Matilda
Una altra casa
Pàgina 23 de 24
Una altra casa
Aquell mateix dia es començà a escampar la nova que la directora s’havia refet de l’esvaniment i que tot seguit havia sortit de l’escola amb la boca tancada i blanca de cara.
L’endemà al matí no va comparèixer per l’escola. A l’hora de dinar el senyor Trilby, que era el subdirector, telefonà a casa d’ella per demanar si no es trobava bé. Ningú no contestà al telèfon.
Acabada l’escola el senyor Trilby decidí d’investigar, així que se n’anà a la casa on vivia la senyoreta Trunchbull, a la sortida del poble, el bonic edifici georgià de totxo vermell conegut com la Casa Vermella, amagada al bosc darrere els turons.
Tocà la campana. Ningú no contestà.
Trucà fort. Ningú no contestà.
Cridà: «Que no hi ha ningú?». Ningú no contestà.
Empenyé la porta i per sorpresa seva s’obrí. Entrà.
La casa estava en silenci i no hi havia ningú, però tots els mobles eren a lloc. El senyor Trilby pujà al dormitori principal. També allà tot semblava normal fins que va començar a obrir calaixos i a mirar armaris. No hi havia ni vestits ni roba ni sabates enlloc. No en quedava ni una peça.
«Ha tocat el dos», va pensar el senyor Trilby, i se’n tornà a informar els dirigents de l’escola que la directora suposadament havia desaparegut.
Un matí, la senyoreta Honey va rebre per correu certificat una carta d’una firma local d’advocats que la informava que la darrera voluntat i testament del seu pare difunt, el doctor Honey, havia sobtadament i misteriosament aparegut. Aquest document revelava que, d’ençà de la mort del seu pare, la senyoreta Honey havia estat, de fet, la legítima mestressa d’una propietat als afores del poble coneguda com la Casa Vermella, que fins a data recent havia estat ocupada per una tal senyoreta Agatha Trunchbull. El testament manifestava també que els estalvis de tota una vida del seu pare, que afortunadament eren encara estalvis al banc, li havien estat també llegats. La carta de l’advocat afegia que, si la senyoreta Honey era tan amable de posar-se en contacte amb aquella oficina tan aviat com li fos possible, la propietat i els diners podrien ser transferits al seu nom molt ràpidament.
La senyoreta Honey ho va fer i, al cap d’un parell de setmanes, ja vivia a la Casa Vermella, el lloc on s’havia criat i on per sort encara hi havia tots els mobles i tots els quadres de la família. Des de llavors Matilda va ser una visita benvinguda a la Casa Vermella cada tarda acabada l’escola, i s’inicià una estreta amistat entre la mestra i l’alumna.
Pel que fa al col·legi, també s’hi produïren grans canvis. Així que quedà clar que la senyoreta Trunchbull havia desaparegut completament d’escena, l’excel·lent senyor Trilby fou nomenat director en comptes d’ella. I molt poc després d’això Matilda fou traslladada a la classe superior, on la senyoreta Plimsoll descobrí ràpidament que aquella sorprenent criatura era tan brillant com la senyoreta Honey havia dit.
Una tarda, unes quantes setmanes després, Matilda prenia el te amb la senyoreta Honey a la cuina de la Casa Vermella, acabada l’escola, com feia cada dia, quan de sobte la nena va dir:
—M’ha passat una cosa estranya, senyoreta Honey.
—Parla-me’n —va dir la senyoreta Honey.
—Aquest matí —va dir Matilda—, només per divertir-me, he provat d’empènyer una cosa amb els ulls, i no he pogut. No he pogut moure res. Ni tampoc he sentit l’escalfor que em pujava sempre al darrere dels ulls. El poder m’ha desaparegut. Em penso que l’he perdut del tot.
La senyoreta Honey untà acuradament amb mantega una llesca de pa morè i hi afegí melmelada de maduixa.
—Esperava que passés una cosa així —va dir.
—Ah, sí? I per què? —preguntà Matilda.
—És només una suposició —va dir la senyoreta Honey—, però ve-te-la aquí. Mentre eres a la meva classe no tenies res a fer, no hi havia res que et requerís esforç. El teu enorme cervell es tornava boig de frustració. Et bullia dins del cap fins a la bogeria: hi havia una tremenda energia embotellada, sense tenir per on sortir, i d’una manera indeterminada vas poder treure aquesta energia pels ulls i moure objectes. Ara ets a la classe dels grans, competint amb nens que són més del doble de la teva edat, i tota aquella energia mental la gastes a classe. Per primera vegada, el teu cervell ha de lluitar i maldar i està completament ocupat, cosa que està molt bé. Això és només una teoria, ja ho saps, i potser és una mala teoria, però no em penso que s’allunyi de la realitat.
—M’alegra que hagi passat —va dir Matilda—. No m’agradaria passar la vida com a miraclera.
—Ja has fet prou —va dir la senyoreta Honey—. Encara em costa de creure que fessis tot allò per mi.
Matilda, que estava enfilada en una cadira molt alta a la taula de la cuina, es menjà el pa amb melmelada a poc a poc. Li agradaven tant, aquelles tardes amb la senyoreta Honey! Se sentia còmoda del tot, en presència d’ella, i enraonaven ben bé com a iguals.
—Sabia —va dir Matilda, de sobte— que el cor d’un ratolí batega sis-centes cinquanta vegades per segon?
—No —va dir la senyoreta Honey, somrient—. És fascinant. On ho has llegit?
—En un llibre de la biblioteca —va dir Matilda—. I això vol dir que, anant tan de pressa, no pots escoltar cada batec. Deu sonar com un brunzidor.
—Segurament —va dir la senyoreta Honey.
—I a quant li sembla que batega, el cor d’un eriçó? —preguntà Matilda.
—Digues-m’ho tu —va dir la senyoreta Honey, tornant a somriure.
—No tan de pressa com el del ratolí —va dir Matilda—. Tres-centes vegades per minut. Tot i això, oi que no s’ho hauria imaginat, en una criatura que es mou tan a poc a poc?
—No —va dir la senyoreta Honey—. Digues-me’n un altre.
—Un cavall —va dir Matilda—. Aquest va ben a poc a poc. Quaranta batecs per minut.
«A aquesta nena», va pensar la senyoreta Honey, «sembla que li interessa tot. Quan estàs amb ella és impossible avorrir-te. M’agrada, això».
Seien i xerraven a la cuina una hora o més, i llavors, a les sis, Matilda deia «bona tarda» i se’n tornava a casa seva, que era a uns vuit minuts.
Un dia, en arribar a la reixa de casa seva, veié aparcat al davant un gran Mercedes negre. No s’hi fixà gaire. Sovint n’hi havia, d’aparcats davant de casa seva, de cotxes estranys. Però quan entrà es va trobar amb una escena caòtica. El pare i la mare eren al vestíbul omplint frenèticament maletes de robes i coses.
—Què passa? —va cridar—. Què passa, papà?
—Ens n’anem —va dir el senyor Wormwood, sense distreure la vista—. Ens n’anem a l’aeroport d’aquí a mitja hora, de manera que val més que t’afanyis a fer la maleta. El teu germà ja és a punt. Mou-te, noia! Vinga!
—Ens n’anem? —va cridar Matilda—. On?
—A Espanya —va dir el pare—. Hi ha un clima millor que no pas en aquest maleït país.
—A Espanya —gemegà Matilda—. No hi vull anar, jo, a Espanya! M’agrada aquí i m’agrada la meva escola.
—Fes el que et diuen i deixa de discutir —roncà el pare—. Ja tinc prou problemes sense tu!
—Però, papà… —començà Matilda.
—Calla! —cridà el pare—. Ens n’anem d’aquí a trenta minuts! No perdré l’avió!
—I quant de temps hi serem, papà? —va gemegar Matilda—. Quan tornarem?
—Mai —va dir el pare—. I ara fuig, que tinc feina!
Matilda el deixà i sortí per la porta principal. Així que va ser al carrer arrencà a córrer. Tornà de dret a casa de la senyoreta Honey i hi arribà en quatre minuts encara no. Volà pel senderol del jardí i de sobte va veure la senyoreta Honey allí mateix, al bell mig d’un parterre de rosers treballant-hi amb unes tisores de podar. La senyoreta Honey havia sentit la fressa dels peus de Matilda corrent per la grava i s’havia incorporat, s’havia tombat i havia sortit del parterre de rosers mentre la nena se li acostava corrents.
—Oi, oi! —va dir—. Què passa, què passa?
Matilda se li plantà al davant, panteixant, sense respiració, amb la carona vermella fins als cabells.
—Se’n van! —gemegà—. S’han tornat boigs i fan les maletes i se’n van a Espanya d’aquí a trenta minuts!
—I qui són, aquests? —va preguntar la senyoreta Honey tranquil·lament.
—El papà i la mamà i el meu germà Mike i diuen que jo també hi haig d’anar!
—Vols dir de vacances? —preguntà la senyoreta Honey.
—Per sempre! —cridà Matilda—. El papà diu que no tornarem mai més!
Hi hagué un silenci curt, i llavors la senyoreta Honey va dir:
—Realment, no em sorprèn gaire.
—Vol dir que vostè sabia que ens n’anàvem? —es queixa, Matilda—. I per què no m’ho havia dit?
—No, estimada —va dir la senyoreta Honey—. Jo no sabia que se n’anaven. Tot i això, la notícia no em sorprèn.
—I per què no? —cridà Matilda—. Digui’m què passa, per favor.
Encara estava sense alè de la correguda i del xoc de tot plegat.
—Perquè el teu pare —va dir la senyoreta Honey— està relacionat amb una pila de malfactors. Tot el poble ho sap. Jo diria que compra cotxes robats de tot el país. Hi està ficat fins al coll.
Matilda se la mirà amb els ulls esbatanats i bocabadada.
La senyoreta Honey continuà:
—Duien cotxes robats al taller del teu pare i ell els canviava la matrícula i els pintava d’un altre color i tota la pesca. I ara probablement algú li ha dit que la policia el busca i fa el que fan tots, anar-se’n a Espanya, on no el puguin atrapar. Hi deu haver estat enviant diners durant anys per si hi havia d’anar a parar.
S’estaven a la gespa davant de l’agradable casa de totxo vermell vell i tempestejat i amb les altes xemeneies, i la senyoreta Honey encara duia a les mans les tisores de podar. Era una tarda càlida i daurada, i una merla cantava a prop.
—No me n’hi vull anar! —Matilda xisclà de sobte—. No me n’hi vull anar, amb ells.
—Em penso que hi hauràs d’anar.
Jo vull viure aquí amb vostè —Matilda xisclà—. Per favor, deixi’m viure aquí amb vostè!
—És el que més m’agradaria —va dir la senyoreta Honey—. Però, desgraciadament, no serà possible. No pots deixar els teus pares només perquè ho vulguis. Tenen el dret de dur-se-te’n amb ells.
—Però, i si hi estiguessin d’acord? —cridà Matilda, decidida—. I si diguessin que sí, em podria quedar amb vostè? M’hi deixaria estar, amb vostè, llavors?
La senyoreta Honey digué suaument:
—Sí, seria diví.
—Molt bé, em sembla que diran que sí! —cridà Matilda—. Crec de veritat que diran que sí! De fet, ni compto per a ells.
—No tan de pressa —va dir la senyoreta Honey.
—Doncs hi hem d’anar, de pressa! —cridà Matilda—. Se’n van immediatament! Anem-hi! —cridà, engrapant la mà de la senyoreta Honey—. Faci el favor de venir amb mi a dir-los-ho! Però ens hem d’afanyar! Hem de córrer!
Un instant després corrien totes dues senderol avall i després ja eren al carrer, i Matilda anava al davant, estirant pel canell la senyoreta Honey, i va ser una cursa salvatge i meravellosa la que van fer pel carrer de terra i a través del poble fins a la casa on vivien els pares de Matilda. El gran Mercedes negre encara era allà i ara el portaequipatges i totes quatre portes eren obertes i el senyor i la senyora Wormwood i el germà s’hi atrafegaven com formigues, apilant-hi maletes, quan Matilda i la senyoreta Honey hi van arribar corrents.
—Papà i mamà! —esclatà Matilda, sense alè—. No vull venir amb vosaltres! Vull estar-me aquí i viure amb la senyoreta Honey, i ella diu que només puc si em doneu permís! Digueu que sí, si us plau! Vinga, papà, digues que sí! Digues que sí, mamà!
El pare es girà i mirà la senyoreta Honey.
—Vostè és la mestra que una vegada va venir aquí a veure’m, oi? —va dir. Llavors tornà a entaforar maletes al cotxe. La seva esposa li va dir:
—Aquesta ha d’anar al seient del darrere. No hi ha més lloc, al portaequipatges.
—M’agradaria molt tenir Matilda amb mi —va dir la senyoreta Honey—. Me n’encarregaria i l’estimaria, senyor Wormwood, i les despeses anirien a càrrec meu. A vostès no els costaria ni un cèntim. Però no ha estat idea meva. Ha estat de Matilda. I jo no me la quedaré si vostès no me’n donen total i voluntari consentiment.
—Vinga, Harry —va dir la mare, empenyent una maleta al seient del darrere—. Per què no la deixem, si això és el que vol? Un menys que haurem de vigilar.
—Tinc pressa —va dir el pare—. He d’agafar l’avió. Si es vol quedar, que es quedi. A mi m’està bé.
Matilda es ficà entre els braços de la senyoreta Honey i l’abraçà, i la senyoreta Honey li tornà l’abraçada, i llavors pare, mare i germà entraren al cotxe i el cotxe arrencà amb un grinyol de pneumàtics. El germà li va fer adéu per la finestra del darrere, però els altres dos ni tan sols es van girar. La senyoreta Honey encara abraçava la noieta i ni l’una ni l’altra no van dir ni una paraula mentre contemplaven el gran cotxe negre agafant el revolt al final del carrer i desapareixent enllà per sempre més.