Matilda
El barret i la superpega
Pàgina 5 de 24
El barret i la superpega
L’endemà al matí, just abans que el pare se n’anés cap a aquella animalada de garatge de cotxes de segona mà, Matilda s’esmunyí a dins del vestidor i va agafar el barret de cada dia. Va haver de posar-se de puntetes i estirar el braç tan amunt com va poder, amb l’ajut d’un bastó, per desprendre el barret del penjador, i tot i això se’n va sortir amb prou feines. El barret era d’aquells plans de dalt, com un pastís de porc, i amb una plometa de gaig a la cinta, i el senyor Wormwood n’estava molt ufanós. Es pensava que li donava un aire de llibertí agosarat, sobretot quan el duia de gairell i amb jaqueta de grans quadres i corbata verda.
Duent el barret en una mà i un tubet de superpega a l’altra, Matilda procedí a escampar una fina línia de pega per tot el volt de la badana. Després, amb ajut del bastó, tornà a penjar el barret acuradament. Comptà ben bé el temps de l’operació, aplicant la pega just quan el seu pare s’aixecava de taula.
El senyor Wormwood no s’adonà de res, en posar-se el capell, però quan arribà al garatge no se’l va poder treure. La superpega és molta pega, tan forta que et pots arrencar la pell si tibes amb força. El senyor Wormwood no volia resultar espellat, així que hagué de mantenir el barret al cap tot el sant dia, fins i tot en posar serradures a les caixes de canvi o en treballar els comptaquilòmetres amb la perforadora elèctrica. En un esforç per salvar les aparences va adoptar una positura indiferent, amb l’esperança que el personal es pensés que precisament volia deixar-se el barret posat tot el dia i només perquè sí, com els gàngsters a les pel·lícules.
Quan arribà a casa al vespre, tampoc no es va poder treure el barret.
—No siguis beneit —li va dir l’esposa—. Vine aquí. Ja te’l trauré jo per tu.
I va donar estrebada al barret. El senyor Wormwood deixà anar un ganyol que va fer tremolar els finestrons:
—Uiii! —xisclà—. No m’ho tornis a fer! Deixa! M’arrencaràs mitja pell del front!
Matilda, asseguda a la seva butaca habitual, contemplava l’espectacle just per damunt del llibre; i amb un cert interès.
—Què passa, papà? —va dir—. Que se t’ha inflat el cap o què?
El pare mirà la filla amb molta sospita, però no va dir res. Què hauria pogut dir? La senyora Wormwood va dir al marit:
—Ha de ser superpega. No pot ser res més. Així aprendràs a no jugar tot el dia amb porqueries. Suposo que devies voler enganxar una altra ploma al barret.
—No he tocat per a res aquests cordons de porqueria! —va cridar el senyor Wormwood. Es va tombar i va tornar a mirar Matilda, que hi correspongué amb uns ullassos foscos i innocents.
La senyora Wormwood va dir al marit:
—Fes el favor de llegir-te l’etiqueta del tub, abans de començar a joguinejar amb productes perillosos. Segueix sempre les instruccions de l’etiqueta.
—Déu del cel, i de què parles tu ara, estúpida, bruixa? —cridà el senyor Wormwood, agafat a l’ala del barret per si algú tornava a intentar de treure-l’hi—. Et penses que sóc tan imbècil que m’he enganxat el barret expressament al cap?
Matilda va dir:
—A l’altra banda del carrer hi ha un nen a qui li va anar a parar superpega al dit sense que se n’adonés i després es va posar el dit al nas.
El senyor Wormwood va fer un salt:
—I què li va passar? —escopí.
—Se li va quedar clavat el dit a dins del nas —va dir Matilda— i va haver d’anar així tota una setmana. La gent li deia: «Treu-te el dit del nas», i no hi podia fer res. Semblava beneit.
—Massa poc —va dir la senyora Wormwood—. Primer, no s’havia d’haver posat el dit allà. És un mal vici. Si a tots els nens els caigués superpega als dits deixarien de fer-ho.
Matilda va dir:
—Els grans també ho fan, mamà. Et vaig veure fer-ho ahir a la cuina.
—Ja en tinc prou, de tu —va dir la senyora Wormwood, tornant-se vermella com un tomàquet.
El senyor Wormwood va haver de dur el barret posat tot el sopar davant de la televisió. Era ridícul, i s’hi va estar mut i callat.
Quan pujà a dormir va tornar a provar de treure-se’l, i la seva dona també hi tornà, però el barret no es volia ni bellugar.
—I ara, com em dutxaré? —va preguntar.
—Te n’hauràs d’estar, oi? —li va dir l’esposa. I després, mentre contemplava el marit petit i sec movent-se mig d’amagat pel dormitori amb pijama de ratlles porpra i barret pastís de porc al cap, va pensar si n’arribava a semblar, d’estúpid. No gaire semblant a la classe d’home que una esposa somnia, es va dir.
El senyor Wormwood va descobrir que el pitjor de dur un barret permanent al cap era haver de dormir-hi. Era impossible de jeure còmodament al coixí.
—Deixa ja de bellugar-te —li va dir l’esposa, al cap d’una hora de veure’l girar-se i tombar-s’hi—. Espero que demà al matí s’hagi donat, i llavors te’l trauré en un no res.
Però l’endemà al matí no s’havia donat i no volia sortir. De manera que la senyora Wormwood va agafar unes tisores i el va tallar de mica en mica, primer la copa i després l’ala. Va haver de tallar-li els cabells del costat i del clatell, allà on s’havia enganxat la badana. Així que el marit acabà amb una anella calba tot al voltant del cap, com alguns frares. I al front, on la badana s’havia enganxat directament a la pell nua, hi van restar tot de petits pegats marronosos de badana, que no van voler saltar ni amb tots els rentats del món.
A l’esmorzar, Matilda li va dir:
—Hauries de treure’t aquestes cosetes del front, papà. Sembla que tinguis tot d’insectes corrent. La gent es pensarà que tens polls.
—Potser que callis! —roncà el pare—. Vols tancar la boca, sí o no?
Tot plegat va resultar un exercici d’allò més satisfactori. Però era esperar massa que el pare n’hagués tret una lliçó per sempre.