Matilda
El tercer miracle
Pàgina 22 de 24
El tercer miracle
L’endemà era dijous, i com tota la classe de la senyoreta Honey sabia, era el dia que la directora s’encarregava de la primera lliçó d’havent dinat.
Al matí, la senyoreta Honey els va dir:
—Un o dos de vosaltres no ho van passar gaire bé, la darrera vegada que la directora es va encarregar de la classe, de manera que tots nosaltres hauríem d’intentar posar-hi una atenció especial i tenir una mica de vista. Com tens les orelles, Eric, després del teu darrer encontre amb la senyoreta Trunchbull?
—Me les va allargar —va dir Eric—. La mare va dir que era bo que fossin més grans del que eren.
—I tu, Rupert —va dir la senyoreta Honey—, m’alegra de veure que no has perdut cabell, d’ençà de dijous.
—Vaig tenir el cap ben adolorit, després —va dir Rupert.
—I tu, Nigel —va dir la senyoreta Honey—, mira de no fer el viu, amb la directora, avui. Realment, la darrera vegada vas tenir una mica de barra.
—Li tinc odi —va dir Nigel.
—Porta’t de manera que no se’t noti —va dir la senyoreta Honey—. No paga la pena. És una dona molt forçuda. Té els músculs com cables d’acer.
—M’agradaria ser gran —va dir Nigel—. La posaria ko.
—Ho dubto —va dir la senyoreta Honey—. No l’ha guanyada ningú, encara.
—Què ens preguntarà aquesta tarda? —va preguntar una nena.
—La taula del tres, gairebé segur —va dir la senyoreta Honey—. És el que us tocava aprendre aquesta darrera setmana. Assegureu-vos que us la sabeu.
El dinar arribà i passà.
Havent dinat, la classe es tornà a aplegar. La senyoreta Honey es posà en un costat de l’aula. Seien silenciosos, aprensius, esperant. I llavors, com un gegant del mal, l’enorme Trunchbull irrompé a la sala amb els pantalons verds i la jupa de cotó. Se n’anà directe al gerro d’aigua, l’aixecà per la nansa i mirà a dins.
—M’alegra de veure —va dir— que no hi tinc animalons, a l’aigua, aquest cop. Si n’hi arriba a haver, alguna cosa extremadament desagradable hauria passat a tots i cadascun dels membres d’aquesta classe. I això la inclou a vostè, senyoreta Honey.
La classe es mantenia en silenci i en tensió. Havien après alguna cosa respecte d’aquella tigressa i ningú no estava disposat a arriscar-hi res.
—Molt bé —bramà la Trunchbull—. Vejam si us sabeu la taula del tres. O, per dir-ho d’una altra manera, vejam si la senyoreta Honey us l’ha sabuda ensenyar. —La Trunchbull estava dreta al davant de la classe, cames separades, mans a la cintura foradant la senyoreta Honey, que s’estava callada en un costat.
Matilda, asseguda i quieta al pupitre a la segona fila, contemplava intensament les situacions.
—Tu! —cridà la Trunchbull, apuntant amb un dit com un corró de cuina un noi que es deia Wilfred. Wilfred era al cap de la dreta de la fila del davant—. Aixeca’t! —li bramà.
Wilfred s’aixecà.
—Digues la taula del tres, però començant pel final! —bordà la Trunchbull.
—Començant pel final? —quequejà Wilfred—. Però si no l’he apresa, començant pel final.
—Ja ho veieu! —cridà la Trunchbull, triomfant—. No us ha ensenyat res! Senyoreta Honey, per què no els ha ensenyat res de res, aquesta setmana?
—No és veritat, això, senyora directora —va dir la senyoreta Honey—. Tothom ha après la taula del tres. Però no hi veig sentit a ensenyar-los-la començant pel final. No té massa sentit d’ensenyar res fent-ho enrere. L’objectiu de la vida, senyoreta directora, és d’anar endavant. M’arrisco a preguntar si fins i tot vostè, per exemple, pot lletrejar una paraula senzilla com «soroll» començant pel final i d’un tret. En dubto molt.
—No sigui impertinent amb mi, senyoreta Honey! —clavà la Trunchbull, i es tombà cap al pobre Wilfred—. Molt bé, noi —va dir—, contesta’m això. Tinc set pomes, set taronges i set plàtans. Quantes peces de fruita tinc en total? Afanya’t! Vinga! Dóna-me’n el resultat!
—Això és sumar! —gemegà Wilfred—. Això no és la taula del tres!
—Idiota consumat! —cridà la Trunchbull—. Gra de pus! Bolet podrit! Sí que ho és, la taula del tres, això! Tens tres grups de fruita, i cada grup té set peces. Tres vegades set en fan vint-i-una. Que no ho veus, llimac? Et donaré una altra oportunitat. Tinc vuit cocos, vuit micos i vuit idiotes com tu. Quants imbècils tinc en total? Contesta’m immediatament.
El pobre Wilfred estava completament desorientat.
—Un moment! —gemegà—. Haig de sumar vuit cocos amb vuit micos… —Començà a comptar amb els dits.
—Xinxa! —xisclà la Trunchbull—. Burilla! No se suma, això! Es multiplica! La solució és tres per vuit! O bé vuit per tres? Quina diferència hi ha entre tres per vuit i vuit per tres? Contesta’m, escarabató, i fixa-t’hi bé!
Wilfred estava massa espantat i terroritzat per enraonar.
Amb dues gambades la Trunchbull se li posà a tocar, i per alguna estranya habilitat gimnàstica, potser una clau de judo o de karate, tocà el darrere de les cames de Wilfred amb un dels seus peus i l’alçà en l’aire, on féu una tombarella. A mig fer la tombarella l’agafà per un turmell i el tingué bambolejant-se de cap per avall com una gallina plomada en un aparador.
—Vuit per tres —bramà la Trunchbull, brandant Wilfred pel turmell—, vuit per tres és el mateix que tres per vuit, i tres per vuit en fan vint-i-quatre! Repeteix-ho!
Exactament en aquell moment Nigel, a l’altre cap de l’aula, es posà dret i assenyalà excitadament la pissarra, i xisclà:
—El guix! Mireu el guix! Es mou sol!
El xiscle de Nigel va ser tan histèric i agut que tothom, la Trunchbull i tot, va mirar cap a la pissarra. I a la pissarra, tan cert com la llum del dia, una barra de guix sencera es movia tocant a la superfície negra grisosa de la pissarra.
—Està escrivint alguna cosa! —xisclà Nigel—. El guix escriu alguna cosa!
I sí, efectivament.
—Què dimonis és, això? —xisclà la Trunchbull. L’havia trasbalsada de veure el seu nom escrit per una mà invisible. Deixà caure Wilfred i s’adreçà a ningú:
—Qui està fent això? Qui escriu tot això?
El guix anava escrivint.
Tothom a l’aula sentí el ronc que sortí de la gola de la Trunchbull:
—No! —cridà—, no pot ser! No pot ser Magnus!
La senyoreta Honey, a un costat de la sala, llançà una ràpida mirada a Matilda. La nena seia ben dreta al pupitre, el cap alt, la boca apretada, els ulls lluents com dos estels.
Ara tothom mirava la Trunchbull. La cara de la dona s’havia tornat blanca com la neu i tenia la boca oberta i boquejava com un halibut fora de l’aigua i perbocant tota una rastellera de sorolls d’escanyat.
El guix deixà d’escriure. Vacil·là uns moments, i tot d’una va caure a terra i amb un crec es partí en dos.
A la pissarra hi havia escrit això: «Agatha, sóc Magnus. I faràs bé de creure-t’ho. Agatha, torna la casa a la meva Jenny. Dóna-li el seu sou. Dóna a la meva Jenny la casa i després vés-te’n. Si no, vindré i et caçaré com tu em vas caçar a mi. Et vigilo, Agatha».
Wilfred, que havia aconseguit tornar al seu lloc de la primera fila, xisclà:
—La senyoreta Trunchbull ha caigut! La senyoreta Trunchbull està estesa a terra!
Aquesta era la més sensacional de totes les novetats, i la classe en pes saltà dels seients per veure-ho bé. I ve-te-la allí, la còrpora de la directora, tota espaterrada i panxa enlaire, passant de compte.
La senyoreta Honey corregué i s’agenollà al costat de la geganta prostrada.
—Ha perdut els sentits! —cridà—. Està freda! Que algú vagi immediatament a buscar la infermera. —Tres nens sortiren volant de la sala.
Nigel, sempre a punt, saltà sobre el gerro d’aigua.
—El pare diu que l’aigua freda és el millor per retornar els sentits! —va dir, i dient-ho abocà tot el gerro al cap de la Trunchbull. Ningú, ni la senyoreta Honey, no protestà.
Pel que fa a Matilda, continuava asseguda immòbil al pupitre. Se sentia curiosament joiosa. Sentia com si hagués tocat alguna cosa que no era d’aquest món, el punt més alt dels cels, l’estel més llunyà. Havia notat de forma meravellosa el poder que li sortia de darrere dels ulls, rajant com líquid calent dins del crani, i tenia els ulls cremant, molt més calents del que mai no havien estat, i havien començat a sortir-li coses dels ulls, i llavors la barra de guix s’havia aixecat i havia començat a escriure. Li semblava que ella no hi havia fet gran cosa, tot havia estat molt senzill.
La infermera de l’escola, seguida de cinc mestres, tres dones i dos homes, entrà corrents a l’aula.
—Redéu, finalment algú l’ha tombada! —cridà un dels mestres, amb una rialla—. Felicitats, senyoreta Honey.
—Qui li ha abocat l’aigua al damunt? —preguntà la infermera.
—Jo —va dir Nigel, orgullós.
—Ben fet —va dir un altre mestre—. En fa falta més?
—Prou —va dir la infermera—. L’hem de dur a la infermeria.
Van fer falta tots cinc mestres i la infermera per aixecar l’enorme dona i treure-la de l’aula. Trontollaven.
La senyoreta Honey va dir a la classe:
—Em sembla que val més que sortiu al pati i jugueu fins a la lliçó vinent. —Després es girà i se n’anà a la pissarra, i esborrà amb molta cura el que hi havia escrit el guix.
Els infants començaren a sortir de l’aula. Matilda s’hi afegia, però en passar arran de la senyoreta Honey s’aturà, i els seus ulls, que parpellejaven, es trobaren amb els de la mestra, i llavors la senyoreta Honey se li tirà al damunt i li va fer una gran abraçada i un petó.