Matilda
L’home ros platí
Pàgina 8 de 24
L’home ros platí
Al cap de Matilda no hi havia dubte que aquesta darrera exhibició d’estupidesa del seu pare mereixia un càstig sever, i mentre seia menjant-se l’espantós peix fregit amb xips i ignorant la televisió, el cervell li començà a treballar en tot de possibilitats. Quan se n’anà al llit ja tenia la idea feta.
L’endemà al matí es llevà d’hora, se n’anà al bany i s’hi tancà. Com ja sabem, el cabell de la senyora Wormwood era tenyit d’un brillant ros platí, molt semblant a l’espurnejant color argentat de les malles d’una funàmbula de circ. La gran operació de tenyir-se s’efectuava dues vegades l’any a la perruqueria, però cada mes la senyora Wormwood solia repintar-lo esbandint-se’l a la pica del lavabo amb una cosa anomenada Tint de Cabell Ros Platí Extrafort. Que també li servia per tenyir els empipadors cabells bruns castany que continuaven creixent-li de les arrels. L’ampolla de Tint de Cabell Ros Platí Extrafort la guardava a l’armariet del bany, i sota el rètol de l’etiqueta hi havia escrites les paraules «Precaució, això és peròxid. Allunyeu-lo dels infants». Matilda ho havia llegit moltes vegades, fascinada.
El pare de Matilda tenia una bella mata de cabell negre, que es clenxinava al mig i de la qual estava extraordinàriament orgullós. «Un bon cabell; i fort», li agradava dir, «és senyal que a sota hi ha un bon cervell, i fort».
—Com Shakespeare —li havia dit Matilda una vegada.
—Com qui?
—Shakespeare, papà.
—Era intel·ligent?
—Molt, papà.
—Tenia cabell a manats, oi?
—Era calb, papà.
A la qual cosa el pare roncà.
—Si no pots dir res assenyat, calla.
Sigui com sigui, el senyor Wormwood continuà mantenint el cabell lluent i fort, o bé s’ho pensava, fregant-hi cada matí grans quantitats d’una loció anomenada Tònic de Cabell Oli de Violetes. Al prestatget de damunt la pica, fent costat als raspallets de dents, hi havia sempre una ampolla d’aquesta olorosa mixtura de color porpra, i diàriament es feia un massatge de clepsa molt vigorós amb Oli de Violetes, després de l’afaitat. Aquest massatge de clepsa i cabell anava sempre acompanyat de forts i masculins grunys i de profundes alenades i roncs de la mena «Aaahh, això és bo! Aquesta és la cosa! Frega fins a les arrels!», que Matilda podia sentir clarament des del seu dormitori, a l’altra banda del corredor.
Ara, en la privadesa de primera hora del matí al bany, Matilda descargolà el tap de l’Oli de Violetes del pare i n’abocà les tres quartes parts pica avall. Després ompli l’ampolla amb el Tint de Cabell Ros Platí Extrafort de la mare. Curosament, va deixar prou tònic de cabell original a l’ampolla, perquè quan va haver fet un bon sacseig tot el líquid en sortí raonablement porpra. Llavors tornà l’ampolla al prestatge damunt la pica, prenent cura de tornar l’ampolla de la seva mare a l’armariet. Bé fins aquí.
A l’hora d’esmorzar Matilda s’assegué a taula al menjador silenciosament a menjar-se els cereals. El germà seia al davant seu i d’esquena a la porta, devorant piles de pa oliat amb una barreja de mantega de cacauet i melmelada de maduixa. La mare era tot just fora de la vista, a la cuina fent l’esmorzar del senyor Wormwood, que havia de ser, sempre, dos ous ferrats amb pa fregit amb tres salsitxes i tres llenques de cansalada viada i uns quants tomàquets fregits.
En aquest punt el senyor Wormwood entrà sorollosament a l’habitació. Era incapaç d’entrar sense fer soroll, especialment a l’hora d’esmorzar. Sempre s’havia de fer notar amb cops i terrabastalls. Com si estigués dient:
—Sóc jo! Ja he arribat, el gran home en persona, l’amo de la casa, el qui guanya els diners, el qui fa que tots vosaltres visqueu tan bé! Vegeu que sóc present i feu-me reverència!
En l’avinentesa, irrompé, donà un cop a l’esquena al fill i cridà:
—Ei, noi, ton pare nota que avui serà un altre dia de grans negocis, al garatge! Tinc unes quantes meravelles per engalipar idiotes, aquest matí. On tinc l’esmorzar?
—Ja ve, tresor meu —va dir la senyora Wormwood de la cuina estant.
Matilda mantingué la cara ben cota damunt els cereals. No gosava alçar la vista. En primer lloc, no estava segura del que veuria. I, segonament, si veia allò que es pensava que veuria, no confiava que pogués mantenir una cara correcta. El fill mirava endavant, finestra enllà, atipant-se de pa i mantega de cacauet i melmelada de maduixa.
El pare estava a punt de seure a cap de taula quan de la cuina arribà la mare portant una plàtera curulla d’ous i salsitxes i cansalada viada i tomàquets. Alçà la vista. Va veure el marit. S’aturà en sec. I llavors llançà un xiscle que va semblar que l’alçava i va deixar anar la plàtera, que caigué a terra amb un crac i una esquitxada. Tothom féu un bot, el senyor Wormwood i tot.
—Què punyetes et passa, dona? —va cridar—. Mira quin desastre, pobra catifa!
—El teu cabell! —xisclava la mare, apuntant el marit amb dit tremolós—. Mira’t els cabells! Què els has fet, als teus cabells?
—Què dimonis els passa, als meus cabells? —va dir ell.
—Déu meu, papà, què t’hi has fet, als cabells? —cridà el fill.
A la sala de l’esmorzar s’estava desenrotllant, magnificent, una escena esplèndida i sorollosa.
Matilda no deia res. Senzillament, continuava asseguda admirant el meravellós efecte del seu treball manual. La bella mata de cabell negre del senyor Wormwood era ara de color plata brut, del color de les malles d’una funàmbula que no s’haguessin rentat en tota la temporada de circ.
—Te l’has… te l’has… te l’has tenyit! —xisclava la mare—. Per què ho has fet, imbècil! És absolutament horrorós! Sembles un monstre!
—De quines bestieses parleu, ara? —bordà el pare, palpant-se el cap amb totes dues mans—. Qui ho diu, que m’he tenyit el cabell! Què voleu dir, que m’he tenyit el cabell? Què m’hi ha passat? O és que és una broma estúpida? —la cara se li anava tornant verd pàl·lid, el color de les pomes agres.
—Te l’has tenyit, papà —va dir el fill—. És del mateix color que el de la mamà, però molt més brut.
—I tant, que se l’ha tenyit! —cridà la mare—. No canvien tots sols, de color! Què dimonis volies fer, posar-te guapo o què? Sembles una àvia que s’hagués trastocat!
—Porteu-me un mirall! —xisclà el pare—. No us estigueu aquí fent-me ganyotes! Un mirall!
La bossa de la mare era en una cadira a l’altre cap de la taula. L’obrí i en tragué una polvorera que tenia un mirallet rodó a la tapa. Obrí l’estoig i el féu a mans del marit. Aquest l’agafà i se’l posà a l’alçada de la cara, i en fer-ho escampà la gran part dels pólvores pel davant de la seva llampant jaqueta de tweed.
—Vigila! —xisclà la mare—. Mira què has fet! Són les meves millors pólvores, les Elizabeth Arden!
—Déu meu! —bordà el pare, mirant el mirallet—. Què m’ha passat! És terrible! Semblo tu feta malbé! No puc anar al garatge i vendre cotxes, d’aquesta manera! Com ha pogut ser? —Passà la vista per tota la sala, primer per la mare, després pel fill, i, finalment, per Matilda—. Com pot haver passat, això? —tornà a bordar.
—M’imagino —va dir Matilda calmadament— que no t’hi has fixat gaire i que has agafat l’ampolla de tint de la mamà, en comptes de la teva, papà.
—Això, ha estat! —cridà la mare—. Francament, Harry, fins on pots arribar, amb la teva estupidesa? I per què no has llegit l’etiqueta, abans de començar a empastifar-te pertot? El meu tint és terriblement fort. Jo en faig servir una sola cullerada per una pica plena d’aigua, i tu vas i te’l poses tot, i sense barrejar! Probablement acabarà menjant-se’t tots els cabells! Que et comença a cremar, el cap, amor?
—Vols dir que em quedaré sense cap cabell? —xisclà el marit.
—Em sembla que sí —va dir la mare—. El peròxid és d’una química molt forta. És el que posen als vàters per desinfectar-los, però en diuen un altre nom.
—Què dius ara! —xisclà el pare—. Jo no sóc una tassa de vàter! No vull que em desinfectin!
—Fins i tot diluït, que és com jo el faig servir —va dir-li la mare—, em fa caure uns bons blens de cabell, de manera que Déu sap què t’hi passarà, a tu. M’estranya que no se t’hagi endut tot el cim del cap!
—Què puc fer? —udolà el pare—. Digue’m, ràpid, què s’ha de fer abans no comenci a caure!
Matilda va dir:
—Jo m’hi faria una bona rentada, papà, si fos de tu, amb aigua i sabó. Però t’has d’afanyar.
—Que em farà tornar el color, això? —preguntà el pare, angoixosament.
—I és clar que no, babau —va dir la mare.
—I doncs, què haig de fer? No puc anar així per sempre més.
—Te l’hauràs de tenyir de negre —va dir la mare—. Però primer renta-te’l, o no quedarà cap cabell per tenyir.
—D’acord! —cridà el pare, entrant en acció—. Demana’m hora al teu perruquer ara mateix, per a un tenyit! Digue’ls que és una emergència! Hauran de treure algú de la llista! I ara pujo a rentar-m’ho! —I, dit això, l’home sortí d’una revolada de la sala i la senyora Wormwood, llançant un gran sospir, se n’anà al telèfon a avisar el saló de bellesa.
—De tant en tant en fa alguna, oi, mamà? —va dir Matilda.
Mentre marcava el número, la mare va dir:
—Em sembla que els homes no sempre són tan intel·ligents com es pensen. Ja ho sabràs quan seràs una mica més gran, filla meva.