Matilda
El primer miracle
Pàgina 16 de 24
El primer miracle
Matilda tornà a asseure’s al pupitre. I la Trunchbull s’assegué darrere la taula de la mestra. Era el primer cop que seia, d’ençà que havia començat la classe. Llavors allargà la mà i agafà el gerro de l’aigua. Amb la mà a la nansa però sense alçar-lo encara, va dir:
—Encara no he pogut entendre mai per què la canalla és tan desagradable. Són la pesta de la meva vida. Són com insectes. S’haurien de suprimir com més aviat millor. Matem mosques amb el Flit i amb paper enganxamosques. Sovint he rumiat inventar un Flit per eliminar criatures. Quina meravella seria entrar en aquesta classe amb un enorme esprai de Flit a la mà i començar a tirar-lo. O, encara millor, unes quantes grans tires de paper enganxós. Les penjaria per tota l’escola, us hi enganxaríeu i aquí s’hauria acabat. No és una bona idea, senyoreta Honey?
—Si és un acudit, senyora directora, no el trobo divertit —va dir la senyoreta Honey des del fons de l’aula estant.
—Vostè no ho faria, oi, senyoreta Honey? —va dir la Trunchbull—. No vol fer cap acudit. La meva idea de l’escola perfecta, senyoreta Honey, és una escola sense ni una sola criatura. Un d’aquests dies posaré una escola així. Em penso que tindrà molt d’èxit.
«Aquesta dona és boja», pensava la senyoreta Honey. «Se li ha girat el cervell. Ens n’hauríem de deslliurar», pensava.
Llavors la Trunchbull aixecà el gran gerro de porcellana blava i abocà una mica d’aigua al got. I de cop, amb l’aigua, saltà el llarg i prim tritó de dret al got, plop!
La Trunchbull llançà un xiscle i saltà de la cadira com si a sota hi hagués petat un tro. I els nens veieren també la bestiola com un llangardaix, de panxa groga, prima i llarga, cargolant-se i giravoltant dins del got, i també es van posar a giravoltar i a saltar, mentre cridaven:
—Què és això? És horrible! És una serp! És un cocodril petit! És un caimanet!
—Vigili, senyoreta Trunchbull! —cridà la Lavender—. Em sembla que mossega!
La Trunchbull, aquella poderosa geganta, s’estava clavada amb els seus pantalons verds, tremolant com una fulla a l’arbre. Estava especialment furiosa perquè algú havia aconseguit fer-la saltar i xisclar d’aquella manera, perquè presumia de dura. Mirà la criatura que girava i voltava al got. Curiosament, no havia vist mai un tritó. La Història Natural no era el seu fort. No tenia ni idea del que era, allò. Semblava extremadament desagradable. A poc a poc es tornà a asseure a la cadira. En aquell moment tenia un aspecte més terrorífic que mai. Els focs de la fúria i de l’odi li flamejaven als ullets negres.
—Matilda! —bramà—, aixeca’t!
—Qui, jo? —va dir Matilda—. Què he fet, jo?
—Aixeca’t, escarabat!
—Jo no he fet res, senyoreta Trunchbull, de veritat que no. No l’havia vista mai, jo, aquesta bestiola!
—Aixeca’t d’una vegada, cuc de femer!
Matilda s’aixecà, amb reticència. Era a la segona fila. Lavender era a la fila de darrere seu, sentint-se una mica culpable. No havia volgut posar la seva amiga en perill. D’altra banda, no estava gens disposada a reconèixer-se culpable.
—Ets una bèstia maligna, repel·lent, repulsiva i vil! —anava bramant la Trunchbull—. No et mereixes ser en aquesta escola! Hauries de ser entre reixes, a la presó hauries de ser! Et faré expulsar d’aquesta escola de mala manera! Faré que els delegats de classe et persegueixin pels corredors amb estics de hoquei fins a l’entrada! Faré que els professors et duguin a casa amb guàrdies armats! I després m’asseguraré que t’enviïn a un reformatori per a noies delinqüents durant quaranta anys com a mínim!
La Trunchbull estava tan enrabiada que tenia la cara de color de bullit i escuma als racons de la boca. Però no era l’única que perdia la serenitat. També Matilda començava a veure-ho tot vermell. No li feia absolutament res que l’acusessin d’una cosa que havia fet. Ho trobava just. Però li era una experiència totalment nova que l’acusessin d’una malifeta que no havia comès de cap manera. No tenia absolutament res a veure amb aquella criatura bestial que hi havia al got. «Per Déu», va pensar, «que aquesta podrida de la Trunchbull m’ho vol encolomar!».
—Jo no he estat!!! —cridà.
—Que sí!! —respongué la Trunchbull amb un bram—. A ningú no se li hauria acudit una feta com aquesta! Ja tenia raó, el teu pare, d’avisar-me sobre tu! —La dona semblava com si s’hagués descontrolat del tot. Roncava com una maníaca—. Ja l’has acabada, aquesta, d’escola, senyoreta! —cridava—. M’ocuparé personalment que t’enviïn a un lloc on ni tan sols els corbs puguin cagar-se’t al damunt! Probablement no tornaràs a veure la llum del dia!
—Li dic que jo no he estat!! —xisclava Matilda—. No havia vist mai una criatura com aquesta, mai en tota la meva vida!
—M’has posat un… un… un cocodril al got —respongué la Trunchbull xisclant—. És el pitjor crim al món contra una directora! I ara seu i no diguis res, ni una paraula! Vinga, seu, immediatament!
—Li estic dient que… —cridà Matilda, encara dreta.
—I jo t’estic dient que callis! —bramà la Trunchbull—. Si no calles immediatament i si no seus tot d’una em trauré la corretja i la tastaràs pel cap de la sivella!
Matilda s’assegué lentament. Oh, tot plegat, quina porqueria! No era just! Com gosaven expulsar-la per una cosa que no havia fet!
Matilda notava que s’anava enfurint, enfurint, enfurint, que estava tan insuportablement furiosa que ben aviat alguna cosa li havia d’esclatar a dins.
El tritó encara giravoltava al gran got d’aigua. No semblava estar-hi gens de gust. El got no era prou gran. Matilda mirà la Trunchbull. I com l’odiava! Va mirar el got amb el tritó. Glatia per alçar-se i engrapar el got i abocar-ne el contingut, tritó i tot, damunt el cap de la Trunchbull. Tremolà en pensar el que la Trunchbull li faria si ho arribava a fer.
La Trunchbull seia darrere la taula de la mestra mirant amb una barreja d’horror i de fascinació el tritó girant al got. També els ulls de Matilda estaven clavats al got. Molt lentament Matilda començà a notar una sensació extraordinària i molt particular. La sensació la tenia als ulls. Una mena d’electricitat semblava acumular-se-li a dins. Una sensació de poder, una sensació de gran força se li coïa a la vista. Però hi havia una altra sensació molt diferent, que no podia comprendre, com llampecs. Petites ones de llum de llamp semblaven sortir dels seus ulls. Les boles dels ulls se li començaven a escalfar com si s’estigués acumulant dins seu una vasta energia. Era una sensació corprenedora. Mantingué els ulls clavats al got i ara aquell poder s’anava concentrant en una petita part de cada ull i s’anava fent més i més gran i semblava com si milions d’invisibles bracets i manetes colpegessin enfora, cap al got que s’estava mirant.
—Tombeu-lo! —Matilda xiuxiuejà—. Tombeu-lo!
Va veure el got ballar. Es mogué un mil·límetre i després recuperà la posició. El va continuar empenyent amb aquells milions d’invisibles bracets i manetes que li brollaven dels ulls, i notava el poder que llampegava directament dels dos puntets negres situats a les òrbites.
—Tombeu-lo! —xiuxiuejà una altra vegada—. Tombeu-lo!
El got trontollà una altra vegada. Matilda va empènyer amb més força, per tenir més força als ulls. I llavors, molt molt a poc a poc, tan a poc a poc que amb prou feines ho veia, el got començà a fer-se enrere, cada vegada més enrere, fins que es gronxà només damunt la vora del cul. En aquest punt tentinejà uns segons, abans de finalment tombar-se i abocar-se amb un dring agut damunt la taula. L’aigua i el tritó encara giravoltant van anar a esquitxar l’enorme pitrera de la senyora Trunchbull. La directora amollà un xiscle que degué fer tremolar cada vidre de l’edifici, i per segona vegada en els darrers cinc minuts saltà de la cadira com un coet. El tritó s’arrapà desesperadament al teixit de cotó que cobria el gran pit i hi quedà penjat dels peus com petites urpes. La Trunchbull abaixà la vista i se’l va veure i va xisclar encara més fort, i amb una manotada va enviar la bestiola volant a l’altra punta de l’aula. El tritó aterrà a tocar del pupitre de Lavender, la qual s’ajupí ràpidament i l’agafà i el tornà a ficar a l’estoig. Va decidir que era útil tenir un tritó a l’abast.
La Trunchbull, amb la cara més semblant que mai a un pernil bullit, estava dreta davant per davant de la classe tremolant de fúria. El massís pitram li pujava i li baixava i l’esquitxada d’aigua hi feia una taca fosca i molla que probablement se li havia filtrat fins a la pell.
—Qui ho ha fet? —bramà—. Vinga! Digue-ho! Un pas endavant! Aquesta vegada no te n’escaparàs! Qui és el responsable d’aquesta mala jugada? Qui ha empès el got?
No respongué ningú. La classe sencera estava silenciosa com una tomba.
—Matilda! —bramà—. Has estat tu! Sé que has estat tu!
Matilda, a la segona fila, seia molt quieta i no deia res. Una estranya sensació de serenitat i de confiança se li escampava pertot, i de cop i volta notà que no tenia por de ningú al món. Només amb el poder dels ulls havia empès un got d’aigua a tombar-se i abocar-se damunt l’horrible directora, i qui podia fer allò ho podia fer tot.
—Parla, gra de pus! —bramà la Trunchbull—. Digues que has estat tu!
Matilda tornà la mirada als ulls encesos d’aquella geganta furiosa i va dir amb una calma total:
—No m’he mogut del pupitre d’ençà que ha començat la lliçó, senyoreta Trunchbull. No li puc dir res més.
De sobte, la classe sencera semblà aixecar-se contra la directora:
—No s’ha mogut! —cridaven—. Matilda no s’ha mogut! Ningú no s’ha mogut! S’ho deu haver fet vostè mateixa!
Jo no li he donat cap cop! —bramà la Trunchbull—. Com goseu dir una cosa com aquesta! Parli, senyoreta Honey! Vostè ho ha vist tot! Qui ha donat un cop al got?
—No ha estat cap dels nens, senyoreta Trunchbull —respongué la senyoreta Honey—. Puc jurar que no n’hi ha hagut cap que s’hagi mogut del pupitre en tota l’estona que fa que vostè és aquí, tret de Nigel, que no s’ha mogut del racó.
La senyoreta Trunchbull foradà la senyoreta Honey. La senyoreta Honey li aguantà la mirada.
—Li estic dient la veritat, senyora directora —va dir—. El deu haver tocat vostè sense adonar-se’n. Aquestes coses solen passar.
—N’estic ben tipa, de vosaltres, colla de pardals inútils —bramà la Trunchbull—. Em nego a perdre més temps aquí amb vosaltres.
I dient això sortí de la classe, fent petar la porta.
En el silenci que seguí, la senyoreta Honey pujà al davant de la classe i se situà darrere la taula.
—Uf! —va dir—. Em sembla que ja n’hem tinguda prou, d’escola, per avui, no us ho sembla? La classe s’ha acabat. Podeu anar al pati i esperar que els pares us vinguin a buscar.