Matilda
El segon miracle
Pàgina 17 de 24
El segon miracle
Matilda no s’afegí a la riuada de la sortida de classe. Després que tots els altres nens haguessin desaparegut va restar al pupitre, quieta i pensívola. Sabia que havia d’explicar a algú allò que havia passat amb el got. Possiblement no podia guardar un secret tan enorme com aquell embotellat a dins seu. El que li calia era una persona, una persona gran, que fos llesta i que li fos agradable, i que la pogués ajudar a entendre el significat d’aquell extraordinari esdeveniment.
Ni el pare ni la mare no li feien el fet. En cas que es creguessin el que els havia d’explicar, i no era segur, ben cert que no es creurien de cap manera que allò que havia passat a la classe aquella tarda era un esdeveniment meravellós. Empesa pel moment, Matilda va decidir que l’única persona a la qual li agradaria de confiar-se era la senyoreta Honey.
En aquell moment, Matilda i la senyoreta Honey eren les dues úniques persones que hi havia a la classe. La senyoreta Honey era a la seva taula i remenava papers. Va alçar la vista i va dir:
—Que no vas a fora amb els altres, Matilda?
Matilda va dir:
—Que puc parlar amb vostè un moment, per favor?
—I és clar que sí. Què et preocupa?
—M’ha passat una cosa molt estranya, senyoreta Honey.
La senyoreta Honey s’alertà instantàniament. D’ençà de les dues desastroses reunions que recentment havia tingut a propòsit de Matilda, la primera amb la directora i la segona amb els temibles senyor i senyora Wormwood, la senyoreta Honey havia pensat molt en aquella criatura i s’havia preguntat com la podria ajudar. I vet aquí ara Matilda, asseguda a la classe amb una mirada curiosament exaltada i preguntant-li si podien parlar en privat. La senyoreta Honey no l’havia vista mai amb aquella mirada tan oberta i estranya.
—Digue’m què t’ha passat que sigui tan estrany.
—La senyoreta Trunchbull no m’expulsarà, oi que no? —preguntà Matilda—. Perquè jo no he estat qui li ha posat aquella bestiola al gerro d’aigua. Li prometo que jo no he estat.
—Ja ho sé, que no —va dir la senyoreta Honey.
—M’expulsaran?
—Em penso que no —va dir la senyoreta Honey—. La directora s’ha excitat una mica i prou.
—Molt bé —va dir Matilda—. Però no és d’això que li vull parlar.
—Doncs de què em vols parlar, Matilda?
—Li vull parlar del got d’aigua amb la bestiola —va dir Matilda—. L’ha vist, oi, com s’abocava damunt la senyoreta Trunchbull?
—Oh, i tant!
—Jo no l’he tocat, senyoreta Honey. Ni m’hi he acostat.
—Ja ho sé —va dir la senyoreta Honey—. Ja m’has sentit dir a la senyora directora que no havies pogut ser tu.
—Doncs sí, que he estat jo, senyoreta Honey —va dir Matilda—. És d’això que vull parlar amb vostè.
La senyoreta Honey mirà atentament l’infant.
—Em sembla que no t’entenc —va dir.
—M’ha enrabiat tant que m’acusessin d’una cosa que no havia fet, que llavors he fet que passés.
—Què has fet que passés, Matilda?
—He fet que el got es tombés.
—Encara no entenc res del que em vols dir —va dir la senyoreta Honey, amb dolcesa.
—Ho he fet amb els ulls —va dir Matilda—. Em mirava el got volent que es tombés i llavors els ulls se m’han escalfat i se m’han fet estranys i una espècie de força n’ha sortit i el got s’ha tombat.
La senyoreta Honey continuava mirant intensament Matilda a través de les ulleres de muntura metàl·lica, i Matilda li tornava la mirada amb la mateixa intensitat.
—Encara no t’entenc —va dir la senyoreta Honey—. Vols dir que tu desitjaves que el got s’aboqués?
—Sí —va dir Matilda—. Amb els ulls.
La senyoreta Honey estigué silenciosa un moment. No pensava pas que Matilda li volgués dir una mentida. Més aviat semblava que la nena deixava córrer la seva vívida imaginació.
—Vols dir que tu seies on seus ara i vas dir al got que es tombés i que el got es va tombar?
—Una cosa així, senyoreta Honey, sí.
—Si ha estat així, llavors aquest és el miracle més gran que cap persona hagi fet d’ençà de Jesús.
—Ho he fet jo, senyoreta Honey.
És extraordinari, pensava la senyoreta Honey, la freqüència amb què els infants tenen brots d’imaginació com aquell. Va decidir de deixar-ho córrer tan suaument com fos possible.
—Que ho podries tornar a fer? —va preguntar, amablement.
—No ho sé —va dir Matilda—, però em penso que sí.
La senyoreta Honey posà el got ara buit al bell mig de la taula.
—Que hi haig de posar aigua? —preguntà, somrient una mica.
—Em sembla que això tant li fa —va dir Matilda.
—Molt bé, doncs. Apa, tomba’l.
—Potser trigarà una mica.
—Agafa tot el temps que et calgui —va dir la senyoreta Honey—. No tinc pressa.
Matilda, asseguda a la segona fila, a uns tres metres de la senyoreta Honey, es va recolzar al pupitre i posà la cara damunt les mans a banda i banda de la cara, i aquesta vegada donà l’ordre ja de bell començament:
—Tomba’t, got, tomba’t!
Però els llavis no se li movien, i no va fer cap so. Deia les paraules per dins. I després va concentrar tot el pensament i el cervell i la voluntat als ulls, i una altra vegada, però més de pressa que abans, sentí l’electricitat aplegant-se i la força començant a brollar i l’escalfor als ulls, i llavors els milions de bracets amb mans començaren a colpejar cap al got, i sense fer cap mena de soroll continuava ordenant per dins que el got es tombés. El va veure moure’s, després trontollar i finalment caure amb un dring damunt la taula, a un pam dels braços plegats de la senyoreta Honey.
La boca de la senyoreta Honey es badà, i els ulls se li obriren tant que se li podia veure el blanc tot al voltant. No va dir ni un mot. No podia. El cop de veure el miracle l’havia desesmada. S’apartà del got, ben lluny, com si fos una cosa perillosa. Després, lentament, alçà el cap i mirà Matilda. Va veure la criatura que tenia la cara blanca com el paper, tremolant de cap a peus, els ulls de vidre, mirant recte i sense veure-hi. Tota la cara la tenia transfigurada, els ulls rodons i lluint-li, i allà seia, muda, bella en un fulgor de silenci.
La senyoreta Honey s’esperà, tremolant una mica i mirant com la criatura tornava a poc a poc a la consciència. I de sobte la cara de Matilda agafà una expressió de calma gairebé seràfica.
—Estic bé —va dir, i somrigué—. Estic molt bé, senyoreta Honey, no s’espanti.
—Semblaves tan lluny! —murmurà la senyoreta Honey, colpida.
—Era lluny. Volava entre els estels amb ales de plata —va dir Matilda—. Era meravellós.
La senyoreta Honey encara mirava la nena absolutament meravellada, com si fos la Creació, el Començament del Món, el Primer Dia.
—Aquesta vegada ha vingut molt més de pressa —va dir Matilda, dolçament.
—No és possible! —quequejava la senyoreta Honey—. No m’ho crec! Senzillament, no m’ho crec! —Va tancar els ulls i els tingué aclucats una estona, i quan els tornà a obrir semblava com si ja s’hagués recuperat.
—T’agradaria venir a prendre el te a casa? —preguntà.
—M’agradaria moltíssim —va dir Matilda.
—Molt bé. Desa’t les coses i ens trobarem a fora d’aquí dos minuts.
—No ho digui a ningú… això que he fet, oi que no, senyoreta Honey?
—Ni pensaments! —va dir la senyoreta Honey.