Matilda
La senyoreta Honey
Pàgina 9 de 24
La senyoreta Honey
Matilda començà a anar a escola una mica tard. La major part dels infants comencen l’escola primària als cinc anys o abans i tot, però els pares de Matilda, que no es preocupaven en cap sentit de l’educació de la seva filla, no havien recordat amb temps d’inscriure-la. Tenia cinc anys i mig quan entrà a l’escola per primera vegada.
L’escola per als més petits del poble era un edifici de totxo, poc agradable, que es deia Escola Primària Crunchem Hall. Tenia uns dos-cents cinquanta alumnes dels cinc fins gairebé als dotze anys. La directora, la mestressa, la comandant suprema d’aquest establiment, era una formidable dama de mitjana edat el nom de la qual era senyoreta Trunchbull.
Naturalment van posar Matilda a la darrera classe, on hi havia uns altres divuit nens i nenes de la mateixa edat que ella. La mestra es deia senyoreta Honey i no podia tenir més de vint-i-tres o vint-i-quatre anys. Tenia una adorable cara de madona, pàl·lida i ovalada, amb els ulls blaus i el cabell castany clar. El cos tan fi i fràgil que semblava que si queia s’esmicolaria, com una figura de porcellana.
La senyoreta Jennifer Honey era una persona dolça i tranquil·la que no alçava mai la veu i que poques vegades veien riure, però no hi ha dubte que posseïa la rara qualitat de ser adorada per tots i cadascun dels infants de qui tenia cura. Semblava entendre del tot l’espant i la por que tan sovint aclapara els infants quan per primera vegada a la vida els empenyen dins una classe i els diuen que han de creure. Una curiosa calidesa gairebé tangible irradiava de la cara de la senyoreta Honey quan parlava al confós i enyorat novell.
La senyoreta Trunchbull, la directora, era una mica diferent, certament. Era un gegantí i sant terror, era un monstre ferotge i tirànic que matava de pànic alumnes i mestres plegats. Tenia una aura d’amenaça fins i tot de lluny, i quan se t’acostava notaves el perillós foc que li rajava, com si fos un ferro roent. Quan marxava —la senyoreta Trunchbull no caminava mai, sempre marxava com un soldat d’assalt amb passa llarga i braços volants—, quan marxava pel corredor podies sentir clarament el seu ronc, i si s’esqueia que un rogle d’infants li venia al pas, el partia, com un tanc, i veies les personetes obrir-se a banda i banda. Gràcies a Déu, no en trobem gaires, de persones com ella, en aquest món, tot i que de fet hi són i tothom se’n pot topar almenys una en la vida. Si mai et passa t’has de captenir com et captindries si topaves amb un rinoceront rabiós a la selva: has d’enfilar-te al primer arbre que vegis i estar-t’hi fins que se n’hagi anat. Aquesta dona, amb totes les seves excentricitats i amb la seva aparença, és gairebé impossible de descriure, però en faré l’intent més endavant. De moment deixem-la i tornem a Matilda i el seu primer dia a la classe de la senyoreta Honey.
Després del fet habitual de passar llista, la senyoreta Honey donà una llibreta d’exercicis nova de trinca a cada alumne.
—Tots heu portat llapis, espero —va dir.
—Sí, senyoreta Honey —van cantar.
—Molt bé. Aquest és l’autèntic primer dia de classe per a cadascun de vosaltres. És el principi de com a mínim onze llargs anys d’escola que tots haureu de passar. I sis d’aquests anys els passareu aquí a Crunchem Hall, d’on, tal com ja sabeu, és directora la senyoreta Trunchbull. Que insisteix en allò de la disciplina estricta en tota l’escola, i si em voleu fer cas feu tota la bondat que pugueu en presència seva. No hi discutiu mai. No li contesteu mai. Feu sempre allò que us digui. Si l’agafeu pel cantó dolent, la senyoreta Trunchbull us pot liquidar com una pastanaga en una trituradora. No fa riure, això, Lavender. Treu-te aquesta rialleta de la cara. Tots vosaltres hauríeu de ser prou espavilats per recordar que la senyoreta Trunchbull se les heu amb molta, molta severitat, amb qualsevol que se surt del rengle en aquesta escola. Entès, el missatge?
—Sí, senyoreta Honey —ensumaren divuit veus petites i decidides.
—Per la meva banda —continuà la senyoreta Honey— vull ajudar-vos a aprendre tant com pugueu mentre sigueu en aquesta classe. I això perquè sé que, si apreneu, les coses us seran més fàcils més endavant. Per exemple, en acabar aquesta setmana espero que cadascun de vosaltres sabrà de cor la taula del dos. I en un any espero que tots sabreu les taules de multiplicar fins al dotze. Us ajudarà molt, si hi arribeu. I ara, hi ha algú de vosaltres que ja se sàpiga la taula del dos?
Matilda alçà el braç. Era l’única.
La senyoreta Honey mirà amb atenció aquella nena prima de cabell fosc i cara rodona i formal que seia a la segona fila.
—Meravellós —va dir—. Si et plau, alça’t i recita-la fins allà on arribis.
Matilda s’alçà i començà a dir la taula del dos. Quan va arribar a dos per dotze, el límit normal de les taules de multiplicar, no es va aturar. Va continuar amb el dos per tretze vint-i-sis, dos per catorze vint-i-vuit, dos per quinze trenta, dos per setze fan…
—Para! —va dir la senyoreta Honey. Havia estat escoltant una mica esgarrifada aquell dolç recitat i va dir—: Fins on pots arribar?
—Fins on? —va dir Matilda—. No ho sé ben bé, senyoreta Honey. Un bon tros més, em penso.
La senyoreta Honey va trigar uns moments a penetrar-se d’aquella curiosa afirmació.
—Vols dir que em pots dir quant fan dos per vint-i-vuit?
—Sí, senyoreta Honey.
—Quant fan?
—Cinquanta-sis, senyoreta Honey.
—A veure, una de més difícil, com ara dos per quatre-cents vuitanta-set. Que m’ho pots dir, quant fan?
—Em sembla que sí —va dir Matilda.
—N’estàs segura?
—Doncs sí, senyoreta Honey, bastant segura.
—Quant fan, doncs, dos per quatre-cents vuitanta-set?
—Nou-cents setanta-quatre —va dir Matilda immediatament. Parlava tranquil·lament i educadament i sense cap signe de presumpció.
La senyoreta Honey clavà els ulls en Matilda amb un esbalaïment absolut, però quan es decidí a enraonar va mantenir la veu a nivell:
—Això és esplèndid de veritat —va dir—. És clar que multiplicar per dos és molt més fàcil que no pels números més grans. I les altres taules de multiplicar? Que te’n saps alguna?
—Em sembla que sí, senyoreta Honey. Em sembla que me’n sé.
—Quines, Matilda? Fins a quina has arribat?
—Jo… no ho sé gaire —va dir Matilda—. No entenc què vol dir, senyoreta.
—El que vull dir és si, per exemple, et saps la taula del tres.
—Sí, senyoreta Honey.
—I la del quatre?
—Sí, senyoreta Honey.
—Doncs molt bé; quantes te’n saps, Matilda? Te les saps totes fins a la darrera, la del dotze?
—Sí, senyoreta Honey.
—Quant fan dotze per set?
—Vuitanta-quatre —va dir Matilda.
La senyoreta Honey va fer una pausa i es féu enrere a la seva cadira, darrere la senzilla taula que hi havia centrada davant de la classe. Estava considerablement sacsejada per aquest diàleg, però prengué cura de no deixar-ho veure. No s’havia trobat mai amb un infant de cinc anys, ni tan sols de deu, que pogués multiplicar amb tanta facilitat.
—Espero que tots els altres ho hàgiu estat escoltant —va dir a la classe—. Matilda és una noia amb molta sort. Té uns pares meravellosos que ja li han ensenyat a multiplicar piles de números. Va ser la teva mare, Matilda, qui te’n va ensenyar?
—No, senyoreta, no va ser ella.
—Llavors és que tens un gran pare. Deu ser un mestre brillant.
—No, senyoreta Honey —va dir Matilda, assossegadament—. El meu pare no m’ho va ensenyar.
—Vols dir que ho has après tota sola?
—No ho sé pas —va dir Matilda sincerament—. És només que no ho trobo gaire difícil, això de multiplicar un número per un altre.
La senyoreta Honey agafà molt d’aire i el deixà anar lentament. Va tornar a mirar la neneta d’ulls lluents dreta a tocar del pupitre, tan assenyada i solemne.
—Dius que no ho trobes difícil, de multiplicar un número per un altre —va dir la senyoreta Honey—. Que ho podries explicar una miqueta?
—Ai, Senyor! —va dir Matilda—. No n’estic gens segura.
La senyoreta Honey s’esperava. La classe era en silenci, tota atenta.
—Per exemple —va dir la senyoreta Honey—, si et dic de multiplicar catorze per dinou… No, és massa difícil.
—Fan dos-cents seixanta-sis —va dir Matilda, fluixet.
La senyoreta Honey li clavà els ulls. Llavors agafà un llapis i ràpidament féu la multiplicació en un tros de paper.
—Quant has dit que feien? —va dir, alçant la vista.
—Dos-cents seixanta-sis —va dir Matilda.
La senyoreta Honey deixà el llapis, es va treure les ulleres i començà a netejar-ne els vidres amb un tros de roba. La classe romania quieta, mirant-se-la i esperant el que vindria. Matilda encara estava dreta a tocar del pupitre.
—Ara, Matilda —va dir la senyoreta Honey, mentre continuava netejant-se les ulleres—, prova de dir-me exactament què t’hi passa dins del cap quan has de fer una multiplicació com aquesta. Òbviament, l’has de realitzar d’una manera o altra, però sembla que arribes al resultat gairebé instantàniament. Agafem la que acabes de fer, catorze multiplicat per dinou.
—Jo… jo… jo només m’apunto el catorze al cap i el multiplico per dinou —va dir Matilda—. Em sembla que no sé explicar-ho d’una altra manera. Sempre he pensat que si una petita calculadora de butxaca ho pot fer, per què no jo?
—Sí, és clar, per què no? —va dir la senyoreta Honey—. El cervell humà és una cosa esbalaïdora.
—A mi em sembla que és molt millor que un tros de metall —va dir Matilda—. Que és el que és una calculadora.
—I quina raó que tens! —va dir la senyoreta Honey—. De tota manera les calculadores de butxaca no hi són permeses, en aquesta escola.
La senyoreta Honey notava que tremolava. No dubtava que havia trobat de veritat un cervell matemàtic extraordinari, i mots com «nen geni» i «prodigi» li agullaven el cap. Sabia que aquesta classe de meravelles brollaven de tant en tant, al món, però només una o dues vegades en cent anys. Després de tot, Mozart només tenia cinc anys quan va començar a compondre per a piano, i mira on va arribar.
—No s’hi val —va dir Lavender—. Per què ella ho pot fer i nosaltres no?
—No hi pateixis, Lavender, aviat ho entendràs —va dir la senyoreta Honey mentint per la boca.
En aquest punt la senyoreta Honey no va poder resistir la temptació d’explorar encara més la ment d’aquell infant admirable. Sabia que havia de parar atenció a la resta de la classe, però també estava massa excitada per deixar-ho reposar.
—Bé —va dir, intentant adreçar-se a tota la classe—, deixem les sumes, de moment, i vejam si cap de vosaltres ha començat a aprendre les lletres. Que alcin les mans els qui puguin lletrejar gat.
—Es van alçar tres mans. Pertanyien a Lavender, a un nenet que es deia Nigel i a Matilda.
—Lletreja «gat», Nigel.
Nigel ho va lletrejar.
Ara la senyoreta Honey decidí fer una pregunta que normalment no hauria ni somiat de fer a classe el primer dia.
—Em pregunto —va dir— si algú de vosaltres tres que sap com lletrejar «gat» ha après de llegir tot un grup de paraules quan estan unides formant una frase.
—Jo —va dir Nigel.
—Jo també —va dir Lavender.
La senyoreta Honey se n’anà a la pissarra i escriví amb guix blanc la frase «Jo ja he començat a aprendre de llegir frases llargues». L’havia feta intencionadament difícil i sabia que allí hi havia poquíssims infants de cinc anys que fossin capaços de sortir-se’n.
—Que em pots dir què hi diu, Nigel? —va preguntar.
—És massa difícil —va dir Nigel.
—Lavender?
—La primera paraula és jo —va dir Lavender.
—Algú de vosaltres pot llegir tota la frase? —va preguntar la senyoreta Honey, esperant el «sí» que estava segura que li vindria de Matilda.
—Sí —va dir Matilda.
—Endavant —va dir la senyoreta Honey.
Matilda va llegir la frase sense cap vacil·lació, cap ni una.
—Molt bé, molt rebé —va dir la senyoreta Honey, moderant-se com mai en tota la vida—. Quant pots llegir, Matilda?
—Em sembla que puc llegir-ho gairebé tot, senyoreta Honey —va dir Matilda—, però em sembla que no sempre puc entendre què vol dir.
La senyoreta Honey s’aixecà i sortí decidida de la sala, però ja hi tornava a ser al cap de trenta segons, duent un llibre gruixut. El va obrir a l’atzar i el va col·locar damunt el pupitre de Matilda.
—Aquest és un llibre de poesia humorística —va dir—. Mira si en pots llegir alguna en veu alta.
—Suaument, sense cap pausa i amb una certa rapidesa, Matilda començà de llegir:
Un epicuri, sopant a Crewe
Es va trobar una ratassa a l’estofat
Va cridar el cambrer: «No xiscli
Ni l’ensenyi,
Que els altres també en voldran».
Uns quants infants hi van veure la gràcia i van riure. La senyoreta Honey va dir:
—Saps què és, un epicuri, Matilda?
—És una persona molt mirada amb el menjar —va dir Matilda.
—Està bé —va dir la senyoreta Honey—. I saps per casualitat com se’n diu, d’aquesta classe de poesia?
—Se’n diu un limerick —va dir Matilda—. És molt bonica. És tan divertida!
—Aquest és molt famós, de limerick —va dir la senyoreta Honey, agafant el llibre i deixant-lo a la seva taula davant de la classe—. Un limerick intel·ligent és molt difícil d’escriure —va afegir—. Semblen fàcils, però ben cert que no ho són.
—Ja ho sé —va dir Matilda—. He provat d’escriure’n alguna vegada, però els meus no són gens bons.
—Ho has provat? Ho has fet? —va dir la senyoreta Honey, més parada que mai—. Matilda, m’agradaria moltíssim de sentir un d’aquests limericks que dius que has escrit. Que pots provar de recordar-ne un, per a nosaltres?
—Sí… —va dir Matilda, dubtant—. De fet he intentat de fer-ne un sobre vostè, senyoreta Honey, durant la classe.
—Sobre mi! —va xisclar la senyoreta Honey—. Doncs aquest és precisament el que hem d’escoltar, oi?
—No sé si el vull dir, senyoreta Honey.
—Per favor, digue’l —va dir la senyoreta Honey—. Et prometo que no m’enfadaré.
—Em sembla que sí, senyoreta Honey, perquè haig de fer servir el seu nom per fer que rimi, i per això no vull dir-lo.
—I com el saps, el meu nom? —va dir la senyoreta Honey.
—He sentit un altre mestre cridant-la just abans d’entrar —va dir Matilda—. Li ha dit Jenny.
—Insisteixo a escoltar aquest limerick —va dir la senyoreta Honey, fent un dels seus escassos somriures—. Aixeca’t i recita’l.
A contracor, Matilda s’aixecà i, molt a poc a poc, molt nerviosa, va recitar el limerick:
El que ens preguntem sobre Jenny és:
«Que pot haver-hi gaires noies més
amb una cara tan rebonica?».
La resposta és: cap ni una, ni mica.
Tota la cara pàl·lida i agradosa de la senyoreta Honey s’encengué d’escarlata lluminós. Després tornà a somriure. Aquesta vegada més, amb un somriure de pur plaer.
—Moltes gràcies, Matilda —va dir, encara somrient—. Encara que no sigui veritat, és un limerick bo de veritat. Déu meu, Déu meu, me n’he de recordar.
Des de la tercera fila de pupitres, Lavender va dir:
—És bo. M’agrada.
—I també diu la veritat —va dir un noiet que es deia Rupert.
—Sí que és veritat —va dir Nigel.
I tota la classe va començar a aclamar la senyoreta Honey, encara que fins al moment aquesta amb prou feines s’havia fixat en ningú que no fos Matilda.
—Qui t’ha ensenyat de llegir, Matilda? —va preguntar la senyoreta Honey.
—Me n’he ensenyat jo mateixa.
—I t’has llegit llibres?, llibres de nens, vull dir.
—He llegit tots els que hi ha a la biblioteca pública de High Street, senyoreta Honey.
—I t’han agradat?
—Alguns m’han agradat moltíssim —va dir Matilda—, però d’altres em van semblar molt fluixos.
—Digue-me’n un que t’hagi agradat.
—Em va agradar El lleó, la bruixa i l’armari —va dir Matilda—. Em sembla que el senyor C. S. Lewis és un escriptor molt bo. Però té un defecte. No hi ha trossos divertits, als seus llibres.
—Tens raó —va dir la senyoreta Honey.
—Tampoc no hi gaires trossos divertits als llibres del senyor Tolkien —va dir Matilda.
—Et sembla que tots els llibres per a nens haurien de tenir trossos de broma? —va preguntar la senyoreta Honey.
—Sí —va dir Matilda—. Els nens no són tan seriosos com els grans i els agrada riure.
La senyoreta Honey estava estupefacta davant la saviesa d’aquella nena. I va dir:
—I què faràs, ara que ja t’has llegit tots els llibres per a nens?
—Llegeixo altres llibres —va dir Matilda—. Me’ls deixen a la biblioteca. La senyora Phelps és molt amable. M’ajuda a triar-los.
La senyoreta Honey s’havia posat molt endavant per damunt de la seva taula i mirava meravellada la criatura. Havia oblidat completament la resta de la classe.
—Quins altres llibres? —mormolà.
—M’agrada molt Charles Dickens —va dir Matilda—. Em fa riure molt. Sobretot el senyor Pickwick.
En aquell moment al corredor sonà la campana de final de classe.