Matilda
Els noms
Pàgina 20 de 24
Els noms
La senyoreta Trunchbull! —xisclà Matilda, fent un bot d’un pam en l’aire—. Em vol fer creure que és la seva tia? Ella va criar-la, a vostè?
—Sí —va dir la senyoreta Honey.
—No m’estranya que vostè estigués terroritzada! —cridà Matilda—. L’altre dia li vam veure agafar una nena per les trenes i llançar-la pel damunt del filat del pati.
—Doncs no heu vist res —va dir la senyoreta Honey—. Després de morir el pare, quan jo tenia cinc anys i mig, em feia banyar tota sola. I, si pujava i pensava que no m’havia rentat bé, em ficava el cap a l’aigua i me l’hi aguantava. Però no em facis enrabiar pensant en el que em feia. No ens ajudarà gens.
—No, no ens ajudarà —va dir Matilda.
—Hem vingut aquí —va dir la senyoreta Honey— per parlar de tu, i jo no he fet més que parlar de mi tota l’estona. Sóc una mica beneita. Estic molt més interessada en el que pots fer tu, amb aquests fantàstics ulls que tens.
—Puc moure coses —va dir Matilda—. Sé que puc. I que les puc capgirar.
—Què et semblaria —va dir la senyoreta Honey— si féssim uns quants experiments, amb molta precaució, per veure quant pots moure i empènyer?
Sorprenentment Matilda va dir:
—Si a vostè no li fa res, senyoreta Honey, no m’agradaria. Ara me’n vull anar a casa i pensar sobre les coses que he sentit aquesta tarda.
La senyoreta Honey s’alçà com un llamp.
—És clar —va dir—, t’he entretingut massa. La teva mare deu començar a patir.
—Mai —va dir Matilda, somrient—. Però, si a vostè no li fa res, ara m’agradaria d’anar-me’n a casa.
—Vés, doncs —va dir la senyoreta Honey—. Em sap greu haver-te obsequiat amb un te tan horrible.
—De cap de les maneres —va dir Matilda—. M’ha agradat molt.
Van arribar a casa de Matilda en silenci total. La senyoreta Honey notà que Matilda ho volia així. La nena semblava tan perduda en els seus pensaments que amb prou feines veia on posava els peus, i quan van arribar a la reixa de la casa de Matilda la senyoreta Honey li va dir:
—Faràs bé d’oblidar tot el que t’he explicat aquesta tarda.
—No li ho puc pas prometre —va dir Matilda—, però el que sí li prometo és que no en parlaré amb ningú, mai més, ni amb vostè.
—Em sembla molt prudent —va dir la senyoreta Honey.
—Tampoc no li prometo que deixaré de pensar-hi, senyoreta Honey —va dir Matilda—. Hi he estat pensant tota l’estona fins aquí i em sembla que he començat a tenir una idea. Potser.
—De cap manera —va dir la senyoreta Honey—. Si et plau, no hi pensis més.
—M’agradaria preguntar-li tres coses, abans de deixar de parlar-ne —va dir Matilda—. Per favor, contesti-me-les, senyoreta Honey!
La senyoreta va somriure. Era extraordinari, es va dir, com aquest projecte de noia semblava encarregar-se dels seus problemes, i amb quina autoritat, a més!
—Molt bé —va dir—, dependrà de les preguntes.
—La primera és —va dir Matilda—: com li deia la senyoreta Trunchbull al pare de vostè quan eren a casa?
—Estic segura que li deia Magnus —va dir la senyoreta Honey—. Era el seu nom.
—I el seu pare a la senyoreta Trunchbull, com li deia?
—Es diu Agatha —va dir la senyoreta Honey—. Segur que li devia dir Agatha.
—I la darrera —va dir Matilda—, com li deien, el seu pare i la senyoreta Trunchbull a vostè quan eren a casa?
—Em deien Jenny —va dir la senyoreta Honey.
Matilda sospesà les respostes molt acuradament.
—Deixi’m estar segura que ho he entès bé —va dir—. A casa, el seu pare era Magnus, la senyoreta Trunchbull, Agatha, i vostè Jenny. Sí?
—Sí —va dir la senyoreta Honey.
—Gràcies —va dir Matilda—. I ara no li parlaré mai més d’aquestes coses.
La senyoreta Honey es preguntava què redimonis devia circular pel cervell d’aquella criatura.
—No facis cap malifeta —va dir.
Matilda rigué i girà cua i corregué camí amunt de la porta de casa seva, tot cridant:
—Passi-ho bé, senyoreta Honey! Moltes gràcies pel te!