Matilda
El senyor Wormwood, el gran venedor de cotxes
Pàgina 4 de 24
El senyor Wormwood,
el gran venedor de cotxes
Els pares de Matilda tenien una casa força bonica amb tres dormitoris al pis, i a la planta hi havia el menjador, la sala d’estar i la cuina. El seu pare era venedor de cotxes de segona mà i es veu que se’n sortia força bé.
—Les serradures —deia, ufanós— són un dels grans secrets del meu èxit. I no em costen ni un cèntim. Me les donen de franc a la serradora.
—I per a què les fas servir? —li preguntava Matilda.
—Ha! —feia el pare—. Ja t’agradaria saber-ho.
—No entenc com les serradures et poden servir per vendre cotxes de segona mà, papà.
—Perquè ets una criatura ignorant —deia el pare.
No tenia un parlar gaire delicat, però Matilda ja hi estava feta. També sabia que li agradava d’ufanar-se i li donava peixet sense cap mena de vergonya:
—Deus ser molt llest, per trobar utilitat a una cosa que no et costa res —deia ella—. M’agradaria saber-ne com tu.
—No podries pas —deia el pare—. Ets massa beneita. Però ho explicaré perquè aquí hi ha en Mike, que un dia m’ajudarà en el negoci. —Ignorant Matilda, es va tombar cap al fill i va dir—: Tinc una alegria quan compro un cotxe a algun imbècil que ha fet anar les marxes tan malament que canten com boges. L’hi compro barat. Tot el que faig és barrejar un grapat de serradures amb l’oli de la caixa del canvi, i llavors funciona suau com una seda.
—I quanta estona va com una seda abans no torna a cantar? —li va preguntar Matilda.
—Prou per dur el comprador un bon tros avall —va dir el pare, amb una ganyota—. Un centenar i mig de quilòmetres.
—Però això no és honrat, papà —va dir Matilda—, és fer trampes.
—No s’ha fet ric ningú sent honrat —deia el pare—. Els clients hi són per enganyar-los.
El senyor Wormwood era un homenet amb pinta de rateta, amb les dents del davant que li sortien per sota d’un bigotet de ratolí. Li agradava de dur jaquetes de grans quadres de colors i solia lluir corbates de tons groc o verd pàl·lids.
—Ara, per exemple, agafa el quilometratge —continuava—. Qui compra un cotxe de segona mà, la primera cosa que vol saber és quants quilòmetres duu. Oi?
—Sí —deia el fill.
—Compro una carraca que porta al damunt dos-cents mil quilòmetres. La compro barata. Ningú no comprarà el cotxe amb un quilometratge com aquest, oi que no? I avui en dia no pots treure el comptaquilòmetres i fer enrere els números tal com se solia fer fa deu anys. El collen de tal manera que és impossible de desllorigar-lo, si no ets rellotger o per l’estil. Així que, què faig? Doncs faig servir el cap, nanet, ve-t’ho aquí.
—I com? —preguntava el jove Michael, fascinat. Semblava haver heretat l’amor patern per la trampa.
—M’assec i em dic: com pots convertir una lectura de dos-cents mil quilòmetres en una altra de només vint mil sense fer miques el comptaquilòmetres? Si el cotxe pogués anar marxa enrere prou temps, ho aconseguiria, òbviament. Els números correrien enrere, oi? Però, qui farà anar un cotxe en marxa enrere durant milers i milers de quilòmetres? No pots!
—És clar que no pots —va dir el jove Michael.
—Així que em grato el cap —deia el pare—. Faig anar el cervell. Quan tens un cervell fi com el que jo tinc, l’has de fer servir. I, de cop, la resposta em ve. Et ben dic que em vaig sentir exactament com aquell altre company brillant es devia sentir quan va descobrir la penicil·lina. «Eureka!», vaig cridar. «Ja ho tinc!».
—I com t’ho vas fer, papà? —li va preguntar, el fill.
El comptaquilòmetres —va dir el senyor Wormwood—, el fa anar un cable acoblat a una de les rodes del davant. Així que primerament desconnecto el cable de la roda del davant. Després agafo una d’aquestes perforadores elèctriques d’alta velocitat i l’acoblo al final del cable de manera que, quan la perforadora gira, fa girar el cable enrere. M’has entès? Em segueixes?
—Sí, pare —va dir el jove Michael.
—Aquestes perforadores van a una velocitat tremenda —deia el pare—, així que quan engego la perforadora els números del comptaquilòmetres van enrere a una mitjana fantàstica. Del comptaquilòmetres, en puc treure més de cinquanta mil en uns minuts, amb la meva perforadora elèctrica d’alta velocitat. I, quan he enllestit, el cotxe només ha fet vint mil quilòmetres i ja està llest per vendre. «És gairebé nou», que dic al client, «tot just si ha fet els vint mil. Era d’una senyora gran que només el feia servir un cop la setmana, per anar a comprar».
—De veritat que pots fer anar enrere el comptaquilòmetres amb una perforadora elèctrica? —va preguntar el jove Michael.
—T’estic explicant secrets del negoci —deia el pare—. Així que no has de parlar-ne amb ningú més. No vols pas que em cacin, oi?
—No ho diré a ningú del món —deia el noi—. I ho fas amb gaires cotxes, això, papà?
—Tots i cadascun dels cotxes que em cauen a les mans passen per aquest tractament —deia el pare—. A tots els rebaixo el quilometratge per sota dels vint mil, abans de posar-los a la venda. I pensar que ho vaig inventar tot sol… —va afegir orgullós—. N’he tret un dineral.
Matilda, que havia estat escoltant atentament, va dir:
—Però, papà, això encara és més deshonest que allò de les serradures. És fastigós. Enganyes gent que es refia de tu.
—Si no t’agrada, no mengis el menjar d’aquesta casa —va dir el pare—. El compro amb el que guanyo en aquest negoci.
—És diner brut —va dir Matilda—. No m’agrada gens.
Van aparèixer dues taques vermelles a les galtes del pare.
—Qui punyetes et penses que ets, tu? —va cridar—. L’arquebisbe de Canterbury, predicant-me honradesa? Tu ets un esquitx ignorant, i no tens ni la mínima idea del que estàs dient.
—Tens tota la raó, Harry —va dir la mare. I, a Matilda, li va dir:
—Quina barra, parlar d’aquesta manera al teu pare! Tanca aquesta mala boca que tens, així podrem veure el programa en pau.
Eren a la sala d’estar, sopant amb les safates a la falda, de cara a la televisió. Els sopars eren menjars de televisió col·locats en febles safates d’alumini amb compartiments separats per a carn estofada, patates bullides i pèsols. La senyora Wormwood seia mastegant amb els ulls clavats al serial americà de la pantalleta. Era una dona corpulenta, amb el cabell tenyit de ros platí, tret del bocinet marró rata que acabava de sortir de les arrels. Duia un maquillatge espès i tenia un d’aquests desafortunats tipus boteruts, en què la carn sembla tota embolicada per evitar que s’escampi per terra.
—Mamà —va dir Matilda—, que et fa res que sopi al menjador, que així podré llegir el llibre?
El pare la foradà amb la mirada:
—A mi sí, que em fa! —roncà—. El sopar és una reunió de família, i ningú no s’aixeca de taula fins que no s’ha acabat!
—Però si no som a taula —va dir Matilda—. No hi seiem mai, a taula. Sempre mengem amb el plat a la falda i mirant la tele.
—I què hi ha de dolent, a mirar la tele?, dic jo —va dir el pare. De cop la veu se li havia tornat tova i perillosa.
Matilda no es va fiar de contestar-li, així que no va dir res. Se sentia la ira bullint-li a dins. Sabia que no estava bé d’odiar els pares d’aquella manera, però cada cop trobava més difícil d’evitar-ho. Tot el que havia llegit li havia donat una visió de la vida que ells no havien tingut mai. Si llegissin una mica de Dickens o de Kipling, aviat descobririen que a la vida hi ha més coses que enganyar la gent i mirar la televisió.
I se’n sentia, que constantment li diguessin que era ignorant i beneita, quan sabia que no ho era. La ira de dins seu va anar bullint i bullint, i aquella nit, ajaguda al llit, va decidir-se. Va decidir que cada vegada que el pare o la mare li fessin una bestiesa s’hi tornaria, d’una forma o altra. Una victòria o dues l’ajudarien a aguantar les seves idioteses i li evitarien de tornar-se boja. Heu de recordar que amb prou feines tenia cinc anys, i no és fàcil per a ningú tan petit de marcar punts contra un gran totpoderós. Tot i això, estava decidida a fer-ho. Després del que havia passat aquell vespre davant de la televisió, el pare era el primer de la llista.
