Matilda
La història de la senyoreta Honey
Pàgina 19 de 24
La història de la senyoreta Honey
—No cal córrer —va dir la senyoreta Honey—; així que, prenguem una altra tassa de te. I menja’t l’altra llesca, apa. Deus tenir gana.
Matilda agafà la segona llesca i se la començà a menjar a poc a poc. La margarina no era pas dolenta. Dubtava de si hauria pogut notar la diferència si no hagués sabut que no era mantega.
—Senyoreta Honey —va dir, de cop—, la paguen molt malament, a l’escola?
La senyoreta Honey endurí la mirada.
—Molt malament, no —va dir—. Guanyo com els altres, si fa no fa.
—De totes maneres deu ser molt poc, si és tan i tan espantosament pobra —va dir Matilda—. Tots els mestres viuen així, sense mobles ni cuina ni bany?
—No —va dir la senyoreta Honey, secament—. Jo sóc l’excepció.
—Suposo que el que passa és que a vostè li agrada de viure amb molta senzillesa —va dir Matilda, empenyent una mica més—. Netejar la casa li deu resultar molt més fàcil, vivint així, i a més no ha de netejar mobles ni cap d’aquests horribles objectes de fer bonic escampats arreu i que se’ls ha de treure la pols cada dia. I suposo que si no té nevera no s’ha de passar el dia anant a comprar porqueries com ous i maionesa i gelats per omplir-la. Es deu estalviar molt del temps que es passa la gent comprant.
En aquest punt Matilda s’adonà que la cara de la senyoreta Honey havia canviat i tenia un aspecte particular. Estava tota encarcarada. Les espatlles amunt i els llavis arronsats, i engrapava la tassa de te amb totes dues mans i hi tenia els ulls clavats, com si maldés per trobar la manera de respondre aquelles preguntes no tan innocents.
Seguí un silenci llarg i anguniós. En trenta segons l’atmosfera de la petita cambra havia canviat completament, i ara vibrava d’incomoditat i secrets. Matilda va dir:
—Em sap molt greu d’haver-li fet aquestes preguntes, senyoreta Honey. No n’haig de fer res.
En aquestes la senyoreta Honey semblà refer-se. Sacsejà les espatlles i llavors, molt delicadament, deixà la tassa a la safata.
—I per què no hauries de preguntar? —va dir—. Era inevitable. Ets massa llesta per no fer-te preguntes. Potser fins i tot jo ho volia, que preguntessis. Potser, en el fons, és per això que t’he convidat. De fet, ets la primera visita que tinc aquí d’ençà que fa dos anys hi vaig venir a viure.
Matilda no va dir res. Podia notar la tensió i com augmentava i augmentava.
—Ets molt més llesta del que per edat et correspon, estimada —continuà la senyoreta Honey—, fins al punt que em torbes. Encara que sembles un infant no ho ets, de cap manera, perquè la teva ment i el teu poder de raonament semblen de persona gran. O sigui que suposo que podríem dir que ets un infant gran, no sé si m’entens.
Matilda seguia sense dir res. Esperava la continuació.
—Fins ara —va afegir la senyoreta Honey— havia trobat impossible de parlar amb ningú dels meus problemes. No podia enfrontar la vergonya, i de tota manera sóc poc coratjosa. El coratge que pogués tenir em va fugir quan era jove. Però ara, de cop, tinc un desesperat desig de dir-ho tot a algú. Sé que tu ets només una neneta, però en algun racó de tu hi ha una espècie de màgia. Ho he vist amb els meus propis ulls.
Matilda estigué molt atenta. La veu que escoltava demanava auxili, segurament. Segur que sí. Ben segur.
La veu tornà a parlar:
—Beu una mica més de te —va dir—. Em sembla que encara en queda una gota.
Matilda assentí.
La senyoreta Honey abocà te a les dues tasses i hi afegí llet. Tornà a agafar la tassa amb totes dues mans i tornà a xarrupar.
Hi hagué un silenci ben llarg, abans no digué:
—Puc explicar-te una història?
—I tant! —va dir Matilda.
—Tinc vint-i-tres anys —va dir la senyoreta Honey— i quan vaig néixer el meu pare era metge d’aquest poble. Teníem una casa vella i bonica, gran, de totxo vermell. Està entaforada allà al bosc de darrere els turons. No crec que la coneguis.
Matilda callava.
—Hi vaig néixer —va dir la senyoreta Honey—. I llavors va arribar la primera tragèdia. La mare es va morir quan jo tenia dos anys. El pare, un metge molt enfeinat, havia de menester algú que dugués la casa i que tingués cura de mi. Així que va invitar la germana soltera de la mare, la meva tia, a venir a viure amb nosaltres. Va acceptar i va venir.
Matilda escoltava atentament.
—Quina edat tenia, la tia, quan va venir? —preguntà.
—No era gaire gran —va dir la senyoreta Honey—. Uns trenta anys, diria. Però la vaig odiar des del primer dia. Jo trobava a faltar la meva mare, moltíssim. I la tia no era bona persona. El pare no ho sabia, perquè poques vegades era a casa, i, quan compareixia, la tia es comportava de forma diferent.
La senyoreta Honey va fer una pausa i xarrupà te.
—No sé per què t’explico tot això —va dir, amoïnada.
—Continuï —va dir Matilda—. Per favor.
—Bé —va dir la senyoreta Honey—. Llavors vingué la segona tragèdia. Quan jo tenia cinc anys el pare va morir de sobte. Un dia viu, l’endemà mort. Així que em vaig trobar vivint sola amb la tia. Va esdevenir la meva tutora legal. Tenia sobre meu tots els poders d’un pare. I d’una manera o altra esdevingué la propietària de fet de la casa.
—Com va morir, el seu pare? —preguntà Matilda.
—És interessant que preguntis això —va dir la senyoreta Honey—. Jo era massa petita per preguntar-ho quan va passar, però més endavant vaig trobar que hi havia molt de misteri a l’entorn de la seva mort.
—No van saber com va morir? —preguntà Matilda.
—No del tot —va dir la senyoreta Honey, dubtant—. Ningú no pensava que ho pogués fer. Era un home tan sa i tan sensible!
—Fer què? —preguntà Matilda.
—Matar-se.
Matilda es quedà de pedra:
—Es va matar ell mateix? —alenà.
—Això és el que va semblar —va dir la senyoreta Honey—. Però, qui sap? —S’arronsà d’espatlles, girà el cap i mirà finestra enllà.
—Sé el que està pensant —va dir Matilda—. Pensa que la tia el va matar i va fer que semblés que s’havia matat ell.
—No en penso res —va dir la senyoreta Honey—. No s’han de pensar mai, coses com aquestes, sense proves.
La petita habitació restà silenciosa. Matilda s’adonà que les mans que agafaven la tassa tremolaven una mica.
—I després, què va passar? —va preguntar—. Què va passar quan vostè es va quedar sola amb la tia? Que no es portava bé amb vostè?
—Bé? —va dir la senyoreta Honey—. Era el dimoni. Així que el pare desaparegué es va convertir en un terror. La meva vida era un malson.
—Què li feia? —preguntà Matilda.
—No en vull parlar —va dir la senyoreta Honey—. És massa horrible. Però al final jo li tenia tanta por que només de veure-la entrar a l’habitació ja tremolava tota. Has d’entendre que no he estat mai un caràcter, no pas com tu. Jo sempre he estat tímida i reservada.
—I no tenia altres parents? —preguntà Matilda—. Cap oncle, o tia, o avis que la vinguessin a veure?
—No que jo sabés —va dir la senyoreta Honey—. Eren o bé morts o bé se n’havien anat a Austràlia. I em sembla que encara estic així.
—Així que vostè es va anar fent gran en aquella casa, sola amb la seva tia —va dir Matilda—. Però bé deu haver anat a escola.
—És clar —va dir la senyoreta Honey—. Vaig anar a la mateixa escola on vas tu ara. Però vivia a casa. —La senyoreta Honey féu una pausa i abaixà els ulls cap a la tassa buida—. Em sembla que el que provo d’explicar-te —va dir— és que amb els anys vaig esdevenir tan esporuguida i dominada per aquell monstre de tia que quan em manava alguna cosa, fos el que fos, obeïa instantàniament. Pot passar, sàpigues-ho. I, quan vaig fer deu anys, era la seva esclava. Jo feia tota la feina de la casa. Li feia el llit. Rentava i planxava per ella. Feia la cuina. Vaig aprendre de fer de tot.
—Però bé devia poder queixar-se a algú —va dir Matilda.
—A qui? —va dir la senyoreta Honey—. I, sigui com sigui, jo estava massa terroritzada per queixar-me. Ja t’ho he dit, era la seva esclava.
—Li pegava?
—No parlem d’això —va dir la senyoreta Honey.
—Quin horror! —va dir Matilda—. I plorava sempre?
—Només quan estava sola —va dir la senyoreta Honey—. No se’m permetia plorar davant d’ella. Vivia en la por.
—I què va passar, quan va acabar l’escola? —preguntà Matilda.
—Vaig ser una alumna llesta —va dir la senyoreta Honey—. Podia haver entrat fàcilment a la universitat. Però ni se’n va poder parlar, d’això.
—I per què no, senyoreta Honey?
—Perquè feia falta a casa per fer la feina.
—I doncs, com va aconseguir de ser mestra? —preguntà Matilda.
—Hi ha una Escola de Magisteri a Reading —va dir la senyoreta Honey—. És només a quaranta minuts d’autobús d’aquí. Se’m va permetre d’anar-hi a condició que tornés de dret a casa cada tarda per rentar i planxar i fregar i fer el sopar.
—Quants anys tenia vostè llavors? —preguntà Matilda.
—Quan vaig anar a l’Escola de Magisteri, divuit —va dir la senyoreta Honey.
—Podia haver fet la maleta i desaparèixer —va dir Matilda.
—No fins que no vaig tenir una feina —la senyoreta Honey va dir—. I recorda-te’n, aleshores jo estava dominada per la tia fins al punt que no hauria pas gosat. No et pots imaginar què és això d’estar completament controlat d’aquesta manera per algú amb una personalitat forta. Et fa mantega. Vet-ho aquí. Aquesta és la trista història de la meva vida. Ja he parlat massa.
—No pari, per favor —va dir Matilda—. Encara no ha acabat. Com s’ho va fer per sortir al final de les seves mans i venir a viure a aquesta caseta tan divertida?
—Ah, això va estar bé —va dir la senyoreta Honey—. N’estic orgullosa.
—Digui —va dir Matilda.
—Doncs —va dir la senyoreta Honey— quan vaig tenir la feina, la tia em va dir que jo li devia una pila de diners. Li vaig preguntar per què. Va dir-me: «Perquè t’he estat alimentant tots aquests anys, i t’he calçat i t’he vestit!». Em va dir que això feia milers de lliures i que li ho havia de tornar donant-li el meu salari dels deu anys següents. «Et donaré una lliura a la setmana per a despeses», em va dir. «I això serà tot el que tindràs». Fins i tot es posà d’acord amb les autoritats de l’escola perquè el meu salari s’ingressés al seu compte del banc. Em va fer signar el paper.
—No ho hauria d’haver fet, això, vostè —va dir Matilda—. El seu salari era la seva possibilitat de llibertat.
—Ho sé, ho sé —va dir la senyoreta Honey—. Però jo havia estat la seva esclava gairebé tota la vida i no vaig tenir el coratge davant d’ella. Encara ara em pot fer molt de mal.
—I com s’ho va fer, doncs, per escapar-se’n? —preguntà Matilda.
—Ah! —va dir la senyoreta Honey, somrient per primera vegada—, això va ser fa dos anys. Va ser el meu triomf més gran.
—Expliqui-m’ho, per favor —va dir Matilda.
—Jo solia llevar-me molt d’hora i anar a caminar mentre la tia encara dormia —va dir la senyoreta Honey—. I un dia vaig topar-me amb aquesta caseta. Era buida. Vaig esbrinar qui n’era l’amo. Era un pagès. El vaig anar a veure. Els pagesos també es lleven molt d’hora. Estava munyint les vaques. Li vaig dir si em podia llogar aquesta caseta. «No s’hi pot pas viure!», cridà. «No té condicions, ni aigua corrent, ni res!».
—Hi vull viure —vaig dir—. Sóc romàntica. Me n’he enamorat. Per favor, llogui-me-la.
—Està boja —va dir—. Però, si hi insisteix, benvinguda. El lloguer serà de deu penics la setmana.
—Aquí té un mes per endavant —vaig dir-li, donant-li quaranta penics—. I moltes gràcies!
—Fantàstic! —va dir Matilda—. Així que de cop i volta vostè té la casa per a vostè sola! Però, d’on va treure el coratge per dir-ho a la tia?
—Això va ser dur —va dir la senyoreta Honey—. Però em vaig fer de ferro per dur-ho a cap. Un vespre, després de fer-li el sopar, vaig pujar a l’habitació, vaig posar les poques coses que tenia en una caixa de cartó, vaig baixar i vaig anunciar que me n’anava. «He llogat una casa», vaig dir. La meva tia va esclatar. «Llogar una casa!», cridà. «I com pots llogar una casa si només tens una lliura a la setmana, neta i pelada?». «Doncs ho he fet», vaig dir. «I com t’ho faràs, per comprar-te el menjar?». «Ja m’espavilaré», vaig murmurar, i vaig fugir per la porta principal.
—Oh, molt bé! —va cridar Matilda—. Així que finalment va ser lliure.
—Finalment era lliure —va dir la senyoreta Honey—. No puc explicar la meravella que era, això.
—De veritat que ha pogut viure aquí només amb una lliura a la setmana durant dos anys? —preguntà Matilda.
—Ben cert que sí —va dir la senyoreta Honey—. Pago deu penics de lloguer, i la resta m’arriba per comprar parafina per al fogó i el llum, i una mica de llet i de te i de pa i de margarina. És tot el que necessito, en realitat. Ja t’he dit que m’atipo a l’escola, a l’hora de dinar.
Matilda li tenia els ulls clavats. Quina cosa més valenta que havia fet, la senyoreta Honey! De sobte era una heroïna, als ulls de Matilda.
—I no hi fa molt fred, aquí, a l’hivern? —preguntà.
—Tinc el fogó de parafina —va dir la senyoreta Honey—. Et quedaries parada si veiesses com arriba a ser-ne, això, de confortable.
—Té llit, senyoreta Honey?
—No exactament —va dir la senyoreta Honey, tornant a somriure—. Però diuen que és molt sa dormir en una superfície dura.
De cop Matilda va poder veure la situació amb absoluta claredat. La senyoreta Honey necessitava ajut. Era impossible que pogués viure indefinidament d’aquella manera.
—Senyoreta Honey, aniria molt millor —va dir— si deixava la feina i vivia del subsidi d’atur.
—No ho faria mai —va dir la senyoreta Honey—. M’agrada molt ensenyar.
—Aquesta horrible tia —va dir Matilda—, suposo que encara deu viure a la seva preciosa casa.
—I tant! —va dir la senyoreta Honey—. Només té uns cinquanta anys. Camparà molt de temps, encara.
—I vostè creu que el seu pare volia que la tia tingués la casa per sempre?
—Estic segura que no —va dir la senyoreta Honey—. Sovint els pares donen al tutor el dret d’ocupar la casa un quant temps, en procuració dels fills. Quan el fill o la filla es fa gran, llavors n’és propietari.
—Així que ara és de vostè, la casa? —va dir Matilda.
—El testament del pare no es va trobar mai —va dir la senyoreta Honey—. Sembla com si algú l’hagués destruït.
—No hi ha premi per a qui endevini qui va ser —va dir Matilda.
—No —va dir la senyoreta Honey.
—Però, si no hi ha testament, senyoreta Honey, llavors ben segur que la casa passa automàticament a vostè. Vostè és la parenta més propera.
—Ja ho sé —va dir la senyoreta Honey—. Però la tia va treure un paper suposadament escrit pel pare que deia que deixava la casa a la seva cunyada en paga de la seva bondat en tenir cura de mi. Estic segura que és fals. Però ningú no ho pot demostrar.
—I no ho podria intentar? —va dir Matilda—. No podria agafar un bon advocat i posar un plet?
—No tinc els diners —va dir la senyoreta Honey—. I recorda que aquesta tia meva és una persona molt respectada, al poble. Té molta influència.
—I qui és? —preguntà Matilda.
La senyoreta Honey vacil·là un moment. Llavors va dir, fluixet:
—La senyoreta Trunchbull.