Matilda
La caseta de la senyoreta Honey
Pàgina 18 de 24
La caseta de la senyoreta Honey
La senyoreta Honey es reuní amb Matilda fora de les portes de l’escola i totes dues caminaren en silenci pel carrer gran del poble. Van passar pel davant de la fruiteria, amb l’aparador ple de pomes i taronges, i del carnisser amb aquells trossos de carn sangonosos i gallines plomades penjant, i del modest banc, i dels queviures i dels electrodomèstics, fins que van arribar a l’altre cap de poble i llavors van agafar la carretereta camperola sense vianants i amb molt pocs cotxes.
I, ara que estaven soles, de cop Matilda s’animà estrepitosament. Semblava com si una vàlvula li hagués esclatat a dins i hagués deixat anar un gran raig d’energia. Trotava al costat de la senyoreta Honey amb saltets salvatges i obria els dits com si els volgués escampar als quatre vents i les paraules li sortien com trets, a una velocitat terrorífica. Que si senyoreta Honey això i que si senyoreta Honey allò i que si senyoreta Honey de veritat sé que puc moure qualsevol cosa al món, i no sols gots i minúcies com aquesta… Sé que puc tombar taules i cadires, senyoreta Honey… Fins i tot si hi havia gent asseguda em sembla que la podria tombar, i també coses més grosses que taules i cadires… En un instant puc fer-me els ulls forts i llavors empènyer amb aquesta força qualsevol cosa només mirant i empenyent prou… Haig de mirar amb molta força, senyoreta Honey, molta, i llavors noto el que em passa darrere els ulls, i els ulls se m’escalfen com si cremessin però no em fa res de res, senyoreta Honey, i…
—Assossega’t, nena, assossega’t —va dir la senyoreta Honey—. No anem tan de pressa, no ens cremem abans d’hora.
—Però a vostè això li sembla interessant, oi, senyoreta Honey?
—Oh i tant! —va dir la senyoreta Honey—. És més que interessant. Però d’ara endavant hem d’anar amb molt de compte, Matilda.
—I per què, senyoreta Honey?
—Perquè estem jugant amb forces misterioses, filleta, que no en sabem res. Em penso que no són malèfiques. Poden ser bones i tot. Fins i tot divines. Però, siguin el que siguin, tractem-les amb molta cautela.
Eren mots assenyats de gat vell, però Matilda estava massa encesa per veure-ho de la mateixa manera.
—No veig per què hem d’anar amb tant de compte —va dir, encara saltironant.
—El que vull fer-te entendre —va dir la senyoreta Honey, pacientment— és que ens les havem amb el desconegut. És una cosa inexplicable. La paraula adient és «fenomen». Això és un fenomen.
—I jo, que sóc un fenomen? —preguntà Matilda.
—Pot ser que sí —va dir la senyoreta Honey—. Però m’agradaria que de moment no et veiessis com res de particular. El que em sembla que podríem fer és explorar aquest fenomen una mica més, nosaltres dues soles, però assegurant-nos sempre de tot.
—Vol que ho torni a fer, doncs, senyoreta Honey?
—És el que estic temptada de suggerir-te —va dir la senyoreta Honey, cautelosament.
—Molt bé —va dir Matilda.
—A mi —va dir la senyoreta Honey— em sembla que estic molt més trasbalsada que tu pel que has fet, i miro de trobar-hi una explicació raonable.
—Com ara quina? —preguntà Matilda.
—Com ara si no té res a veure amb el fet que ets excepcionalment precoç.
—Què vol dir exactament aquesta paraula? —va dir Matilda.
—Un infant precoç —va dir la senyoreta Honey— és el que mostra una intel·ligència meravellosa molt aviat. Tu ets un infant increïblement precoç.
—De debò? —preguntà Matilda.
—Oh i tant! Te n’has d’haver adonat. Mira com llegeixes. Mira el que saps de matemàtiques.
—Deu tenir raó —va dir Matilda.
La senyoreta Honey es meravellava de la falta d’ufana i d’autoconeixement de la nena.
—No puc deixar de preguntar-me —va dir— si aquesta habilitat que t’ha vingut de cop de poder moure un objecte sense tocar-lo té res a veure amb el teu gran cervell.
—Vol dir que potser al meu cap no hi ha lloc per a tant de cervell i que llavors una part n’ha de sortir?
—No és això, el que vull dir —va dir la senyoreta Honey somrient—. Però, passi el que passi, et torno a dir que d’ara endavant hem d’anar amb molt de compte. No he oblidat aquella lluor estranya i distant de la teva cara després d’haver tombat el got.
—Li sembla que fer això em pot fer mal? Això està pensant, senyoreta Honey?
—Et fa sentir molt estranya, oi?
—Fa que em trobi molt rebé —va dir Matilda—. Per un instant volava enllà dels estels amb ales de plata. Ja li ho he dit. Li puc dir una altra cosa, senyoreta Honey? La segona vegada ha estat més fàcil, molt més fàcil. Em sembla que és com tot, com més ho practiques, més fàcil és.
La senyoreta Honey caminava a poc a poc de manera que la nena pogués anar al seu pas sense haver de córrer, i hi havia molta pau allí a la carretera ara que havien deixat el poble. Era una d’aquelles tardes de tardor, daurades, i hi havia móres i claps de vidalba a les vores, i els esbarzers s’anaven enrogint de cara a l’hivern. Hi havia grans arbres ací i allà, a cada banda, roures i sicòmors i freixes i de tant en tant un castanyer bord. La senyoreta Honey, volent de moment canviar de tema, va dir tots aquests noms a Matilda i li ensenyà com es coneixien, per la forma de les fulles i de l’escorça dels troncs. Matilda ho escoltà tot i emmagatzemà aquests coneixements a la memòria acuradament.
Finalment van arribar a un entrant al marge de l’esquerra de la carretera, on hi havia una tanca de cinc llates.
—Per aquí —va dir la senyoreta Honey, i va obrir la tanca, féu passar Matilda i la tornà a tancar. Ara anaven per un camí que no era més ample que un camí de carro. A cada banda hi havia avellaners, i es podien veure grapats d’avellanes marró amb les seves jaquetes verdes. Els esquirols aviat les agafarien, va dir la senyoreta Honey, i les emmagatzemarien per als mesos dolents que s’acostaven.
—Aquí viu vostè? —va preguntar Matilda.
—Sí —replicà la senyoreta Honey, però no va dir res més.
Matilda no s’havia parat mai a pensar on devia viure, la senyoreta Honey. L’havia vista sempre només com una mestra, una persona que no sortia d’enlloc i ensenyava a l’escola i després desapareixia. «Ens preguntem, els nens», rumiava, «on van els mestres havent acabat el dia a l’escola? Ens preguntem si viuen sols o si a casa hi tenen una mare, o una germana, o un marit?».
—Viu sola, senyoreta Honey? —preguntà.
—Sí —va dir la senyoreta Honey—. Molt.
Caminaven entre les roderes de fang assecat pel sol i havien de vigilar on posaven els peus si no volien torçar-se el turmell. Hi havia alguns ocells a les branques dels avellaners, però res més.
—És una caseta de masover —va dir la senyoreta Honey—. No n’esperis gran cosa. Ja hi som.
Van arribar a una porteta verda mig enterrada al marge de la dreta i gairebé amagada per les branques dels avellaners. La senyoreta Honey es deturà amb una mà a la porta i va dir:
—És aquí. Aquí visc.
Matilda va veure un senderol de terra que duia a una caseta de totxo vermell. La caseta era tan petita que semblava més una casa de nines que no pas de persones. Els totxos eren vells i es desfeien, i eren d’un color vermell molt pàl·lid. El sostre era de llicorella i tenia una petita xemeneia, i hi havia dues finestretes al davant. Cada finestra no era més gran que un full de paper de diari, i era clar que només tenia una planta. A cada banda del senderol hi havia malesa d’esbarzers, ortigues i herba llarga. Un enorme roure ombrejava la caseta. Les branques esteses semblaven abraçar i tenir cura del petit edifici, i potser també amagar-lo de la resta del món.
La senyoreta Honey, amb una mà a la tanca que encara no havia obert, es girà cap a Matilda i li va dir:
—Un poeta que es deia Dylan Thomas una vegada va escriure uns versos que sempre em vénen al cap quan passo per aquest camí.
Matilda esperà, i la senyoreta Honey, amb veu meravellosament baixa, començà a recitar el poema:
Mai i mai, noia que cavalques aquí i allà
pel país dels contes a la vora del foc i lletrejats dormint,
no tinguis por ni creguis que el llop amb caputxa blanca d’ovella
belant groller i alegre saltarà, estimada, estimada,
fora del cau sobre el munt de fulles l’any de la gran rosada
per menjar-se’t el cor a la casa del bosc de rosa.
Hi hagué un moment de silenci, i Matilda, que no havia sentit mai la gran poesia romàntica dita en veu alta, estava molt emocionada.
—És com música —murmurà.
—És música —va dir la senyoreta Honey. Llavors, enrojolada per haver revelat una part tan secreta d’ella mateixa, va empènyer ràpidament la tanca i emprengué el caminoi. Matilda se li enganxà. Ara l’indret li feia una mica de por: semblava tan irreal i remot i fantàstic i tan totalment lluny d’aquesta terra… Era com una il·lustració de Grimm o Hans Andersen. Era la casa on vivia el llenyataire amb Hänsel i Gretel i on vivia l’àvia de Caputxeta Vermella i també la casa dels Set Nans i la dels Tres Óssos i de tots els altres. Era sortida d’un conte de fades.
—Passa, estimada —li va dir la senyoreta Honey, i Matilda la seguí camí enllà.
La porta era coberta de pintura verda clivellada, i no hi havia forat del pany. La senyoreta Honey alçà el pestell, empenyé la porta i entrà. Encara que no era alta, hagué d’ajupir-se per passar. Matilda la seguí i es trobà en el que li semblà un túnel fosc i estret.
—Vine a la cuina i m’ajudaràs a fer el te —va dir la senyoreta Honey, i la guià pel túnel fins a la cuina, si és que se’n podia dir cuina. No era gaire més gran que un armari de roba i hi havia una finestra a la paret del darrere, amb una aigüera sota la finestra però sense aixetes. Contra una altra paret hi havia una lleixa, presumiblement per fer-hi el menjar, i damunt la lleixa un sol armariet. A la lleixa hi havia un fogó Primus, una olla i una ampolla de llet mig plena. Un Primus és un fogonet de càmping que s’omple de parafina i s’encén al capdamunt i llavors manxes per tenir pressió i que la flama s’alimenti.
—Porta’m aigua mentre encenc el Primus —va dir la senyoreta Honey—. El pou és a fora, al darrere. Agafa la galleda. Aquí la tens. Al pou, hi trobaràs una corda. Penja la galleda al cap de la corda i baixa-la, però no hi caiguis tu.
Matilda, més atordida que mai, agafà la galleda i se l’endugué al jardí del darrere. El pou tenia un teuladet de fusta i un senzill torn, i al torn, enrotllada, la corda que es perdia en el fosc forat sense fons. Matilda atrapà la corda i hi lligà la galleda al capdavall. Després la deixa anar fins que sentí el xap de la galleda i que la corda s’afluixava. Pujà la galleda i vet aquí que era plena d’aigua.
—N’hi haurà prou? —preguntà, entrant-la.
—Sí —va dir la senyoreta Honey—. Suposo que no ho havies fet mai, això.
—No, mai —va dir Matilda—. És divertit. I tota l’aigua que fa falta per banyar-se, com la treu?
—No em banyo —va dir la senyoreta Honey—. Em rento dreta. Agafo una galleda d’aigua i l’escalfo al fogó i em despullo i em rento de dalt a baix.
—De debò? —va preguntar Matilda.
—És clar que sí —va dir la senyoreta Honey—. Totes les persones pobres d’Anglaterra es rentaven així fins no fa gaire temps. I no tenien cap Primus. Havien d’escalfar l’aigua al foc a terra.
—És pobra, vostè, senyoreta Honey?
—Sí —va dir la senyoreta Honey—. Molt pobra. És un bon fogonet, oi? —El Primus roncava i treia una bona flama blava i l’aigua de l’olla ja començava a bullir. La senyoreta Honey tragué una tetera de l’armariet i hi va posar unes fulles de te. També va treure mitja llesca de pa morè. La va tallar en dues meitats, i llavors, d’un pot de plàstic prengué una mica de margarina i n’untà el pa.
«Margarina», pensà Matilda. «Sí que deu ser pobra!».
La senyoreta Honey portà una safata i hi va posar dues tasses, la tetera, la mitja ampolla de llet i un plat amb les dues llesquetes de pa.
—Em sap greu, no tinc sucre —va dir—. No en gasto.
—M’és igual —va dir Matilda. La seva intel·ligència la feia adonar de la delicadesa de la situació i prenia molta cura de no dir res que preocupés la seva companya.
—Anem a la sala d’estar —va dir la senyoreta Honey, agafant la safata i passant al davant, sortint de la cuina i pel túnel petit i fosc cap a l’habitació del davant. Matilda la seguí, però just en entrar a la dita sala d’estar es parà en sec i va mirar al voltant absolutament perplexa. La cambra era petita i quadrada i nua com una cel·la de presó. La pàl·lida llum del dia que hi entrava venia d’una sola finestreta de la paret del davant, que no tenia cortines. Els únics objectes de tota la cambra eren dues caixes de fusta de cap per avall que servien de cadires, i una tercera caixa entre elles que feia de taula. Això era tot. No hi havia quadres, a les parets, ni catifa al terra, només un empostissat de taulons sense encerar, i entre les posts hi havia escletxes on s’acumulava pols i brutícia. El sostre era tan baix que d’un bot Matilda hi tocava amb la punta dels dits. Les parets eren blanques, però la blancor no semblava de pintura. Matilda hi fregà el palmell i hi quedà enganxada una pols blanca. Era calç, un producte barat, que es fa servir en corrals, estables i quadres.
Matilda estava esgarrifada. De debò que era allí on vivia la seva mestra, tan neta i polida? Això era tot el que l’esperava després de tot un dia de feina? Era increïble. I per què? Hi havia alguna cosa estranya en tot allò, ben segur.
La senyoreta Honey posà la safata en una de les caixes.
—Seu, estimada, seu —va dir—, i prendrem una bona tassa de te. Serveix-te el pa. Totes dues llesques són per a tu. No menjo mai, quan torno a casa. M’atipo a l’escola, a l’hora de dinar, i això m’aguanta fins l’endemà al matí.
Matilda s’assegué amb precaució en una de les caixes i més per educació que per res més agafa una llesca de pa amb margarina i començà a menjar-se-la. A casa seva hauria menjat torrades amb mantega i melmelada i probablement un tall de pastís per arrodonir-ho. I en canvi aquí era molt més divertit. Hi havia un misteri, en aquella casa, un gran misteri, no hi havia dubte, i Matilda glatia per descobrir-lo.
La senyoreta Honey serví el te i afegí una mica de llet a totes dues tasses. No semblava incòmoda de cap manera, pel fet de seure en una caixa en una cambra nua i bevent te d’una tetera que aguantava als genolls.
—Saps? —va dir—, he estat pensant molt en el que has fet amb el got. T’ha estat donat un gran poder, filla meva, ja te’n deus adonar.
—Sí que me n’adono, senyoreta Honey —va dir Matilda, mastegant pa amb margarina.
—Pel que jo en sé —va continuar la senyoreta Honey—, ningú més en tota la història del món no ha estat capaç de fer que un objecte es mogui sense tocar-lo o sense bufar o sense fer servir res exterior.
Matilda assentí, però no digué res.
—El que seria fascinant —va dir la senyoreta Honey— seria descobrir el límit d’aquest teu poder. Ja ho sé, ja ho sé, que tu et penses que pots moure qualsevol cosa, però jo en tinc dubtes.
—M’agradaria molt intentar-ho amb alguna cosa realment pesant —va dir Matilda.
—I pel que fa a la distància? —preguntà la senyoreta Honey—. Hi has d’estar sempre a prop, de la cosa que empenys?
—No ho sé pas —va dir Matilda—. Però seria divertit d’esbrinar-ho.