Matilda
El fantasma
Pàgina 6 de 24
El fantasma
Hi va haver, comparativament, una setmana de calma a la llar dels Wormwood després de l’episodi de la superpega. L’experiència havia escarmentat clarament el senyor Wormwood, que semblava haver perdut temporalment el gust de l’ostentació i de molestar.
Però, de cop, hi tornà. Potser havia tingut mal dia al garatge i no havia pogut vendre prou desferres de segona mà. Hi ha moltes coses que poden irritar un home, quan torna de la feina al vespre, i una esposa sensible habitualment s’adona dels senyals de tempesta i el deixa sol fins que s’assossega.
Aquella tarda, quan el senyor Wormwood tornà del garatge, tenia la cara fosca com un núvol de tempesta, i era clar que un o altre no trigaria gaire a rebre. La seva esposa reconegué els senyals immediatament i es féu fonedissa. Llavors va galopar cap a la sala d’estar. Va resultar que Matilda estava arraulida a la butaca del racó, totalment absorbida per un llibre. El senyor Wormwood engegà la televisió. La pantalleta s’il·luminà. El programa esclatà. El senyor Wormwood ullà Matilda. Matilda no s’havia mogut. Havia arribat a aprendre a bloquejar-se les orelles contra l’horrible so de la terrible caixa. Continuava llegint, i això degué enfurismar el pare. Potser la ira se li intensificà perquè la veia complaure’s en una cosa que era més enllà del seu abast.
—No pares mai, de llegir? —li roncà.
—Ah, hola, papà —va dir ella, agradosa—. Has tingut un bon dia?
—Què és, aquesta porqueria? —va dir, arrabassant-li el llibre de les mans.
—No és porqueria, papà, és molt bonic. Es diu
El poni vermell. És de John Steinbeck, un escriptor americà. Per què no te’l llegeixes? T’agradaria.
—Això és una porqueria —va dir el senyor Wormwood—. Si és d’un americà, segur que és una porqueria. Només escriuen porqueries.
—No, papà, és molt bonic, de veritat. És de…
—No vull saber sobre què és —bordà el senyor Wormwood—. I, a més, n’estic ben tip, que llegeixis tot el dia. Au, vés i fes alguna cosa de profit. —I amb un rampell temible va començar a esquinçar les pàgines del llibre, arrencant-les a grapats i llençant-les a la paperera.
Matilda quedà glaçada d’horror. El pare continuà. No hi havia gaire dubte que l’home sentia una espècie de gelosia. Com gosa, semblava dir amb cada pàgina que estripava, com gosa passar-ho bé llegint, si jo no puc? Com gosa, aquesta mocosa?
—És un llibre de la biblioteca! —xisclà Matilda—. No és meu! L’haig de tornar a la senyora Phelps!
—Ara, doncs, n’hauràs de comprar un altre, oi? —va dir el pare, encara arrencant fulls—. Hauràs d’estalviar de la teva setmanada fins que tinguis prou cèntims a la guardiola per comprar-ne un de nou per a la teva preciosa senyora Phelps, oi?
I, dient això, llençà les ara buides cobertes del llibre a la paperera i se n’anà de la cambra, deixant la tele bramant.
Molts infants, en el lloc de Matilda, haurien arrencat a plorar. Ella, no. S’estava asseguda molt quieta, amb la cara groga, i pensívola. Semblava que sabia que ni plorar ni fer morros no servirien per a res. L’única cosa intel·ligent que es pot fer quan t’ataquen és, tal com un cop va dir Napoleó, contraatacar. La ment meravellosament subtil de Matilda ja era a la feina, buscant un altre càstig adient per al verinós pare. De tota manera, el pla que se li començava a afaiçonar a la ment depenia de si el lloro de Fred era tan bon xerraire com Fred deia.
Fred era un amic de Matilda. Era un noiet de sis anys que vivia passada la cantonada, i feia dies que donava la murga amb la xerrera del gran lloro que el seu pare li havia donat.
L’endemà a la tarda, així que la senyora Wormwood se’n va haver anat amb el cotxe a la sessió de bingo, Matilda se’n va anar a casa de Fred a investigar. Va trucar a la porta i li va dir si seria tan amable d’ensenyar-li el famós ocell. Fred la dugué encantat cap al seu dormitori, on, dins d’una gàbia alta hi havia un lloro blau i groc, realment magnífic.
—Ve-te’l aquí —va dir Fred—. Es diu Chopper.
—Fes-lo parlar —va dir Matilda.
—No el pots fer parlar —va dir Fred—. Has de tenir paciència. Parlarà quan li vingui bé.
Van esperar-se per allà. De sobte, el lloro va dir:
—Hola, hola, hola —era exactament com una veu humana. Matilda va dir:
—És impressionant! Què més pot dir?
—Ah, si t’atrapo! —va dir el lloro, fent una meravellosa imitació de veu de fantasma—. Ah, si t’atrapo!
—Sempre ho diu, això —li va dir Fred.
—I què més pot dir? —preguntà Matilda.
—Res més —va dir Fred—. Però és fantàstic, no et sembla?
—És fabulós —va dir Matilda—. Que me’l deixaries, només per una nit?
—No —va dir Fred—. De cap manera.
—Et donaré tota la meva paga de la setmana vinent —va dir Matilda.
Això era una altra cosa. Fred s’ho va rumiar uns segons:
—Així, sí —va dir—, si em promets que me’l tornaràs demà.
Matilda tornà a casa, que ara era buida, carretejant la gran gàbia amb totes dues mans. Al menjador, hi havia una gran llar de foc, i començà a entaforar-hi la gàbia xemeneia amunt, ben amagada. No va ser fàcil, però finalment se’n sortí.
—Hola, hola, hola! —li deia d’allà dalt estant l’ocell—. Hola, hola!
—Calla, beneit! —li va dir Matilda, i se’n va anar a rentar-se el sutge de les mans.
Aquell vespre, mentre el pare, la mare, el germà i Matilda sopaven com sempre a la sala d’estar davant la televisió, una veu forta i clara hi arribà des del menjador i a través del vestíbul:
—Hola, hola, hola! —feia.
—Harry! —xisclà la mare, tornant-se groga—. Hi ha algú, a la casa! He sentit una veu!
—I jo també —va dir el germà. Matilda féu un bot i apagà la televisió—. Xxxxt! —va dir—. Escolteu!
Tots van parar de menjar i es van quedar quiets, tensos, escoltant.
—Hola, hola, hola! —hi tornà la veu.
—Mi-te-la —cridà el germà.
—Són lladres! —xiuxiuejà la mare—. Són al menjador!
—Em sembla que sí —va dir el pare, assegut i ert.
—Doncs vés-hi i atrapa’ls, Harry! —digué, baixet, la mare—. Surt i agafa’ls pel ganyot!
El pare ni es va moure. No semblava tenir pressa per sortir corrents i fer-se un heroi. Tenia la cara grisa.
—Au, vinga, home! —tornà a dir la mare—. Segur que busquen la plata!
El marit s’eixugà nerviosament els llavis amb el tovalló.
—I per què no hi anem tots plegats, a veure què passa? —va dir.
—Anem-hi —va dir el germà—. Anem, mamà.
—Són al menjador, segur —mormolà Matilda—. N’estic segura.
La mare engrapà un ferro de la llar. El pare agafà un pal de golf que hi havia estintolat en un racó. El germà tibà un llum de taula tot arrencant-ne l’endoll. Matilda duia el ganivet que havia fet servir per menjar, i tots quatre lliscaren cap a la porta del menjador, amb el pare ben resguardat darrere els altres.
—Hola, hola, hola —tornà la veu.
—Vinga! —cridà Matilda, i saltà a l’habitació brandant el ganivet—. Punxem-los! —cridava—. Ja us tenim!
Els altres la seguien, aguantant les respectives armes. Fins que es van aturar. Miraren l’habitació pertot. No hi havia ningú, allà.
—No hi ha ningú, aquí —va dir el pare, alleujat.
—Jo he sentit algú, Harry —grinyolà la mare, encara tremolant—. He sentit clarament una veu! I tu també!
—Jo també estic segura d’haver sentit algú! —va dir Matilda—. És aquí, en algun racó! —Va començar a buscar darrere el sofà i les cortines.
Llavors va tornar la veu, aquesta vegada suau i fantasmal:
—Ah, si t’atrapo! —deia—. Ah, si t’atrapo!
Tothom va fer un salt, Matilda i tot, que era una actriu força bona. Van mirar tot al voltant de l’habitació. I no hi havia ningú.
—És un fantasma —va dir Matilda.
—Déu nos en guard! —va cridar la mare, agafant-se al coll del marit.
—És un fantasma, ho sé, ho sé! —va dir Matilda—. Ja l’havia sentit un altre dia! Aquesta habitació està encantada! Em pensava que ja ho sabíeu!
—Salva’ns! —xisclà la mare, gairebé escanyant el marit.
—Jo me’n vaig d’aquí —va dir el pare, més gris que mai. Va desaparèixer tothom, fent petar la porta al seu darrere.
La tarda de l’endemà Matilda s’ho manegà per treure de la xemeneia i de la casa un lloro més aviat negre com el sutge i reganyós, sense que els veiessin. Va sortir per la porta del darrere i va córrer fins a cal Fred.
—Ha fet bondat? —li preguntà Fred.
—Ens ho hem passat d’allò més bé —va dir Matilda—. Als meus pares, els ha encantat.