Messi
Segona part: 2010 » 3
Pàgina 10 de 19
3
Lionel Messi no ha estat una fàbrica de rumors, però entre els publicistes circulen anècdotes sobre les estrelles amb qui els toca treballar: l’argentí té l’estranya reputació d’una celebritat que es comporta com un membre més de l’equip de producció. En la gravació d’un anunci de postres de vainilla Danone, el número 10 compartia el paper protagonista amb David Villa, el davanter del Barça i de la selecció espanyola. Tots dos havien de xutar pilotes i parlar davant les càmeres. Villa escoltava amb atenció cada detall que li explicava el director. Les seves preses van durar dues hores més que les de l’argentí. A Messi li havien preparat una habitació privada que no va voler utilitzar i es va canviar de samarreta a la intempèrie. En quatre hores de rodatge, només li va fer una pregunta a una assistent.
—Puc seure?
Avui, quan es disposa a protagonitzar un espot de botes de futbol a l’Estadi Olímpic de Barcelona, el director creatiu ha decidit començar a gravar-lo per una escena amb menys acció: Messi encara coixeja. Li diu que després assajarà amb ell preses amb pilotes de futbol. L’actor Messi ha de caminar cap al fons del túnel que uneix el vestidor amb el terreny de joc i simular el moment en què el públic celebra la seva entrada al camp. L’escenari a contrallum sembla un túnel del temps: porta posat l’uniforme blau i blanc de la selecció argentina, els colors que va vestir per primera vegada als disset anys, quan al seu país era un absolut desconegut. Avui, en la tribuna de formigó que apunta sobre el seu cap, un grup d’actors i assistents està preparat per representar una afició eufòrica que l’encoratja. Messi és un sord que els mira.
—Tu camina amb normalitat —li indica el director—. Com quan entres al camp. Però aixeca el cap —el corregeix.
La idea era que Messi actués davant la càmera amb un gest entre concentrat i altiu. El de qui no té por de proposar-te una baralla.
—La càmera et seguirà de front —li diu el director—. Entesos?
La seva parquedat en paraules crea incertesa a qui espera que digui alguna cosa més. El director de l’anunci dubtava que el futbolista entengués les seves indicacions. Messi només vol escoltar la veu que li digui «Acció». La seva verticalitat al camp és una línia recta que s’estén a la resta de la seva vida. Per fer un gol o acabar de gravar un anunci, escull el camí més directe. Conversar amb les persones que es creuen amb ell és una feina extra que l’atabala.
Leo Messi era una puça però no un paràsit. Portava la pilota enganxada al peu i s’oblidava de la resta del món fins que no ficava un gol. Només en aquell moment es reconciliava amb ell mateix. Fora del camp, la seva timidesa li impedia dialogar. Quan va arribar a Barcelona, Messi va tardar més d’un any a parlar amb els jugadors de les categories inferiors. Contestava amb monosíl·labs. Només es comunicava en veu baixa amb un dels seus companys. Messi i Rafael Blázquez eren inseparables. Durant quatre anys van compartir el règim de La Masia del Barça. S’asseien junts a les classes del col·legi de secundària, a l’hora de dinar feien la mateixa dieta equilibrada i es disputaven el mateix lloc a l’equip. Messi passava les nits a l’apartament on vivia amb el seu pare; Blázquez, en canvi, dormia a La Masia, on compartia habitació amb dos companys. A les tardes, Messi feia servir el llit del seu amic per fer la migdiada. No volia utilitzar el llit dels altres.
—Li feia vergonya rebregar els llençols als meus companys d’habitació —em va dir Blázquez.
Messi era el nou i havia de passar una prova el primer dia d’entrenament. A Blázquez i a tres jugadors més els van demanar que li fessin un marcatge personal. Havien de robar-li la pilota al millor jugador del futur. Li donaven puntades de peu i Messi no queia. Era un noi fort que no ocultava el seu pudor.
—Deixava el menjar a l’hora de dinar —va recordar Blázquez—, em deia que l’esperés perquè no volia quedar-se amb gent que no coneixia.
El rapidíssim Messi menjava amb lentitud. Com tot prodigi, la seva formació va ser una carrera desigual per anivellar la maduresa amb la qual enlluerna al camp amb l’aparent submissió que de vegades mostra quan no juga. Messi va haver de demostrar en menys de cinc anys que podia adaptar-se a un canvi de país, a un nou club i a una selecció nacional que havia estat campiona del món dues vegades. Quan va arribar a Espanya, no només havia d’adaptar-se a les rigoroses normes de conducta de La Masia del Barça. El club també li exigia acabar el batxillerat. Havia de fer gols i aprovar exàmens de matemàtiques.
Per a Messi fins i tot era un esforç recordar que havia de portar els llibres a classe. Estudiar suposava per a ell un malabarisme més gran que dominar la pilota: assistia al col·legi Lleó XIII, on havia d’aprendre català i la professora Maribel Pascual li feia classes de francès. Ella va ser la seva cap d’estudis. L’argentí havia arribat al col·legi amb els seus pares i la seva germana. En aquells dies Jorge Messi i Celia Cuccittini encara pensaven a instal·lar-se a Barcelona. Volien conèixer les aules on el seu fill sovint s’adormiria i on mai obtindria el diploma de graduació.
—Era una gent molt educada —em va dir la professora de francès—. Volien conèixer els plans d’estudi del seu fill.
Maribel Pascual parla amb un to amable però sever, accentuat pel cascavelleig d’unes polseres que porta al canell dret. Ha dedicat la meitat de la seva vida a fer classes a les aules on Messi va estudiar quatre anys. Fa mig segle que al col·legi Lleó XIII assisteixen esportistes d’elit que han d’adaptar els estudis als horaris d’entrenament. L’edifici té unes majestuoses escales de fusta i columnes a la porta d’entrada que li donen un aspecte sacre. La missió de Pascual és fer estudiar adolescents per als quals la Terra és rodona gràcies al futbol.
—Sempre s’asseia a la part de darrere —em va dir la mestra—, però jo el posava davant.
El seu amic Rafael Blázquez no recorda si Messi va aprovar algun examen. La professora Pascual, tampoc. No sabia que durant la primària els pares de Messi van rebre el consell de portar el seu fill al psicòleg. Ella també el va derivar als psicòlegs de la seva escola.
—Quan alguna cosa no t’interessa, no hi ha res a fer —va dir, resignada, Pascual—. Jo parlava molt amb ell. És un noi amb bon fons. No té doble intenció ni és rebuscat.
La seva mestra de primària, Mónica Dómina, el recorda com un líder silenciós.
—Jo mai no el vaig veure líder —em va dir Pascual—. Messi es deixava arrossegar. Però si algú feia una entremaliadura, ell mai no n’era el promotor. Senzillament era allà.
Avui Lionel Messi es col·loca, impertorbable, davant les càmeres de televisió.
De nen tothom el recorda invisible i en càmera lenta.
Blázquez el va veure dormir de nou a onze sobre el seu pupitre en hores de classe.
El cuiner de La Masia el continua veient com arriba l’últim a dinar.
El professor d’informàtica el descriu com un nen amb inapetència.
La professora de francès el retrata com el noi que mai no feia res.
Verón el recorda resistint-se a saltar del llit a la concentració del Mundial.
Una vida sense pilota és un lloc tediós per al geni del futbol. Li costa moure’s en les accions més quotidianes. Unes hores abans de néixer, el metge li va dir a la seva mare que havia d’accelerar el part: el nadó Messi tenia les pulsacions molt baixes, i probablement s’havia enredat amb el cordó umbilical. Durant la primària, per la seva alçada, sempre va ser el primer de la fila. Als quinze anys, Messi començava a deixar el tractament hormonal per créixer i els entrenadors del Barça li van dissenyar un programa de preparació física. En un informe final de juny del 2002 es llegeix: «Ha estat el jugador que menys participació ha tingut en aquest treball —diuen els entrenadors—. Ha faltat a dotze sessions per problemes derivats de les vacances de Nadal i d’una malaltia. Quan ha pogut treballar ho ha fet sempre a l’ombra dels seus companys, sense cap mena d’iniciativa, però de manera correcta». La seva primera aparició pública és un tendre homenatge a la seva lentitud: en un acte de l’escola primària, la mestra va decidir vestir els nens actors amb disfresses que s’ajustessin a les seves personalitats. Messi va sortir a escena disfressat de cargol.
Dues dècades després, aquell noi a qui tothom recorda per la seva lentitud és el primer.
Aquella tarda del 2010 a l’Estadi Olímpic de Barcelona, Messi camina amb el mentó alçat, el front arrufat, i una càmera el segueix mentre avança pel túnel que condueix al terreny de joc. El van cobrint amb una pluja de paperets de colors que rellisquen sobre la seva samarreta blava i blanca. La imatge està pensada per ser reproduïda a càmera lenta. El director ordena que tallin i Messi torna a ser el noi que mai no feia res. Es queda en silenci.
—Che, quines botes tan bones —diu el seu germà gran, que l’acompanya—. Aquestes són per a mi.
Rodrigo és l’únic dels germans que es va quedar amb la Pulga en aquells primers anys a Barcelona. Avui es dirigeix a un assistent de producció per demanar-li un parell de botes Adidas que ha trobat en una capsa.
—Són una mostra, encara no es fabriquen —contesta l’assistent, contrariat.
El silenci incòmode, un cop més, sembla augmentar de volum.
Messi contempla l’escena sense dir res. El seu somriure de complicitat demostra que continua sent un vailet que gaudeix amb els companys més entremaliats. En una època en què tant la gent amb talent com els mediocres volen cridar l’atenció, Messi actua com un noi callat que no renuncia a divertir-se. De vegades fins i tot perd el sentit de la responsabilitat. El dia que el Barça va guanyar la Lliga, l’any 2011, el pilot de l’avió que portava l’equip de tornada a Barcelona va fer un toc d’atenció als jugadors des dels altaveus. En ple vol, quan tots estaven de celebració, una alarma va sonar a la cabina de comandaments: una de les portes de l’avió estava a punt d’obrir-se. Ningú no va saber el que va passar fins que un vídeo va començar a circular per internet. Entre càntics i brindis amb cava català, es veu una mà que estira la porta d’una de les sortides d’emergència, i després apareix un cap entre les butaques. Messi no era del tot conscient del perill que significa obrir una porta a deu mil metres d’altura, però volia comprovar si algú l’estava mirant.
—Te n’enviarem un parell a casa teva —li diu un assistent a Rodrigo Messi, fent referència a les botes que li havien agradat.
Leo Messi mou el cap en senyal d’aprovació. No havia tastat el càtering que li havien preparat per si tenia gana durant el rodatge. Però es va emportar una alegria quan va veure que el seu germà aconseguia les botes desitjades.
La verticalitat de Messi per arribar al més aviat possible al gol sembla anar sempre lligada a un sentit propi de la lleialtat. Als vint-i-tres anys, continua connectat a aquells amics de l’adolescència que, segons la seva professora de francès, eren males companyies. Un dia va trucar per telèfon al seu amic Rafael Blázquez per preguntar-li on podia trobar un veterinari.
Messi s’ocupa personalment de les coses que li interessen i aquest cop no podia resoldre-ho amb un SMS.
—Leo em va dir que a la seva nòvia se li va ficar al cap que volia tenir un gos —em va comentar Blázquez.
Va comprar el seu gos bòxer, Facha, i no va saber, fins que el van avisar, que calia tallar-li la cua.
Blázquez va actuar com un criat diligent perquè la cirurgia de l’animal es fes al més aviat possible. Avui Messi apareix amb el seu gos a la foto del telèfon que utilitza per xatejar. Havien passat deu anys des que el seu amic li feia un lloc al llit a l’hora de la migdiada i l’acompanyava durant el dinar perquè no es quedés sol. A Blázquez l’havien expulsat de La Masia per barallar-se amb un company i no va poder continuar la carrera esportiva. Ara viu amb la seva família en un primer pis a la localitat catalana de Premià de Mar i dorm en una habitació plena de records del temps que va conviure amb la Pulga: fotos, samarretes, retalls de diaris, trofeus. La premsa que segueix el futbol infantil deia que Blázquez era el Zidane de La Masia: alt, elegant i xutava amb les dues cames. Tenia futur. De Messi deien que era d’un altre planeta i molt aviat va començar a allunyar-se dels seus companys d’equip. Amb Blázquez van deixar de veure’s quan tenien disset anys, però Messi mai no va perdre el contacte: li va regalar les seves botes, s’encarrega que tingui el seu nou número de telèfon cada cop que el canvia i el continua buscant perquè l’ajudi en qüestions domèstiques que a ell sempre li costen de resoldre. Quan li va trucar per demanar-li per un veterinari, Rafael Blázquez començava un procés de recuperació per tornar a moure les cames: havia tingut un accident automobilístic que l’havia deixat invàlid i els seus excompanys havien anat a donar-li ànims a l’hospital. Messi va preferir recordar-li les èpoques en què necessitava la seva amistat. No va buscar un veterinari a les pàgines grogues. Convertir-se en una celebritat suposa aïllar-se de determinats afers domèstics, i Messi va pensar que el seu amic el podria ajudar. Blázquez avui sent que Leo Messi el continua necessitant.
La Pulga ha estat lleial al club que li va donar l’oportunitat de la seva vida i sent curiositat pels que són lleials als seus sentiments, encara que sigui un desconegut. A final del 2010, un dels seus fans va arribar a Rosario, fins a la porta de casa seva. El noi, de vint anys i escaig, es diu Albin Larsson i havia volat des del seu país, Suècia, per conèixer el seu ídol, tot i que no tenia la certesa de ser atès. Messi el va rebre. Va signar un autògraf i al cap d’unes hores la foto d’Albin Larsson amb Messi feia la volta al món.
Els que coneixen Messi saben que arribar fins a ell és un premi a la paciència i la perseverança. Una nit, durant el Mundial de Futbol de Sud-àfrica, uns paparazzi van fabricar una llança amb les potes dels seus trípodes a l’extrem de la qual van col·locar una càmera. Volien fotografiar per sobre d’una paret la intimitat de la família Messi. De la mateixa manera que la resta dels futbolistes de la selecció, Messi havia llogat una casa en un barri exclusiu de Pretòria. La utilitzava per descansar amb la seva família l’únic dia de la setmana que tenia lliure. La casa estava davant per davant de la de Maradona i de la de Martín Palermo. La idea dels paparazzi era obtenir alguna foto de Messi caminant pel jardí o, almenys, traient el cap per la porta. Però la invasió de la seva intimitat no feia més que empitjorar les coses per als que esperaven que Messi els atengués personalment. Fins que el telèfon mòbil d’un periodista va vibrar.
«Vols venir cinc minuts a veure’l?», deia un SMS.
Era el pare de Messi. El missatge el va rebre Marcelo Sottile, reporter del diari argentí Olé.
Quan el periodista va entrar a la casa, Messi estava al costat d’una llar de foc encesa i portava posat el xandall blau i blanc de la selecció argentina. Al saló hi havia els tres germans i la nòvia, Antonella Roccuzzo. Matías Messi va ser qui va obrir la porta. El televisor de plasma reproduïa un partit de futbol que el 10 no mirava. Tenia la vista clavada al telèfon mòbil que aguantava entre les mans.
Sottile volia saber allò que tothom es preguntava: per què el geni del Barça no feia gols amb la selecció argentina, que gairebé no es classifica per jugar a Sud-àfrica.
—A les eliminatòries no era jo —va dir Messi aquella nit, com disculpant-se pel seu baix rendiment als partits previs al Mundial.
»Em sabia greu arribar al meu país i que diguessin que no sentia la samarreta —va dir Messi—. Després anava a Barcelona on ho feia tot bé i la gent m’estimava.
—Què és ser jo mateix per a Messi?
—Deixar-me anar.
L’endemà el periodista va publicar el seu reportatge en exclusiva, i Messi havia saldat un deute pendent. Mesos abans, a Sottile li havien promès una entrevista que el 10 va cancel·lar a última hora. Aquesta nit a Sud-àfrica Messi estava complint amb la seva promesa.
La lleialtat és un acte de fe que de vegades no és correspost. Messi es va arriscar a dir-li no a la selecció espanyola sense saber si el convocarien des de l’Argentina. Quan a principi del 2002 va rebre el passi internacional del Club Newell’s Old Boys de Rosario, als mesos següents va jugar en totes les categories juvenils del Barça, va passar a tercera divisió, després al Barça C, i, sense que ell ho sabés, els caçadors de talents de la selecció argentina van començar a observar-lo amb el mateix grau d’interès que de preocupació. El van descobrir quan Messi tenia setze anys i ja havia rebut ofertes de l’Arsenal i de l’Inter de Milà. Els clubs europeus no només es disputaven el seu talent futbolístic sinó també la seva nacionalitat. Abans que li atorguessin l’espanyola, la federació de futbol d’aquest país ja l’havia convocat als entrenaments de les categories inferiors.
—Quan em vaig assabentar que Leo podia jugar en una selecció espanyola —em va dir José Pekerman— em vaig desesperar.
Pekerman, l’exdirector tècnic de les seleccions juvenils i absoluta de l’Argentina, era assessor futbolístic del Club Leganés de Madrid i va avisar l’Argentina que Messi estava a punt de ser convocat per la selecció espanyola. Les lleis de la FIFA determinen que quan un jugador ha disputat un partit representant un país no pot jugar després amb un altre. El que Pekerman no sabia era que el 10 mai no va voler jugar en una altra selecció que no fos l’albiceleste.
—La família de Leo —em va dir Fernando Hierro, exdirector esportiu de la Federació Espanyola de Futbol— va comunicar que el seu fill preferia esperar.
Messi volia jugar amb Argentina. Però van passar cinc mesos des que la selecció espanyola es va plantejar la possibilitat de convocar-lo fins que no va rebre la citació de la federació de futbol del seu país. Era tan desconegut que els dirigents del futbol argentí no sabien com es pronunciaven ni el nom ni el cognom. En la carta que van enviar al FC Barcelona per demanar la cessió de Messi, l’anomenen «Leonel Mecci».
L’AFA, Associació de Futbol Argentí, havia reaccionat tard. També de manera improvisada.
—A última hora vam organitzar un partit perquè Messi debutés —em va dir Hugo Tocalli, que en aquells moments era director tècnic de la selecció juvenil—. El vam inventar només per a ell.
Un Messi adolescent va debutar amb la samarreta blau cel i blanca al camp del club Argentinos Juniors. Va ser el 29 de juny de 2004 en un partit amistós contra el Paraguai. La Pulga va entrar a la segona part i es va guanyar un lloc a l’equip: va marcar un gol. Un cop més havia d’adaptar-se a un nou grup i a un nou company d’habitació. Marcelo Roffé, el psicòleg de la selecció juvenil argentina, va tenir la responsabilitat de triar el company d’habitació de Messi. Va decidir que fos Sergio Agüero, l’actual gendre de Maradona. Roffé veia que Messi i Agüero vivien situacions similars. Tots tenien entre divuit i dinou anys. Ells, disset.
—Agüero estava content —recordava Roffé—. Como si l’enviessin a compartir habitació amb Déu.
—I Messi?
—Messi va posar una careta com dient per què no em poseu amb un pes pesat.
Volia compartir l’habitació amb un jugador amb més experiència.
—Li vam dir que confiés en nosaltres i ho va entendre —va explicar el psicòleg—. Al final tots dos van ser determinants perquè Argentina fos campiona del món.
Messi va compartir habitació amb el futur gendre de Maradona fins que va ingressar a la selecció absoluta. Va debutar en un partit contra Hongria l’agost del 2005, quan l’equip nacional d’Argentina es preparava per al campionat del món. Va tocar la seva primera pilota i el defensa hongarès Vilmos Vanczák el va agafar de la samarreta. Messi va intentar escapolir-se’n i el van expulsar als quaranta-set segons d’haver entrat a jugar. Va ser una expulsió injusta i tothom va veure com Messi plorava.
—La selecció va lligada a l’èxit —em va explicar Roffé—. En els juvenils mai no s’havia esmentat la paraula «campió». Es treballava partit a partit.
Com al Barça, a la selecció juvenil d’Argentina l’èxit personal és una disciplina i una diversió col·lectives, un objectiu que s’apropa a l’ideal amateur de jugar per passar-s’ho bé.
A l’edat en què tots els seus companys canviaven de costums com de samarreta, Messi continuava encallat en les conductes de la seva infància: la humilitat, el silenci, la migdiada.
La Pulga tenia quinze anys quan va rebre el patrocini de Nike, setze quan va debutar en un partit amistós amb el primer equip del Barça i als disset va ser el futbolista més jove a fer un gol a la Lliga Espanyola: va marcar contra l’Albacete amb l’assistència de Ronaldinho, el seu primer gran soci al Barça.
Mentre els seus companys es graduaven en els estudis secundaris, Maradona convidava Messi al seu programa de televisió.
Avui, entre centenars de records, el seu amic Rafael Blázquez guarda unes botes Adidas model F50, talla 8 ½, que tenen brodada la bandera argentina als laterals, on es llegeix «Leo 10» i «Messi 10». La confecció és especial al peu esquerre per una lesió que va tenir Messi de petit.
Té un forat a l’empenya, a la part del dit petit. Messi li va donar aquestes botes una tarda que Blázquez va anar a visitar-lo a l’entrenament. Feia tres anys que no es veien.
—Es quedava callat —em va dir Blázquez—. Li havia de treure les paraules.
En aquella trobada Blázquez va parlar més que Messi.
—Em va dir que no se’n recordava, de les classes de francès.
Messi va renunciar a tot allò que no tenia a veure amb l’administració de la pilota.
A l’escola secundària va repetir el segon any amb el seu company Rafael Blázquez i cap dels dos no va arribar a graduar-se.
—Jo vaig proposar la possibilitat de fer-li uns horaris especials perquè acabés els estudis —em va dir la professora Pascual—. Però va ser impossible: Leo no tenia hores disponibles.
Messi no va tornar a parlar amb la seva professora de francès. L’últim cop que va veure el seu amic Rafael Blázquez va ser el 2009, després d’un partit del Barça contra el Reial Madrid. Blázquez el va esperar al pàrquing amb la seva nòvia i Messi hi va aparèixer amb la seva. Tots quatre van anar junts en el cotxe de Messi fins a l’Estació de Sants, on el seu amic havia d’agafar un tren que el portés a casa seva, a Premià de Mar.
—Per què no sortim un dia els quatre plegats? —va proposar Blázquez.
Messi anava al volant. El va mirar pel retrovisor i va somriure. Però no va dir res.
—Aquest no surt mai —va dir Antonella Roccuzzo—. L’únic que sap fer és dormir.
Blázquez el recorda tan callat com generós.
—Sempre arribava al col·legi amb una Sprite a la mà i monedes a les butxaques per convidar.
Li encantaven els refrescs amb gas. Els xiclets havien de ser de menta.
—Leo sempre feia bona olor —recorda Blázquez—.
De frescor. Com de nen que sempre està net.
Avui Messi fa olor de noi esgotat. A l’Estadi Olímpic de Barcelona, aquesta tarda del 2010, ha de simular la concentració abans d’un partit. D’això tracta la següent presa de l’espot de botes. Messi està assegut en un banc de fusta i mira els llums que l’enfoquen. El rodatge, aquesta vegada, és al vestidor i no ha de forçar el seu adolorit peu dret.
—Què fas al vestidor abans d’entrar al camp? —li pregunta el director.
Messi contesta amb rapidesa.
—Menjo xiclet.
El director de l’anunci volia aconseguir el clima de suposada solemnitat que ha d’existir en un vestidor abans d’un partit. Ara prefereix indicar-li una altra acció.
—Posa’t seriós i mira endavant, val més.
En el monitor, Messi apareix en un primer pla envoltat de penombres. Davant la càmera i amb un llum sobre la barba esclarissada, de sobte adquireix el look d’un gladiador abans de sortir a l’arena. El publicista volia mostrar-lo com un heroi que s’enfronta al món. En la solitud del vestidor, la seva imatge també podria ser la d’un noi que es va anar allunyant dels seus amics i es va quedar tot sol davant les exigències del públic.