dorm —insisteix—. Jo em llevava, feia soroll i ell res. Però res.
Messi mirava la sèrie El cartel de los sapos, sobre narcotraficants colombians.
—Ell era l’amo del comandament a distància —acusa Verón.
Mentre ell liderava l’equip durant els partits, Messi controlava el televisor des del llit de la seva habitació. Javier Mascherano, el migcampista de la selecció argentina, era l’amo dels DVD que els altres jugadors es passaven de mà en mà. Tots volien veure aquella sèrie sobre tràfic de drogues.
—Molts personatges morien i n’apareixien uns altres —m’explica el seu excompany d’habitació—. Un dia Leo em va dir que la sèrie s’havia posat una mica densa i la deixava.
Messi era l’encarregat de portar els DVD a la seva habitació compartida. Un any abans s’havia fet addicte a les telesèries Lost i Prison Break. També les va abandonar abans d’arribar al final.
Messi prefereix divertir-se amb jocs en els quals pugui controlar el desenllaç.
Verón se sorprèn dels costums que Messi conserva des de petit. L’estadística diu que abans d’una competició un esportista d’alt rendiment no aconsegueix dormir més de quatre o cinc hores a causa de l’estrès. Fora de la competició el més habitual és dormir-ne nou, una hora més que una persona que no fa esport. Segons un registre del FC Barcelona d’agost del 2003, a l’edat de setze anys, Messi pesava seixanta-dos quilos set-cents grams i el dia anterior havia dormit «deu hores a la nit i una hora de migdiada a la tarda». En aquella època cada futbolista de les categories inferiors del Barça tenia l’obligació d’indicar al seu entrenador les seves hores de son. Messi era el futbolista més hàbil del planter del Barça i alhora el més dormilega de la seva categoria.
Fernando Signorini, el preparador físic personal de Maradona, i al Mundial de Sud-àfrica de la selecció argentina, veu en Messi un enigma sense desxifrar.
—La freqüència de moviments que té al camp és més alta que la de Maradona —em diu Signorini una tarda a Buenos Aires—. Portar la pilota tan enganxada a la gespa exigeix un ritme altíssim de passos. No sé com s’ho fa.
Per a Signorini, Messi es un fenomen sobrenatural que ha arribat quan creia que ja ho havia vist tot.
—Tu el mires abans de saltar a la gespa i està més tranquil que un nen que se’n va a jugar a un petit camp del seu barri.
Messi no es posa nerviós al vestidor minuts abans de trepitjar el camp. No és l’únic cas: abans d’una final de Wimbledon, el tennista Björn Borg no arribava a les seixanta pulsacions per minut, quan el més normal és tenir-ne més de cent. En canvi, Valdano recorda haver vist Maradona espantat, demanant ajuda a la seva mare abans d’un partit important: «Tota, ajuda’m que estic espantat». Signorini diu que Maradona feia teatre per cridar l’atenció dels companys.
—Hi ha esportistes que són grans simuladors d’estats d’ànim —diu el preparador físic—. El cas de Leo és diferent. Jo no detectava que res el preocupés. Aquesta mena de persones són inexplicables. Ells viuen i juguen com volen, mentre que la resta viuen i juguen com volen els altres.
Maradona, com Messi, sempre era l’últim a llevar-se del llit, com si s’hagués oblidat del partit.
—Qui despertava Messi al matí? —li pregunto a Verón.
—Deia al massatgista o a mi que el despertéssim per anar al gimnàs. En aquestes coses és una mica dropo.
Messi no s’angoixava abans de cada partit pel fet de ser el protagonista del Mundial.
—Messi s’asseu en un racó. No fa res —explica Verón—. No s’embena. Tampoc no utilitza turmelleres. Un partit de quarts de final d’un mundial el juga com si jugués amb els amics del seu poble.
Uns dies abans que Messi fes vint-i-tres anys, la selecció argentina era una de les favorites del Mundial de Sud-àfrica. Tot i que no feia gols, la superestrella del Barça destacava en un equip que avançava sense perdre. Dos dies abans del partit amb Grècia, Maradona va trucar a Messi per dir-li una cosa. Volia donar-li el braçalet de capità.
—Aquells dos dies —em diu Verón— vaig veure Leo nerviós per primer cop.
No era la responsabilitat del lideratge el que l’incomodava. Allò que el neguitejava era que havia de fer un discurs als seus companys.
—Va estar dos dies pensant què havia de dir. «Què dic?», em preguntava Leo —recorda Verón—. Li vaig dir: «Digues el que sents i el discurs sortirà tot sol. Però no és fàcil».
Nosaltres notàvem que Messi ens estava escoltant des de la seva Blackberry. A la pantalla del telèfon de Verón, hi parpellejava un guió electrònic. El diàleg amb ell podia continuar. A la foto del seu telèfon, Messi feia un somriure en silenci.
Maradona l’atabalava demanant-li que parlés al vestidor. No era la primera vegada que el posava nerviós. Messi havia conegut Maradona en un programa televisiu que el Pelusa presentava a Buenos Aires. Tenia divuit anys i el seu nom tot just començava a ser popular a l’Argentina. El programa es deia La noche del 10. Havien muntat davant les càmeres una pista de futbol tennis, on el 10 etern s’enfrontaria al 10 del futur. «Estàvem al camerino amb el meu pare, el meu cosí i el meu oncle parlant dels autògrafs i de les fotos que li demanaríem. De sobte, Diego va obrir la porta sense dir res i va entrar», va recordar Messi. «Ens vam quedar petrificats. Se’n va anar i no li vam demanar res». Cinc anys més tard, en la tensió competitiva del Mundial, Messi va tornar a quedar petrificat. En aquella primera trobada, havia guanyat el partit de futbol tennis. Però la seva presència continuava intimidant-lo. A Sud-àfrica, el 10 etern havia volgut donar-li un incentiu amb el braçalet de capità. Per a l’opinió pública, el gest va semblar un merescut i anticipat regal d’aniversari. Per a Verón, que diverses vegades havia estat capità de la seva selecció, era una nova responsabilitat: a l’habitació compartida, havia d’ensenyar a un geni abstret a comportar-se com un cabdill. A Messi, el privilegi el deixava mut. No podia arengar els seus companys per SMS.
Tres anys abans, en un programa de televisió, Maradona havia declarat que Messi ho tenia tot per ser «el gran jugador argentí». Però també havia dit que li faltava presència.
—Si pogués ser una mica més líder —va dir Maradona—, crec que podríem anar de la seva mà al Mundial de Sud-àfrica.
—Li falta lideratge? —va preguntar el presentador, Marcelo Tinelli.
—Sí, presència —va contestar Maradona—. Perquè les altres coses les té totes.
Com en un joc de miralls, Messi projectava una imatge en la qual Maradona s’hi veia reflectit. Tenia dinou anys quan va jugar el seu primer Mundial, i Maradona vint-i-un quan va disputar el Mundial d’Espanya. «Crec que en donar-li la capitania a Leo, Diego va pensar en ell mateix quan tenia la mateixa edat —em va dir Fernando Signorini—. En aquell partit amb Grècia, Maradona li va donar la cinta de capità a Maradona». En el monòleg interior dels seus entrenadors, Messi mai no havia interpretat el paper de capità. L’estridència d’un braçalet que li exigeix parlar com un cabdill estressa a qui prefereix passar inadvertit. En termes monàrquics, les successions sempre són conflictives.
—I al final, Messi, va parlar al vestidor?
—Va dir alguna cosa —recorda Verón—. Però de seguida es va encallar, perquè no sabia com continuar.
Verón va calcular les seves paraules. Volia protegir la intimitat de l’equip.
—Va dir que estava molt nerviós. I vam sortir al camp.
El migcampista parla de Messi com si es tractés d’un nebot o del seu germà petit. Contra Grècia, a Sud-àfrica, ell havia de ser el capità.
—Suposadament el capità havia de ser jo —em diu amb un somriure Verón—. Però Maradona se’m va apropar i em va dir: «Què et sembla si li donem la capitania a Leo?». «Cap problema —li vaig dir—, tu ets el tècnic». No era qüestió de muntar un enrenou.
Hi ha un curtcircuit emocional quan es contempla un acte genial, però hi ha ocasions en què aquesta mateixa situació pot convertir-se en patiment. Messi es va enfrontar a Verón en un terreny de joc, i el seu amic aixeca les celles i tira el cos enrere quan l’hi recordo. Va ser una nit del 2009 a la capital de la Unió dels Emirats Àrabs. El públic àrab corejava el nom de Messi.
—Aquella nit Leo estava emprenyat —recorda Verón—. Jo el conec i sé que no li sortia un bon partit.
No hi havia localitats lliures a l’estadi d’Abu Dabi. Lionel Messi va saltar al camp amb el dorsal 10 imprès en una samarreta de color rosa fluorescent del Barça.
Verón, per la seva banda, lluïa al braç esquerre la cinta de capità del Club Estudiantes de La Plata. Jugaven la final del Mundial de Clubs, el millor equip d’Amèrica contra el millor d’Europa, i per a Verón, un crac que ja pensava en la retirada, era l’última possibilitat de guanyar el mateix trofeu que el seu pare, també futbolista, havia aconseguit amb el mateix club tres dècades abans. Era un assumpte personal. Messi perseguia el sisè trofeu de la temporada.
—Jo vaig pensar: guanyarem —em diu Verón amb entusiasme—. I als companys només els vaig donar un consell: «Agafeu en Leo, no el deixeu». Però va tenir un segon.
Messi va marcar el dos a un a la pròrroga gràcies a un vol tan memorable com estrambòtic a l’àrea petita, on va interceptar una pilota centrada des de la banda i la va empènyer amb el pit al fons de la xarxa.
No són habituals els casos de jugadors que hagin estat aplaudits per l’afició rival. A Maradona i a Ronaldi-nho els van ovacionar al Santiago Bernabéu quan vestien els colors del Barça. A Messi el van aplaudir els seguidors de l’Atlètic de Madrid al Vicente Calderón, i a l’estadi Mineirao de Belo Horizonte la seva presència amb la samarreta d’Argentina va produir el 2008 una reacció que mai no s’havia vist: l’afició brasilera es va posar dempeus per corejar el seu nom.
Aquella nit de calor seca al desert d’Abu Dabi, Messi va rebre el premi al millor jugador del torneig. Verón va ser el segon millor futbolista del campionat.
—Et va dir res Messi després del partit?
—No, perquè ell també em coneix —diu Verón—. Jo estava amargat, trist. Ni se’m va apropar. I millor així.
Després d’aquell partit jugat a la capital de la Unió dels Emirats Àrabs, les parets de la ciutat de La Plata van aparèixer amb pintades que insultaven Messi. El noi que no feia gols amb la selecció d’Argentina havia deixat fora del Mundial de Clubs un equip nacional. Per respecte o per vergonya, Messi no va consolar el seu amic. Sabia que aquest gest podia ser interpretat com una provocació.
Verón branda el seu cap pelat i mig acluca els ulls com si volgués veure lluny enllà aquells dies compartits amb Messi.
—El que l’avergonyeix —diu Verón— són les mirades.
En finalitzar els partits del Mundial de Sud-àfrica, al centre d’alt rendiment esportiu de Pretòria, on Messi i Verón compartien habitació, només podien visitar-los els familiars dels jugadors: pares, mares, nòvies. Arribaven a la tarda i de vegades s’hi quedaven fins a l’hora de sopar. Messi preferia anar a la seva habitació fins que no s’acabés l’horari de visita. Volia evitar la gentada. Quan arribava l’hora de sopar, algunes famílies sempre es quedaven pels passadissos que conduïen al menjador.
—Jo li deia que baixéssim a menjar i ell deia que anéssim per un altre lloc perquè li feia vergonya —recorda Verón—. No ho fa perquè sigui mala persona, és una qüestió de timidesa.
Tothom recorda Messi com un noi que, sense renunciar a ser una estrella, de tant en tant vol ser invisible. De vegades ho aconsegueix. Fins i tot en presència de les persones amb qui ha compartit el dia a dia durant cinc anys.
A La Masia del FC Barcelona, abans d’acomiadar-me, el professor d’informàtica com si fos un guia turístic, m’acompanya al saló del menjador. Una dona vestida amb còfia i davantal posa coberts sobre taules amb estovalles de plàstic. «El plat d’avui —em diu Josefina Brazales— és pasta a la carbonara». Fa gairebé vint anys que serveix el mateix menú de dieta equilibrada que en aquells dies Messi menjava al migdia. Brazales és l’assistenta més antiga de La Masia. Està acostumada que aquests futbolistes adolescents l’anomenin amb el diminutiu del seu nom. Uns altres, senzillament, li diuen «mama».
—També Messi li deia mama?
—No. Ell era molt prudent. Educat.
A la seva memòria, Messi és una figura relliscosa.
—El que recordo —m’explica— és que menjava molt a poc a poc. Sempre acabava l’últim i, com tots els altres nois, feia el ronso quan hi havia verdura o peix. Quan tocava patates fregides, carn o coses així, sí que menjava.
Jugadors com Messi reforcen la idea dels treballadors de La Masia: creuen que tenen a les mans diamants en brut que han de cuidar. Utilitzen tots els recursos perquè uns espinacs o un filet de peix no resultin desagradables al paladar adolescent. Però en els dominis de la Josefina Brazales també hi ha normes similars a les de qualsevol col·legi, a les quals Messi es va haver d’adaptar: al menjador està prohibit deixar cadires buides, tothom ha d’asseure’s per ordre d’arribada i acceptar el menú que està planificat per a cada dia de la setmana. Verdura els dilluns, dimarts, dimecres i dijous; carn vermella, pollastre i xai els divendres, dissabtes i diumenges. Peix, dos cops per setmana. Amanida, d’entrant, cada dia. Messi havia d’ajustar-se, com tots els altres adolescents, a una dieta en què les llaminadures estaven prohibides. A La Masia només se’n poden comprar els caps de setmana, els únics dies lliures que tenen per gastar els cinquanta euros mensuals que el club els dóna com a única remuneració. L’argentí, que és addicte als alfajores i als panqueques amb dulce de leche, no rebia aquests diners perquè vivia amb el seu pare. Com a únic antídot al desarrelament, de tant en tant, Messi alterava la dieta i menjava els croissants que li enviaven des de Rosario. Tots els altres dies havia d’ajustar-se al menú que penjava amb cinta adhesiva d’una de les parets de la cuina.
—Això és com una fàbrica —em diu un calb amb nom de futbolista—. Aquí fem futbolistes i homes.
Josefina Brazales me’l va presentar com una etapa més del seu tour pels fogons. Es diu Fernando Redondo. És el cuiner de La Masia.
—L’únic record que tinc de Messi és que era dels últims a baixar del bus que els portava de l’escola —diu el cuiner—. Quan ell arribava, ja gairebé no hi havia espai al menjador.
Com qui veu un fantasma, Redondo va assenyalar una taula situada en un racó il·luminat per llum natural i va dir que aquell era el lloc de Messi.
La taula es troba al costat d’un antic futbolí. Josefina Brazales diu que els adolescents només poden jugar-hi després de la sobretaula i els dies lliures. El que no diuen ni l’assistenta ni el cuiner és que els últims a arribar al saló, com Messi, podien ser els primers a posar-s’hi a jugar. L’estratègica taula dels endarrerits en la qual s’asseia a dinar és la número quatre. Si existís una sentència moral sobre l’actitud parsimoniosa que té Messi fora dels terrenys de joc, seria la següent: de vegades el camí més ràpid per aconseguir el que de debò ens interessa s’agafa movent-nos amb lentitud.
Els adolescents que aquest migdia arriben al menjador, en canvi, es mouen amb rapidesa i gana. Vénen del col·legi en un autocar que aparca davant de La Masia. El cuiner Redondo treu la pasta de l’aigua bullint i Josefina Brazales es queixa del guirigall de cadires i crits que arriba des de les taules. Una altra de les regles del menjador és que cal comportar-se de manera educada i ningú no pot parlar pel telèfon mòbil. Si fos encara adolescent, Messi hauria hagut d’apagar la Blackberry amb la qual avui es connecta amb el món.
—Hi ha dies que la canalla arriba molt esvalotada i es llancen el menjar entre ells —diu l’assistenta—. Al primer noi que enxampo, li faig escombrar el menjador.
—I a Messi el va fer escombrar alguna vegada?
—Mai. —Somriu—. Si no, ho recordaria.
Després repeteix el mateix que diuen tots els que el van conèixer quan era petit.
—Messi no es feia notar.
Avui els aspirants a estrelles de La Masia riuen, fan broma i juguen com cadells. La majoria parla amb un accent que no és espanyol. Abans que Messi arribés a les categories inferiors del Barça, la quantitat de nens estrangers que vivien aquí no superava el vint per cent. Ara més de la meitat dels nois que Josefina Brazales atén són immigrants. «L’origen de l’home i el futur del futbol és a l’Àfrica», diu Juan Villoro al seu llibre Dios es redondo, i a La Masia, avui semblen viure en el futur. La majoria dels estrangers són del Camerun. Van arribar gràcies a un conveni que va fer el club amb una escola de futbol fundada per l’exdavanter del Barça Samuel Eto’o. A l’assistenta li entendreix el cor que els nens li diguin «mama», i sap que només es poden comunicar amb les seves mares per telèfon i correu electrònic.
El FC Barcelona es compromet a donar educació i protegir els menors. Les xifres del mercat del futbol indiquen que uns vint mil futbolistes africans van quedar perduts i sense papers a Europa quan els clubs que els van fer venir van rescindir-ne els contractes. Per això, la FIFA prohibeix les transferències internacionals de menors de divuit anys, excepte en tres casos: si els pares del jugador —com els de Messi— canvien de domicili al país on el seu fill anirà a jugar, si la transferència s’efectua dins del territori de la Unió Europea o l’Espai Econòmic Europeu, o si el domicili del jugador del país veí es troba a una distància màxima de cent quilòmetres del club que el rep. Avui el nen més petit a La Masia va arribar del Camerun i té onze anys. És el consentit de l’assistenta, li diuen «Càmera», i com altres dels seus companys, a diferència de Leo Messi, va arribar a Barcelona sense els seus pares. L’any 2007 el FC Barcelona va rebre el Premi al Joc Net concedit per la FIFA. En part era un reconeixement a una actitud pública sense precedents. Sis mesos abans el club s’havia compromès per contracte a lliurar a l’Unicef un milió i mig d’euros anuals durant cinc temporades, i a posar la seva publicitat a la part frontal de la samarreta del primer equip.
Lionel Messi simbolitza l’èxit de l’estratègia del Barça per millorar el seu planter. Però la majoria dels seus companys no tenen la mateixa sort.
—Invertir en nens és un bon negoci —em diu el professor Bonastre—. Quant costa al mercat la plantilla actual del Barça?
Bonastre sap que fomentar el futbol formatiu és una inversió a llarg termini. Un negoci entès com a amortització. El Barça va inaugurar l’any 2011 un nou edifici de cinc plantes a la Ciutat Esportiva per substituir l’antiga Masia, i en deu anys va invertir cent trenta-set milions d’euros en formació de centenars de menors. Avui si un club volgués comprar Messi hauria de pagar dos-cents cinquanta milions d’euros. El mateix que pot costar a Hollywood la producció d’una pel·lícula amb efectes especials. El que el club no pot fer, segons el professor, és portar un noi, no oferir-li educació i als dos anys dir als pares que no serveix per ser jugador.
Messi va deixar de freqüentar La Masia com ho fan només els nens prodigis, abans d’hora. Tenia setze anys quan va debutar al primer equip del Barça. Bonastre diu que només un trenta per cent dels adolescents que passen per La Masia aconsegueixen treballar al món de l’esport: són entrenadors, fisioterapeutes, aspirants a directors tècnics. Només dos de cada vint jugadors del futbol base arriben al primer equip i una minoria acaben sent futbolistes. El nen Messi que l’assistenta recorda com un adolescent imperceptible, va fer el seu debut amb el primer equip el novembre del 2003 en un partit amistós contra el Porto. Frank Rijkaard el va convocar i va ser l’estrella convidada a la inauguració de l’estadi Do Dragao. En els més de cent anys d’història del club, només dos jugadors han superat en precocitat el debut de Messi amb el primer equip: Paulino Alcántara, el 1912, i el nigerià Haruna Babangida, convocat pel tècnic Louis van Gaal a final dels noranta. Després de debutar, Messi va decidir acomiadar-se de l’antiga masia d’adolescents sense que ningú no l’hi demanés.
—Es va asseure al despatx i em va dir que tenia una cosa a dir-me.
—El què? —li pregunto a Bonastre.
El professor d’informàtica no ho recorda.
—Crec que va venir perquè jo li preguntés alguna cosa. Potser era la seva manera de donar les gràcies, oi?
Per a Bonastre el silenci del seu alumne més famós era una forma de reconeixement. Per a Verón, en canvi, no hi ha missatge electrònic de Messi que li faci oblidar un mal record: haver disputat el seu últim mundial al costat del millor jugador del món però sense els seus gols. Maradona havia confiat en la seva influència de migcampista expert i el campionat va acabar amb un Messi solitari i sense punteria.
—Jo no sé què esperava de mi —diu Verón parlant de Maradona—. Potser un suport, unes paraules, perquè jo, a Leo, el conec.
Ho diu amb el to d’un pare abnegat l’esforç del qual per educar el seu fill no va ser suficient. També del futbolista que, a punt de retirar-se, ja li queda poc per guanyar o perdre.
A la pantalla de la seva Blackberry, Messi continua amb un somriure i arraulit amb el seu gos a la butaca.
Al seu professor d’informàtica mai no li ha enviat un correu electrònic ni un missatge telefònic.
Verón, des de l’Argentina, li envia un últim SMS.
—«Che», el cap de setmana et vas tornar a equivocar.
Verón continua utilitzant la tècnica de la provocació. Potser per comprovar que el seu poder de capità encara funciona. Veritablement, Messi no s’havia equivocat: havia fet dos gols al Copenhaguen. Només volia fer-lo reaccionar.
—Sí, estic de sort —contesta com si tot allò que fa bé fos de casualitat.
Verón somriu amb un gest calcat al de les alegres emoticones dels xats i el seu telèfon de nou es queda en silenci. Potser Messi està pensant si hi afegeix res més o potser ha decidit tallar la comunicació. Sempre és difícil trobar una paraula simpàtica a l’hora d’acomiadar-se, i per a un noi que mai no sap què dir i que quan diu alguna cosa ningú no recorda exactament el que va dir, els codis del xat han de ser el sistema ideal per acomiadar-se sense saludar.