Matilda
Els pares
Pàgina 11 de 24
Els pares
Quan la senyoreta Honey sortí del despatx de la directora, la major part dels infants eren al pati. El primer que va fer va ser anar a veure els mestres de les classes dels grans perquè li deixessin uns quants llibres de text d’àlgebra, geometria, francès, literatura anglesa i altres assignatures. A continuació localitzà Matilda i la va cridar a la classe.
—No hi ha motiu —va dir— perquè t’estiguis a classe mentre ensenyo a la resta la taula del dos, o com lletrejar «gat» i «rat» i «ratolí». Així que durant cada lliçó et donaré un d’aquests llibres perquè els estudiïs. Al final de la lliçó véns i em fas preguntes, si en tens cap, i jo t’ajudaré. Què et sembla?
—Gràcies, senyoreta Honey —va dir Matilda—. Ho trobo bé.
—Estic segura —va dir la senyoreta Honey— que més endavant podrem canviar-te a una classe de més grans, però de moment la directora vol que t’estiguis aquí.
—Molt bé, senyoreta Honey —va dir Matilda—. Moltes gràcies per aquests llibres.
«Quina criatura més encisadora!», pensà la senyoreta Honey. «M’és igual el que el seu pare n’hagi dit; a mi em sembla pacífica i tranquil·la. I no gens vanitosa, tot i que sigui tan brillant. De fet, és com si no se n’adonés».
Així, quan la classe es tornà a reunir, Matilda se n’anà al seu pupitre i començà a estudiar el llibre de geometria que la senyoreta Honey li havia passat. La mestra la seguia de reüll tota l’estona, i s’adonà que ben aviat la nena se submergia en el llibre. No alçà la vista ni una sola vegada en tota la lliçó.
Al mateix temps, la senyoreta Honey havia decidit una altra cosa. Havia decidit que aniria personalment a parlar en secret amb la mare i el pare de Matilda, així que pogués. Senzillament, es negava a deixar les coses tal com estaven. Era ridícul, tot plegat. No podia creure que els pares no s’haguessin adonat dels remarcables talents de la seva filla. Després de tot, el senyor Wormwood era un pròsper venedor d’automòbils, de manera que suposava que havia de ser un home prou intel·ligent. En qualsevol cas, els pares mai no subestimaven les habilitats dels seus fills. Més aviat al contrari. De vegades era completament impossible per a un mestre de convèncer l’orgullós pare o l’orgullosa mare que el seu adorat plançó era una completa nul·litat. La senyoreta Honey estava segura que no tindria cap dificultat de convèncer el senyor i la senyora Wormwood que Matilda era molt i molt especial. La feina seria frenar-ne l’entusiasme.
Les esperances de la senyoreta Honey van anar encara enllà. Començà a preguntar-se si no hauria de demanar permís als pares perquè ella donés classes particulars a Matilda havent acabat l’escola. La perspectiva de guiar una criatura tan llesta li excitava enormement l’instint de mestra. I de cop decidí que aniria a veure el senyor i la senyora Wormwood aquell mateix vespre. Hi aniria tard, entre nou i deu, quan segur que Matilda ja seria al llit.
I així ho va fer. Va treure l’adreça de la fitxa del col·legi, i poc després de les nou s’encaminà de casa seva a casa dels Wormwood. Va trobar la casa en un carrer molt agradable, on cada petit edifici era separat dels del costat per una mica de jardí. Era una casa moderna de totxo que no devia ser barata, i el nom a la reixa deia «El bon racó». «El son cosó» hauria estat millor, pensà la senyoreta Honey. Tenia tirada a jugar amb els mots, la mestra. Recorregué el camí d’entrada i tocà el timbre, i mentre s’esperava podia sentir la televisió bramant a dins.
Obrí la porta un homenet amb aire de rata i amb un fi bigotet, que duia una jaqueta esport de ratlles taronja i vermell.
—Sí? —va dir, fitant la senyoreta Honey—. Si ven números per a una rifa no en vull.
—No, no —va dir la senyoreta Honey—. Perdoni que el molesti. Sóc la mestra de Matilda, i és important que parli amb vostè i la seva muller.
—Ja n’ha tornada a fer alguna, oi? —va dir el senyor Wormwood, tapant l’entrada—. És cosa de vostè, d’ara endavant. És vostè qui se les ha d’haver amb ella.
—No n’ha feta cap —va dir la senyoreta Honey—. Duc bones notícies. Notícies francament esplèndides, senyor Wormwood. Li sembla que passi uns minuts i li parli de Matilda?
—Estem a mig programa de televisió, un dels nostres preferits —va dir el senyor Wormwood—. És francament inoportú. Torni un altre moment.
La senyoreta Honey començava a perdre la paciència.
—Senyor Wormwood —va dir—, si li sembla que un maleït programa de televisió és més important que el futur de la seva filla, és que vostè no és un pare! Per què no tanca aquesta maleïda cosa i m’escolta?
Això sobtà el senyor Wormwood. No estava acostumat que li parlessin d’aquella manera. Va mirar amb atenció aquella doneta fràgil, plantada tan decidida al porxo.
—Molt bé, doncs —deixà anar—. Entri i liquidem-ho.
La senyoreta Honey entrà ràpidament.
—La senyora Wormood no li ho agrairà —va dir l’home mentre l’encaminava a la sala d’estar, on una apersonada rossa platí mirava embadalida la pantalla de la televisió.
—Què hi ha? —va dir, sense mirar.
—Una mestra del col·legi —va dir el senyor Wormwood—. Diu que ens vol parlar de Matilda.
Se’n va anar cap a l’aparell de televisió i n’abaixà el so, però hi deixà la imatge.
—Què fas, Harry! —xisclà la senyora Wormwood—. Willard està a punt de declarar-se a Angelica!
—Ho pots veure mentre enraonem —va dir el senyor Wormwood—. És la mestra de Matilda. Diu que té noves per donar-nos.
—Em dic Jennifer Honey —va dir la senyoreta Honey—. Com està, senyora Wormwood?
La senyora Wormwood li clavà una mirada i va dir:
—Quin problema hi ha?
Ningú no va convidar la senyoreta Honey a seure, així que trià una cadira i s’hi assegué pel seu compte.
—Avui —va dir— ha estat el primer dia d’escola de la seva filla.
—Ja ho sabíem, això —va dir la senyora Wormwood, picada perquè es perdia el programa—. Això ens ha vingut a dir?
La senyoreta Honey mirà amb duresa als ulls humits i grisos de l’altra dona i va deixar el silenci en l’aire fins que la senyora Wormwood se sentí incòmoda.
—Volen que els expliqui per què he vingut? —va dir.
—Vinga, doncs, endavant —va dir la senyora Wormwood.
—Estic segura que ja saben —va dir la senyoreta Honey— que els nens de la classe dels petits quan hi arriben no saben ni llegir ni lletrejar ni fer servir els números. Els infants de cinc anys no en saben, de tot això. Però Matilda, sí. I si l’haig de creure…
—Jo no la creuria —va dir la senyora Wormwood. Encara estava picada perquè no podia escoltar la televisió.
—M’ha mentit, doncs —va dir la senyoreta Honey—, quan m’ha dit que ningú no li havia ensenyat a multiplicar o a llegir? Li n’ha ensenyat cap de vostès?
—Ensenyar-li què? —va dir el senyor Wormwood.
—De llegir. De llegir llibres —va dir la senyoreta Honey—. Potser Ii n’ha ensenyat vostè. Potser ella m’ha mentit. Potser vostès tenen prestatges farcits de llibres arreu de la casa. Jo no ho sabria dir. Potser vostès dos són dos grans lectors.
—I és clar que llegim —va dir el senyor Wormwood—. No sigui tan beneita. Jo em llegeixo les revistes Automòbil i Motor de cap a cap, cada setmana.
—Aquesta criatura ja ha llegit una quantitat terrorífica de llibres —va dir la senyoreta Honey—. Jo només volia esbrinar si venia d’una família que li agradés la bona literatura.
—No som de llegir llibres —va dir el senyor Wormwood—. No t’hi guanyes la vida, assegut damunt del cul i llegint llibres de contalles. No n’hi tenim, a casa.
—Ja —va dir la senyoreta Honey—. Mirin, tot el que he vingut a dir-los és que Matilda té un gran cervell. Suposo que vostès ja ho sabien, això.
—I és clar que sabia que llegeix —va dir la mare—. Es passa la vida a dalt a l’habitació capficada en un llibrot o altre.
—Però, no els estranya —va dir la senyoreta Honey— que un infantó de cinc anys llegeixi novel·les gruixudes, per a grans, de Dickens i Hemingway? No els fa saltar d’excitació?
—Més aviat no —va dir la mare—. No m’agraden, les lletraferides. Una noia ha de pensar a fer-se maca i atractiva de manera que més endavant pugui trobar un bon marit. Em sembla més important que no pas els llibres, senyoreta Hunky…
—Em dic Honey —va dir la senyoreta Honey.
—Miri’m a mi —va dir la senyora Wormwood—. I després miri’s a vostè. Vostè la ciència, jo la presència.
La senyoreta Honey va mirar aquella persona vulgar i grassona i pretensiosa, amb cara de pastís de greix, asseguda a l’altra punta de la sala:
—Com ho ha dit? —va preguntar.
—He dit que vostè té la ciència i jo la presència —va dir la senyora Wormswood—. I qui se n’ha sortit més bé? Jo m’estic en una bella casa amb un empresari triomfant, i vostè s’ha quedat esclavitzada ensenyant l’a, b, c a un grapat de criatures del dimoni.
—Tens tota la raó, bombonet —va dir el senyor Wormwood, clavant a la seva esposa una mirada d’un sentimentalisme tan llagoter que hauria fet vomitar un gat.
La senyoreta Honey va decidir que si volia treure res d’aquella gent no havia de perdre els nervis.
—Encara no els ho he dit tot —va dir—. Pel que he pogut saber en tan poc temps, Matilda és també una espècie de geni de les matemàtiques. Pot fer de memòria multiplicacions de molts números en un no res.
—I de què serveix això, si et pots comprar una calculadora? —va dir el senyor Wormwood.
—Les dones no atrapen els homes amb la intel·ligència —va dir la senyora Wormwood—. Per exemple, miri aquesta artista —va afegir, assenyalant la silenciosa pantalla de la televisió, on una considerable mamelluda era abraçada a la llum de la lluna per un actor de cara endurida—. Oi que no es creu que hagi aconseguit que li faci això a base de multiplicacions? No és probable. I ara s’hi casarà, ja ho veurà si no, i viurà en una mansió amb majordom i moltes minyones.
La senyoreta Honey amb prou feines es creia el que sentia. Havia sentit a dir que hi havia pares com aquells arreu i que els seus fills queien en la delinqüència i la marginació; nogensmenys li resultava un xoc de topar-s’hi en carn i ossos.
—El problema de Matilda —va dir, intentant-ho un cop més— és que va tan avançada respecte als nens del seu voltant que potser valdria la pena de pensar en una mena o altra de classes particulars. Crec de veritat que podria arribar al nivell universitari en dos o tres anys i una tutoria adient.
—Universitat? —va cridar el senyor Wormwood, botant del seient—. Per l’amor de Déu, i qui hi vol anar, a la universitat? Tot el que hi aprenen són vicis, allà.
—No és veritat —va dir la senyoreta Honey—. Si en aquest moment vostè tingués un atac de cor i hagués de telefonar al metge, aquest metge resultaria ser un llicenciat universitari. Si a vostè el denunciaven per haver venut una carraca de segona mà, vostè s’hauria de buscar un advocat, que resultaria ser un universitari, també. No menystingui la gent preparada, senyor Wormwood. Però ja veig que no ens posarem d’acord. Em sap greu d’haver-los interromput d’aquesta manera. —La senyoreta Honey s’aixecà i sortí de la sala.
El senyor Wormwood la seguí fins a la porta i va dir:
—Gràcies per haver vingut, senyoreta Hawkes. O és senyoreta Harris?
—Ni l’una ni l’altra —va dir la senyoreta Honey—, però deixem-ho córrer —i se n’anà.